S’ha mort Xavier Folch, un dels grans de l’edició a Catalunya

L’editor Xavier Folch i Recasens (Burgos, 1938 – Barcelona 2021) s’ha mort a vuitanta-tres anys. Fundador de l’editorial Empúries l’any 1983, va aconseguir construir un segell de referència de l’edició catalana a la represa democràtica. El catàleg que va construir és marcat per autors com ara Joan Vinyoli, Vicent Andrés Estellés, Miquel Bauçà, Enric Casasses, Narcís Comadira, Josep Maria Fonalleras, Biel Mesquida, Josep Palàcios, Miquel Martí i Pol. Marcat també pel gran nombre de llibres sobre llengua i per una de les millors col·leccions de poesia.

El 4 d’abril de 1984, al Palau de la Generalitat de Catalunya, es feia un acte d’importància cultural: s’hi presentava l’editorial Empúries. Així ho van entendre tant el president Jordi Pujol com el batlle Pasqual Maragall, que van compartir taula presidencial, malgrat que en aquell moment les relacions polítiques eren tan tibades que ni es parlaven. L’historiador Josep Benet, un nom significatiu i de consens de la cultura catalana, va pronunciar un discurs d’altura, molt vigent encara avui, davant els quatre-cents assistents a l’acte. Tancaven la taula presidencial Heribert Barrera, president del parlament, i el director editorial Xavier Folch. Segons que explicava ell mateix a l’entrevista a VilaWeb ‘Xavier Folch, l’atzar i l’ofici‘, un acte tan institucional simbolitzava la fundació d’una editorial europea, que volia jugar el paper que jugaven Gallimard a França i Einaudi a Itàlia. Eren aquests els models dels fundadors d’Empúries, juntament amb Folch, l’empresari Miquel Horta, el cineasta Pere Portabella i l’editor Enric Folch. Una mica més tard també entraria com a soci el pintor Antoni Tàpies. Empúries era una editorial que naixia en l’òrbita del PSUC. Li van posar Empúries, deia Folch, perquè els va semblar “que era símbol de l’entrada de la civilització, dels grecs i dels romans, i pel fet que era un paisatge geogràfic que ens agradava”.

Xavier Folch era militant del PSUC i va tenir una participació destacada en la lluita contra el franquisme. El 1966, quan era professor de la Universitat de Barcelona, va participar en la Caputxinada, l’assemblea de constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. El 1973 va ser detingut a la caiguda dels 113 de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya i va passar tres mesos a la presó. Xavier Folch serà un dels 462 catalans més controlats per la policia franquista. Va participar des de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals en les campanyes de l’Assemblea de Catalunya, la gènesi i organització del Congrés de Cultura Catalana del qual va ser membre del 1975 al 1977 al seu comitè executiu.

Els seus vincles amb la política van continuar més enllà de la dictadura i va ser diputat al Parlament de Catalunya pel PSUC durant la primera legislatura (1980). I va ser ponent de la llei de normalització lingüística. Entre 1984 i 1986, Folch va ser nomenat membre del Consell Assessor de Cultura de la Generalitat.

Xavier Folch va dirigir l’editorial Empúries fins el 1996, quan el segell va passar a formar part del primer Grup 62, juntament amb Edicions 62. Aleshores la seva vida pública va continuar fora del món de l’edició, però sempre vinculat a la cultura: l‘any 2000, després de donar suport a la candidatura de Pasqual Maragall a la Generalitat, va ser nomenat membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. El 2003 va rebre la creu de Sant Jordi. Més tard, entre el 2004 i el 2006, va exercir de director de l’Institut Ramon Llull, i va aconseguir que la literatura catalana fos la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt (2007). A partir d’aquell any i fins el 2013, Folch va formar part del consell editorial del Grup 62.

