S’ha mort el poeta Joan Margarit a 82 anys

El poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938) s’ha mort avui a 82 anys a causa d’un càncer. Margarit és un dels poetes més reconeguts del país, amb guardons com el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat per Casa de Misericòrdia el 2008, a més de premis de l’estat espanyol com el Cervantes el 2019. La família ha explicat que Margarit serà acomiadat en l’estricta intimitat.

Joan Margarit va compaginar la professió d’arquitecte amb la de poeta. La seva era una poesia que va arribar a un públic molt ampli. Margarit va esdevenir un dels poetes de referència de la literatura catalana contemporània. Els seus poemaris s’han traduït a diverses llengües i també havia escrit obres d’assaig.

Va publicar una trentena de llibres de poemes, entre els quals destaquen Edat roja (Columna, 1990); Joana (Proa, 2002) dedicat a la seva filla que tenia síndrome de Down; Càlcul d’estructures (premi Crítica Serra d’Or, Proa, 2006); Casa de Misericòrdia (premi de Poesia de les Lletres Espanyoles, Proa, 2007).

Amb motiu dels vuitanta anys, va publicar un primer volum memorialístic, que ell deia que era de records, Per tenir casa cal guanyar la guerra. En una entrevista d’aquell moment a VilaWeb parlava de la mort: “A mi se m’han mort dues filles, però de manera diferent. Una és la Joana, que abans de morir-se potser va viure una vida… L’arc de la vida, doncs, era més curt el d’ella. Senzillament. Però dins d’aquest arc va tenir temps de fer allò que és fonamental. Però després hi ha l’altra que se’m va morir en una nit, que va ser un episodi terrible. Per què en una habitació hi ha la mare, a qui han fet una cesària, i després de nou mesos ha d’acabar així? Tu veus a la incubadora la criatura que ja t’han dit que no arribarà a la matinada. Llavors ets passes la nit no creient-ho fins que veus que allò serà així, no? Molt diferent, saps?”

I sobre el poema, en relació amb la prosa, explicava: “Els poetes sabem que tenim poc espai en un poema. I això és un aprenentatge llarguíssim. Has d’explicar el que has d’explicar i prou. Qualsevol cosa que afegeixis en un poema és fatal. Per tant, això ho tens per la mà. Quan escrius prosa, vers o el que sigui, la primera cosa que et planteges és dir: ‘Escolta, vols dir que calia, dir això?’ Constantment surts amb el ‘vols dir què calia?’, ‘vols dir què cal?’, ‘com ho podríem dir més curt?’ Saps que dins del poema la potència és també l’austeritat. És com posar els ferros en uns fonaments de formigó. És molt més important que els ferros siguin al seu lloc que no pas posar-hi un munt de ferros més. No serveix de res. Si tu has encertat el que has de fer, les coses són totes lligades.”

Precisament, l’any passat Margarit va publicar el volum Poètica. Construcció d’una lírica (Empúries), on reflexionava al voltant de la poesia. El volum també aplega alguns dels epílegs i pròlegs dels seus llibres anteriors i textos sobre la poesia de Rilke, Vinyoli, Martí i Pol, Hardy, Ferrater, Bishop, que considerava referents o dit per ell, ‘Fonts entranyables’.

Com a arquitecte, des del 1968 i fins a la jubilació va ser catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i va fer projectes associat amb Carles Buxadé i Ribot. Entre les seves obres conjuntes hi ha la cúpula d’un mercat a Vitòria (que va rebre el premi Europeu d’Estructures Metàl·liques) i la rehabilitació de la fàbrica Aymerich de Terrassa com a seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. També pertanyia a l’equip guanyador del concurs per a l’estadi i l’anella olímpica de Montjuïc.

Amant del jazz, durant els anys noranta, Margarit va muntar l’espectacle Paraula de jazz, amb un grup de músics i la veu i els poemes seus i del també poeta Pere Rovira, amb el qual feia tàndem.