03.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 03.12.2024 - 21:44
El 29 d’octubre, l’aigua no només es va endur cases, carrers i vehicles; també va arrossegar 222 vides i en va deixar quatre de desaparegudes. Això no és només una catàstrofe natural; és un reflex d’una gestió errònia, una negligència que ha convertit l’aigua en una assassina implacable. Però darrere de cada xifra hi ha una història, un rostre, noms i cognoms. Aquesta tragèdia exigeix que els recordem i que reclamem justícia, tant col·lectiva com individual.
Les xifres són aclaparadores: 222 morts, quatre desapareguts i milers de persones afectades. Però aquestes xifres no expliquen l’angoixa de la mare que va perdre dos fills a Torrent, Izan i Rubén, germans de tres i cinc anys. Tampoc el sacrifici de Rafael Brisa, que va morir sostenint Azucena, la seua dona, per salvar-la del corrent. No poden transmetre el dolor de la família d’Elvira Martínez i la seua filla Elisabet, que van ser engolides per l’aigua quan intentaven tornar a casa. Històries com aquestes són el record viu que les víctimes no són estadístiques; són persones amb noms i cognoms, amb vides truncades per una tragèdia que s’hauria pogut evitar. Són històries que ens recorden que l’aigua no discrimina, però que la negligència amplifica la tragèdia.
A aquestes morts hem d’afegir la de l’operari de cinquanta-un anys que va morir al CEIP Lluís Vives de Massanassa. Mentre treballava per reparar els danys causats pel temporal, un porxo es va ensorrar i li va segar la vida. Aquesta mort no és només una tragèdia personal, sinó una denúncia viva de la negligència estructural que ha estat una constant en la gestió d’aquesta crisi.
Aquest operari no va morir per una catàstrofe inevitable. Va morir perquè les infrastructures estaven degradades, perquè no hi havia protocols adequats i perquè les autoritats van ser incapaces de garantir unes condicions segures per a qui treballava enmig del caos. Va morir perquè el sistema, encapçalat per Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, i José Antonio Rovira, conseller d’Educació, el va abandonar. Un recordatori dolorós que les vides no poden quedar relegades a simples xifres. Que aquesta mort evitable se sume als noms de Rafael, Azucena, Izan, Rubén i tantes altres persones, víctimes no només del desastre, sinó de la irresponsabilitat criminal.
En els dies immediats a la tragèdia, una allau de rumors i notícies falses va distorsionar la percepció pública de l’abast del desastre. Un dels exemples més impactants va ser la suposada notícia que al pàrquing del centre comercial Bonaire hi havia centenars de cadàvers. Aquesta informació, completament falsa, es va difondre ràpidament, cosa que alimentà la confusió i el pànic. Per què es difonen aquests rumors? La manipulació de les xifres en moments de crisi no és una casualitat. És una estratègia destinada a controlar el relat públic, a exagerar inicialment perquè després la xifra oficial semble menor i, en comparació, més acceptable. Aquesta pràctica deshumanitza les víctimes i converteix el dolor col·lectiu en una eina política al servei dels responsables.
Aquesta tàctica no només ha estat utilitzada durant la gota freda, sinó que és un patró comú en unes altres tragèdies a tot arreu del món. La manipulació de dades erosiona la confiança pública, distreu l’atenció dels errors institucionals i desvia la responsabilitat dels veritables culpables. La realitat de 223 morts no necessita exageracions; necessita respostes i responsables. Cada notícia falsa que circula és una burla al sofriment de les famílies que encara esperen respostes i, en alguns casos, cossos per enterrar.
Quan l’aigua va començar a desbordar els carrers, la ciutadania es va trobar desprotegida. Els sistemes d’alerta van fallar, les infrastructures no estaven preparades, i les respostes institucionals van ser lentes i insuficients. Això no és només un desastre natural; és un fracàs polític.
En moments de crisi, el deure de les institucions no és tan sols gestionar la tragèdia, sinó també garantir que no es repetisca. Però aquest deure no pot quedar només en mans dels governants. Com a societat, hem d’exigir que la memòria de les víctimes es mantinga viva i que els responsables siguen assenyalats. Carlos Mazón i José Antonio Rovira no són només responsables polítics; són responsables morals i legals de les morts ocorregudes durant la gota freda i després. La incompetència no pot quedar impune. La desídia no pot ser perdonada. Mazón i Rovira han de ser jutjats com a responsables directes d’aquestes morts, inclosa la de l’operari de Massanassa. Són culpables per omissió, per negligència i per la seua incapacitat de gestionar una crisi que, si hagués estat prevista i previnguda, hauria pogut tenir un desenllaç diferent.
Cada vida perduda té un nom i un cognom. Cada mort és una absència per a les famílies. Aquesta absència no pot ser silenciada ni convertida en una estadística més. Les víctimes de la gota freda exigeixen justícia, i la societat ha d’exigir-la amb elles. Que l’operari de Massanassa, que va perdre la vida treballant, siga recordat no com una víctima de la natura, sinó com una víctima de la negligència. Per ell, per Rafael i Azucena, per Rubén i Izan, per Lourdes i Angelina, pels centenars de persones que han perdut la vida, demanem justícia. No oblidem, no perdonem, no deixem que aquesta tragèdia quede impune. Perquè cada vida compta amb noms i cognoms.