Folch havia estudiat al Liceu Francès, on va tenir de professora Amàlia Tineo, que li va facilitar la coneixença de Salvador Espriu quan encara era joveníssim. Va entrar al món de l’edició el 1968 a Edicions Ariel, on dirigir diferents col·leccions de no-ficció fins el 1976. Aquell any fou cofundador i director de l’editorial Crítica, especialitzada en ciències socials. Després, la seva carrera ja la va fer a Empúries.

Quan l’editor va fer setanta anys, un grup d’amics escriptors i editors, coordinats pel també editor i poeta Jordi Cornudella, li van regalar el llibre Xavier Folch fa setanta anys. El volum inclou alguns texts escrits expressament per a l’homenatjat, com el de Josep M. Castellet, Feliu Formosa i un llarg poema de Josep Palàcios. Castellet, sota el títol ‘L’amic’, el va retratar així: “[dels anys de la dictadura] conservo la imatge repetida d’un Xavier Folch altament seriós en les seves tasques professionals o en les més difuses. Amable sempre, complidor, disposar a participar en totes les aventures del moment. Era algú que construïa el seu projecte de vida amb voluntat de compartir-lo amb els altres, de bastir una societat diferent, d’imaginar una utopia raonable i racional.”

L’editorial Empúries, l’obra de la seva vida

Empúries va començar sense una col·lecció de narrativa, publicant poesia i assaig. Xavier Folch ho explicava: “Perquè la meva experiència editorial es trobava en els llibres de no-ficció. I perquè tenia dos originals de poesia magnífics, l’un de Joan Vinyoli i l’altre la traducció de Xavier Benguerel de El cementiri marí, de Paul Valéry. La poesia ha estat la joia de la corona de la literatura catalana. Perquè sense poesia tindríem una literatura de segona divisió. I és clar que tenim bons narradors, però n’hi ha pocs. Al llarg de la història trobem Llull i el Tirant, i després ja anem a parar a Pla, Rodoreda, Sales, Villalonga, una part de Sagarra…” Ara, el primer gran èxit d’Empúries va ser la publicació d’El món de Sofia, de Jostein Gaarder.

Quan el segell va fer vint-i-cinc anys, Folch va recuperar cinc títols que va fer en una edició especial, que havien estat importants. Ho explicava: “El Carrer Marsala, del Miquel Bauçà, va ser una petita bomba quan el vam publicar, perquè en Bauçà havia tret, quan era universitari, Una bella història, però després havia quedat arraconat. I El desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati, el vam publicar perquè en Calders em va dir que era la seva novel·la preferida. I a més del Buzzati també oferim el primer Salinger que vam publicar, Nou contes, que va traduir Quim Monzó. En guardo una bona anècdota d’aquest llibre. Amb en Monzó trobàvem que el llibre tenia un títol eixarreït i vam pensar de canviar-lo, triant el nom d’un dels contes, ‘Just abans de la guerra amb els esquimals’. Però quan va arribar al Salinger (que ho controlava tot i potser encara ara ho deu controlar tot) i ho va veure ens va dir que aquesta decisió incomplia el contracte, on posava que s’havia de traduir literalment el títol original. Amb The catcher in the rye havia passat que en Benguerel el va traduir per L’ingenu seductor, però quan nosaltres el vam publicar, amb una traducció d’en Fonalleras, vam tornar al títol original, que va ser difícil de trobar, però que crec que la vam encertar, El vigilant en el camp de sègol. I les proses de Vicent Andrés Estellés, un autor al qual dono un gran valor i que potser no és prou reconegut encara.” En aquesta edició especial dels vint-i-cinc anys també va publicar Domini màgic + Passeig d’aniversari de Joan Vinyoli. Folch va ser determinant per a difondre la poesia de Vinyoli.

Folch considerava que l’atzar jugava un paper important en la creació del catàleg d’una editorial, però també era necessari l’ofici. I ell al llarg de gairebé quaranta anys el va anar construint fins a convertir-se en un dels grans de l’edició a Catalunya.