07.10.2020 - 22:00
|
Actualització: 08.10.2020 - 12:23
El guionista, productor, distribuïdor i crític de cinema Francesc Betriu (Organyà, 1940) s’ha mort avui a vuitanta anys, segons que ha anunciat l’Institut Cultural de les Empreses Culturals (ICEC). El cineasta va ser reconegut el novembre passat amb el Premi Gaudí d’Honor-Miquel Porter 2020, màxim reconeixement del cinema català. L’acadèmia el va distingir per la trajectòria ‘consistent i dilatada’, pel compromís social ‘ferm’ i per la diversitat de la producció, amb títols com ‘Furia española’ o ‘La plaça del Diamant’. ‘Mai compro números de loteria i per això no em pot tocar mai, però aquesta vegada m’ha tocat perquè és un premi amb el qual no competeixes contra ningú’, explicava a l’ACN poc després de saber que rebria el guardó.
L’Acadèmia del Cinema Català afirmava aleshores que Betriu pertany a una generació ‘valenta’ de cineastes que va deixar segell durant el franquisme i la Transició amb un cinema ‘compromès, transgressor i mutilat’. I subratlla que el cineasta ‘va patir les conseqüències de la censura’ des del primer curtmetratge. L’aleshores ministre de Franco Manuel Fraga Iribarne li va prohibir el curt ‘Los Beatles en Madrid’ ‘sense ni tan sols veure’l’, apunten des de l’acadèmia, acusat de desmentir la versió oficial de fracàs d’aquesta gira que va voler difondre el règim dictatorial.
També van ser objecte de les tisores franquistes pel·lícules de sàtira social com ‘La viuda andaluza’ (1976), ‘Los fieles sirvientes’ (1980) o ‘Furia española’ (1975), pel·lícula que, segons se subratlla des de l’acadèmia catalana, té el ‘rècord de talls’ de la censura espanyola: 22 en 11 minuts. La cinta, afegeix la mateixa font, seria una de les últimes que veuria el dictador Franco abans de morir.
Trajectòria
La formació acadèmica del lleidatà, nascut a Organyà (Alt Urgell) el 1940, inclou estudis en Ciències Econòmiques i Ciències Polítiques i la diplomatura en Sociologia, així com estudis especialitzats en direcció a l’Escuela Oficial de Cinematografía de Madrid. Allà va poder aprendre de personatges com Luís García Berlanga, José Luís Borau, Carlos Saura o José Luís Sáenz de Heredia.
Durant els anys 60 va treballar com a corresponsal a Madrid per a la revista ‘Fotogramas’ i com a director de la ‘Revista Española de Sociología’. També va formar part de la companyia de teatre independent ‘Los Goliardos’.
El cineasta s’ha definit com a ‘pioner del curtmetratge de ficció’ a través d’una productora que va crear a Madrid per fer curts de ficció professionals. Després d’una primera etapa com a director i productor de curtmetratges, durant la dècada dels 70 del segle XX va fer el salt als llargs. Va debutar amb ‘Corazón solitario’, el 1972. Després va adaptar diverses obres literàries a la gran i la petita pantalla, com l’esmentada ‘La plaça del Diamant’, versió que comptaria amb Sílvia Munt en el paper de Colometa i Lluís Homar en el de Quimet; ‘Réquiem por un campesino español’, o les sèries ‘Vida Privada’, a partir de la novel·la de Josep Maria de Sagarra, o ‘Una pareja perfecta’, adaptació de l’obra de Miguel Delibes ‘Diario de un jubilado’.
‘Mónica del Raval’ (2008), ‘El día que murió Gracia Imperio’ (2012) i ‘L’últim aviador’ (2019) són els darrers títols d’una filmografia construïda al llarg de més de sis dècades. Betriu també va rebre el Premi Sant Jordi de Cinematografia a la trajectòria el 2014 o el Premi Jordi Dauder el 2017, entre altres guardons.
