29.12.2024 - 22:08
|
Actualització: 30.12.2024 - 09:51
James, Jimmy, Carter, trenta-novè president dels Estats Units, s’ha mort avui a cent anys, segons que ha anunciat la seva família. Carter, demòcrata, ocupà la Casa Blanca a partir del 1977, després dels temps convulsos de Richard Nixon i Gerald Ford, marcats per l’escàndol del Watergate, fins al 1981, derrotat en les eleccions contra Ronald Reagan. Abans havia estat governador de Geòrgia, del 1971 al 1975. És l’ex-president nord-americà que ha viscut més temps després de deixar el càrrec.
Com a ex-president, Carter va continuar la seva tasca internacional i d’ajut humanitari amb el Centre Carter, que es dedica a la mediació de conflictes i a l’observació de processos electorals. L’any 2002, va rebre el premi Nobel de la pau “per les seves dècades d’esforç en la cerca de solucions pacífiques als conflictes internacionals, pel desenvolupament de la democràcia i els drets humans, i per fomentar el desenvolupament social i econòmic”.
Com a president, la petjada més important de Carter va ser en política exterior. El 1978 va ser el mitjancer de la negociació entre el president d’Israel, Menahem Beguín, i el d’Egipte, Ànwar el-Sadat, que van firmar la pau entre tots dos països. Les tropes israelianes van abandonar la península del Sinaí i, a canvi, Egipte va permetre a Israel de fer servir el canal de Suez. L’acord de seguida es va ramificar en acords comercials i econòmics. Encara és vigent avui i ha convertit tots dos estats en aliats a la regió, no sense breus moments de tensió.
Aquell tractat de pau va transformar el Llevant. Els països àrabs havien estat fins aleshores un bloc unit en contra de l’estat d’Israel, i això es va trencar: Egipte fou expulsat de la Lliga Aràbiga –tot i que l’hi van readmetre el 1989– i unes quantes nacions que en formaven part li van retreure que hagués cedit massa ambigüitat sobre Palestina. Egipte va perdre el lideratge indiscutible que tenia a la regió i això va donar més força a l’Irac de Saddam Hussein.
Durant la presidència de Carter, hi hagué d’entrada una distensió diplomàtica amb Moscou. L’any 1979 va arribar a firmar amb Leonid Bréjnev el tractat SALT II, que posava límit als míssils nuclears intercontinentals de totes dues potències. Però l’acostament es va acabar quan les tropes soviètiques van envair l’Afganistan. Aleshores, el Senat dels Estats Units es va negar a ratificar el tractat, que esdevingué paper mullat amb l’arribada de Reagan.
Carter també va culminar els passos de Richard Nixon i el seu secretari d’estat, Henry Kissinger, per a reprendre les relacions amb la Xina, que s’havien aturat el 1949 per la victòria comunista en la guerra civil xinesa. El 1979, Carter no es va oposar a la invasió xinesa del Vietnam, i aquell mateix any va anunciar que els Estats Units reconeixien per primera vegada la República Popular de la Xina i el seu govern, i que retiraven el reconeixement diplomàtic de Taiwan. A poc a poc, això facilità una represa de les relacions comercials i de col·laboració militar, en aquell moment, contra la Unió Soviètica.
La crisi dels ostatges a l’Iran va marcar el final de l’era Carter i, de fet, va ser decisiva per a la seva derrota demolidora contra Reagan. El novembre del 1979, mesos després de la revolució islàmica i un any abans de les eleccions nord-americanes, seguidors de l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini van assaltar l’ambaixada dels Estats Units a Teheran i van fer seixanta-tres ostatges, que al cap d’unes setmanes foren cinquanta-dos –en van alliberar onze. Malgrat més d’un intent per a rescatar-los, el govern de Carter va fracassar, i els ostatges es van estar 444 dies tancats a l’ambaixada, fins que Reagan va acabar acceptant les condicions iranianes.
En política internacional, l’altre tractat famós de l’era Carter fou l’acord perquè el govern panamenc reprengués el control del canal de Panamà a partir del 1999.
En política interior, la major part de reformes que va mirar d’impulsar van entrebancar-se al congrés, on tenia mala relació amb els membres més moderats del seu propi partit. Carter va crear els ministeris d’Energia i Educació i va reforçar la legislació sobre protecció ambiental, però no se’n va sortir a controlar la inflació que hi havia aleshores ni la crisi energètica –que els seus crítics li atribuïen. Però el seu fracàs més important és no haver aconseguit d’aprovar la llei per a un sistema nacional d’assegurances sanitàries.
Carter va acabar el mandat havent perdut un 34% de popularitat. Fou, de fet, el primer president no reelegit en vora cinquanta anys. La premsa també va tractar-lo amb molta duresa, llavors. Però, comptat i debatut, ha acabat essent un dels ex-presidents més estimats pels nord-americans. En part, aquest canvi en la reputació es deu al seu estil de vida després de la Casa Blanca, més frugal i menys elitista que no pas el d’alguns altres ex-presidents. A banda l’obra amb el seu centre, Carter fou durant molts anys voluntari de Habitat for Humanity, una ONG internacional que construeix cases per a gent sense recursos, i vivia encara en un ranxo construït per ell mateix l’any 1961.
La Generalitat li va concedir el 2010 el premi Internacional Catalunya, que el president José Montilla li va lliurar a Barcelona. L’abril del 2017, Carter va rebre a Atlanta el president Carles Puigdemont perquè expliqués el procés d’independència davant membres del Centre Carter, tot i que no es va implicar en la defensa del referèndum.
