23.10.2020 - 21:50
Decapitació, en sortir de classe, d’un professor d’institut a les mans d’un jove txetxè musulmà integrista de divuit anys, a Conflans-Sainte-Honorine, a una hora de París. La commoció és gran, sobretot entre les classes polítiques i mediàtiques, el crim s’esdevé just quan encara ressona el judici per l’atemptat contra la revista Charlie Hebdo. Els dos crims estan d’entrada relligats pel mateix: les caricatures de Mahoma i el risc que comporta mostrar-les a Europa. El professor, d’història-geografia i de moral i civisme, no sols les havia ensenyat a classe, n’havia fet una sessió del seu curs sobre la llibertat d’expressió. Alumnes de tretze-catorze anys. Al cap d’uns quants dies, el txetxè espera a la sortida de l’institut el professor Samuel Paty, quaranta-set anys, li talla el cap i el col·loca bé a la vora del cos mutilat. No hi ha fotos. Com acostuma a passar els últims temps en aquests casos, la policia el mata allà mateix. Tampoc no hi ha fotos.
Arran d’això, llegeixo una dada que diu més que no sembla: a França hi són prohibides les estadístiques ètniques i religioses. Els francesos són 67 milions i prou, diguem. En aparença, doncs, no hi ha diferències ni ètniques ni religioses entre la població. Parlem de persones legalment franceses. En el cas de la població que no és ni blanca ni cristiana, per entendre’ns, no és comptada així, per tenir els papers i sobretot per naixement i escolarització des de fa més de dues i tres generacions. França és una república laica des de la revolució que porta el seu nom. Però sap prou, i els últims anys de manera crua, que la religió ha esdevingut (de nou) una arma, i una arma terrorista.
Només de manera oficiosa se sap que els musulmans francesos són entre cinc i sis milions. No se’n pot, com qui diu, parlar com a grup social ni menys encara com a minoria ètnica ni religiosa.
Un estudi del liberal Institut Montaigne, un think tank de referència, indica que els musulmans administrativament francesos tenen aquestes sensibilitats:
- Un 46% està secularitzat i la religió ‘no ocupa cap lloc significatiu en els seus comportaments’.
- Un 25% senten ‘orgull islàmic’ i reivindiquen la seva fe en l’escena pública.
- Un 28% són ultrareligiosos i consideren que els seus valors religiosos són superiors als de l’estat republicà. El 50% dels musulmans joves es poden comptar en aquest grup.
Tot i no fer estadístiques ni ètniques ni religioses, sí que hi ha dades oficials (2019) sobre els emigrants residents: el 46,5% van nàixer a l’Àfrica negra, un 12,6% a Algèria, un 12% al Marroc i un 4,5% a Tunísia. L’estudi subratlla també que el primer senyal d’identitat dels qui hi van arribar als anys setanta passats, fa mig segle, era la llengua (àrab, berber). Però al cap de ben poc, als anys vuitanta, el senyal identitari religiós creix. I els que fa més poc que hi han arribat, txetxens i paquistanesos, es defineixen de manera molt majoritària per les seves conviccions religioses integristes.
Recullo les dades i, com que sóc de conviccions laiques, m’assalta una pregunta inquietant: a la laica França, el laïcisme –la separació radical de l’església i l’estat en totes les seves institucions i, fonamentalment, a l’escola– ha servit per a fer d’estruç i amagar el cap a la seva pròpia societat i no reconèixer-la sencera?
És el que permet pensar, també, el reportatge de Le Monde de testimonis d’ensenyants que van respondre a la crida del diari: ‘L’ensenyament és vist com un servei’ pels pares, titula el rotatiu. Els professors hi vindiquen més que la llibertat d’expressió, que és el mantra repetit aquests dies de la decapitació del professor Samuel Paty per treballar a classe amb caricatures de Mahoma: reclamen, sobretot, la llibertat d’ensenyar. Declaren una voluntat neta d’independència, enfront de les demandes de pares dels seus alumnes, que sovint consideren abusives.
És cert que la llibertat d’expressió coneix arreu del món una barbaritat de restriccions –diguem-ho suau, com si parléssim de la pandèmia, amb llengua de fusta, perquè no s’entengui tot del tot– i en societats en què elles mateixes no s’ho haurien cregut mai fa ben poc. Però la llibertat d’ensenyar també compta, i molt. Poca cosa quedaria de l’escola laica sense això.
