La mort de la memòria

És fàcil de veure pels carrers de Barcelona: guixat sobre un llaç groc en voreres i parets, marcat sobre una estelada grafitada al mobiliari urbà, escrit sobre la superfície d’un contenidor del plàstic: ‘nazis’, ‘lazis’, ‘Torra nazi’ –són els que tinc a prop de casa–, com també creus gammades sobre cartells que diuen República o Free Political Prisoners –és zona turística–, o sobre els primers reclams electorals dels partits independentistes.

Els epítets i símbols de l’horror es refereixen a tu, a la teua família, als teus representants polítics i socials, i a l’Adri, i a la Tamara, i als hostiats pels hostiadors oficials de l’estat, i als processats pel referèndum d’autodeterminació. Nazi, nazis, lazis, ho escriuen amb retolador gruixut, negre com la mort, per als passejants, per als turistes alemanys, per als nanos que surten de l’institut: tots aquests són com els nazis –els venen a dir–, els teniu al costat, de veïns, de governants; odieu-los tant com els nazis es mereixen ser odiats.

I mentre això passa als carrers del 2019, i ja ni esmento les xarxes socials, ens arriba la notícia de la mort de Neus Català, l’última supervivent a Catalunya dels camps d’extermini –aquests sí– nazis. I, per cert, votant de l’1-O. Doncs als alegres estampadors de la parauleta amb zeta els fotria jo a escoltar el testimoni enregistrat de Neus Català fins que se’ls eixugués el puto retolador. Començant per aquesta entrevista que li va fer Montserrat Roig el 1978, on Català diu allò que no va parar de dir mai: ‘Nosaltres tenim l’obligació [d’explicar l’horror nazi], perquè no volem que això torni a passar a cap puesto.’ Deixo ‘puesto’, amb permís del corrector, per l’orgull de compartir lèxic amb la prioratina universal.

Mentre se’ns acudeixen mil maneres de procedir amb qui et diu nazi, no sé si hi ha cap manual per quan et diuen nazi a tu. Nazi per antifeixista –coses que s’han de veure–, lazi per independentista, nazionalista per defensar el català, i posa-hi feminazi, ja que hi som, per feminista del puny tancat. I penses que tot això és possible perquè tributes en un estat que, amb la llegenda de la transició exemplar, de la desmemòria n’ha fet doctrina. Un estat acomplexat que, com no fou capaç de fer el seu Nuremberg amb el franquisme, tampoc no li ha vagat de reparar les víctimes abans que tornessin els franquistes a fer befa del seu dolor. El caldo de cultiu idoni perquè qualsevol indocumentat t’acabi equiparant una votació parlamentària a la nit dels vidres trencats, o perquè pugui vexar les víctimes de l’Holocaust comparant els seus exterminadors a dos milions de ciutadans amb la mitjana delictiva d’una multa de trànsit.

‘L’única mort que em preocupa és la de la memòria’, deia també Neus Català, i sona més que mai com un advertiment. Torno sense voler a Montserrat Roig, perquè quaranta anys després de l’entrevista que hem dit, busques al Google ‘catalanes’ i ‘nazis’ i t’has d’empassar vint entrades comparatives per cadascuna que et remet a la versió castellana d’Els catalans als camps nazis. En copio i tradueixo els primers titulars de diaris: ‘Les nou semblances demolidores entre l’estètica nazi i els separatistes’; ‘Tomás Guasch (entrevista): “Catalunya s’assembla a allò que feien els nazis als anys 30″‘; ‘Per què l’independentisme català és de tall nazi’; ‘Telecinco compara els independentistes amb els nazis’; ‘El vídeo nazi de Quim Torra, el pròxim president de la Generalitat’. No em consta que els hagi suggerit cap titular el braç alçat d’un acompanyant del seguici de la marquesa a la UAB la setmana passada, com tots els braços alçats que sempre els passen per alt.

Aquest article no tracta de Neus Català, la seua memòria es mereix una altra cosa. Però cada vegada que veig els meus símbols marcats amb esvàstiques o amb la paraula de la zeta, com tal dia em van marcar casa meua per tenir-hi una estelada, penso en la campanya d’odi contra els independentistes i tot quadra: que els deshumanitzadors dels dissidents, els que els processen per delictes inventats, els que disposen de la seua vida a caprici, els que se’n foten del patiment de sos fills i pares, si tots aquests han de passar per ser els bons de la pel·lícula, cal que els processats, els empresonats, els represaliats, els pintin davant l’opinió pública com els monstres més monstres de tots.

Acabo aquestes ratlles mentre sento de fons el judici, l’últim engranatge de l’operació. Segons els defensors de la llei som una massa, muralles humanes, un tumult, amb rostres i mirades d’odi com no han vist mai: així ens despullen de tot vestigi humà mentre maten la memòria, mentre reescriuen en directe la història, sense oposició. Separació de poders, ho definia en una entrevista d’ahir Meritxell Batet per evitar el mínim gest d’humanitat cap als presos, i tot seguit afirmava que el PSOE no havia defensat mai el dret d’autodeterminació. Mentida sobre mentida, desmemòria contra memòria, contra els monstres s’hi val tot.