Mortes que tornen de l’oblit

Els obituaris deuen ser una de les seccions de diari que més toleren el pas del temps i que estan per sobre de modes, canvis, adaptacions i formats. Tothom es mor un dia o un altre, fet empíric. I bé s’han d’anunciar, els decessos dels qui han fet coses importants, i explicar quines són, aquestes coses importants que han fet. Durant totes aquestes dècades i tots aquests segles de premsa i necrològiques, també ha anat passant, i també empíricament, que hem viscut en societats dominades pels homes blancs.

De conseqüències del patriarcat en veiem cada dia, en les nostres rutines més quotidianes i en les maneres de fer als llocs on es remenen les cireres. Les dones hem estat arraconades de les esferes de poder i de les àgores i relegades durant anys i panys a les quatre parets de la cuina i sobre les quatre potes del llit. No ho van aconseguir amb totes, per descomptat. Però ja se’n cuidaven, que no se’n sabés gaire, de les qui no. Perquè de dones fent coses increïbles amb incidència pública sempre n’hi ha hagut. Passa que si no les coneixem, si no les reconeixem, si no les recordem, és una mica com si no haguessin existit.

Ja ho diuen, quan algú ‘passa a millor vida’ (quina ironia que gasten, a vegades, les frases fetes), que no es mor del tot mentre hi hagi qui el recordi. Allò de mantenir-se viu en la memòria dels altres. I més enllà dels records individuals, la memòria col·lectiva.

I és per tot plegat que el diari The New York Times ha començat a corregir una desviació, una mancança històrica. ‘Des del 1851, els obituaris de The New York Times han estat dominats per homes blancs. Ara comencem a afegir-hi les històries d’altres persones destacades.’ Persones que són majoritàriament dones i majoritàriament negres i que en el seu moment, quan es van morir, van ser menystingudes ‘per la raó que sigui’. Bé, segurament, la raó principal és perquè eren dones i perquè eren negres. Mai no és tard i l’oblit no ha de ser per sempre. Des del Vuit de Març, el diari publica cada setmana l’obituari d’una dona que va fer coses extraordinàries, notables, remarkables, i que fins ara havia estat negligida. Per això la secció, amb l’atractiva forma digital d’un interactiu, l’han titulada ‘Overlooked’.

Entre les primeres figures a ser recuperades de l’oblit: la periodista d’investigació Ida B. Wells, que va documentar els linxaments contra afroamericans la dècada dels anys vint; l’autora de Jane Eyre, Charlotte Brontë; l’activista transgènere Marsha P. Johnson, figura clau del moviment d’alliberament gai; la poeta Sylvia Plath (no, ella tampoc no va tenir obituari); i així un llarg etcètera sense aturador. Un dels últims obituaris recorda la vida de Margarida Xirgu, l’actriu i directora de ‘teatre radical que va dur a escena obres de Lorca’. I això m’ha fet pensar si no es podria fer algun dia un ‘Negligides (fins ara)’ nostrat. De noms no en faltarien.

No cal ser gaire intuïtiu per deduir que el gest arriba empès pel debat sorgit als EUA sobre el racisme i per l’onada d’apoderament femení que creix cada dia més. Els drets de les minories històricament discriminades són sobre la taula i a les agendes públiques i dels qui remenen cireres. De mica en mica anem obrint els ulls. La qüestió és, explica Amisha Padnani, editora digital dels obituaris del NYT, posar sota la llum tot de figures socialment rellevants que havien quedat en la penombra, discriminades. Diuen que ja en preparen una sèrie de televisió.

Llarga vida a les difuntes.