El de Sant Miquel és un carrer de Palma que, a l’estiu, si es pot evitar, millor. El trànsit de gent angoixa, la calor espitja fort i l’efecte embut que fa en el trajecte cap a la plaça Major fa tenir la sensació de ser dins d’una llauna de sardines. A l’hivern, la realitat és un pèl diferent. Encara que un dissabte qualsevol de l’any, segons alguns estudis, hi poden passar uns quaranta mil vianants.

Un cartell que diu The World’s Best Bocadillo et convida a fer una mossegada. Una casa de fundes per a mòbils que s’ha fet omnipresent no falta a la cita. La FNAC va triar aquest carrer per instal·lar-s’hi, fa uns quants anys. Algunes gelateries tanquen esperant l’estiu. El Mercat de l’Olivar prova de subsistir, allà devora, però tot apunta que segueix el rumb de mercats germans com el de la Boqueria. Venedors ambulants pinten quadres o converteixen uns vinils en obres d’art. Una dona demana doblers davant la parròquia que du el mateix nom del carrer. The World’s Best Bocadillo, una altra vegada. És impossible que la mirada no se t’escapi a rellegir el cartell cada vegada que hi passes.

“A on hem d’anar, al FAN?”, demana una filla a la mare davant un Desigual, prop d’on fa un temps hi havia el mític Radio Borne. És una frase que sent tot just arribar a Sant Miquel i que, encara que sembla innocent, explica part dels mals que han sofert els protagonistes d’aquesta història: els comerços emblemàtics que sobreviuen a la mort d’un carrer que ha estat l’eix comercial per excel·lència de Ciutat.

Són tres: la merceria Plovins, la joieria i rellotgeria Pedro Miró i Bordados Valldemossa. La primera es va fundar el 1926, la segona, el 1932, i, la tercera, el 1968. Aquests tres comerços conformen l’associació de comerciants del carrer, que temps enrere va arribar a ser formada per noranta-sis establiments. “Ara hi ha moltes franquícies. És un carrer per on passa molta gent i els agrada venir aquí. Han fet ofertes molt bones pels locals, els propietaris han preferit tancar i llogar-los”, explica Pedro Miró, fill del fundador de la joieria. “Això va en detriment de la identitat d’una ciutat”, continua, i argumenta que amb la globalització totes les ciutats semblen fetes amb un mateix motlle.

“Érem noranta-sis amics que ens ajudàvem”

Joan Binimelis és rere l’aparador de Bordados Valldemossa. I, rere seu, hi ha teles de llengua. La botiga és petita. L’amo té vuitanta-sis anys, però no fa compte de deixar d’anar-hi. L’ajuda una dependenta que fa anys que l’acompanya, que talla unes teles a l’altre aparador. “Tot són franquícies i multinacionals. No volen saber res de l’associació, no col·laboren en res”, lamenta Binimelis, que coincideix en el fet que s’ha perdut la identitat del carrer: “Fa un temps els noranta-sis associats érem noranta-sis amics que ens ajudàvem”, relata.

Diu que és el millor carrer de Palma. Però que, tot i l’afluència de gent, perden clients, malgrat que en tenen que fa tres generacions que hi compren. De fet, els brodats que hi ha penjats no se substitueixen per uns de nous. Binimelis sap és un negoci que pot ser en hores baixes, atès que la gent no té les mateixes tendències de consum. Abans, naixia una nina i se li començava a preparar l’aixovar. Avui, es compren un parell de llençols per tenir-ne uns de nets i uns de bruts i ja basta.

Però un altre dels problemes que detecta és que la gent dels pobles ja no baixa tant a Palma. Joan Plovins, tercera generació en la regència de Plovins, hi coincideix: “Com més va més problemàtic és venir al centre. Abans els clients dels pobles venien a comprar, ara se n’afluixen, i van a centres comercials, on hi ha de tot i aparcaments a voler.” Com el FAN, on no sabem si mare i filla hauran acabat anant. “Tinc la meva clientela, però no basta”, lamenta.

“Quan em mori jo, es morirà la botiga”

Si aquests comerços continuen oberts per algun motiu és per estima. Tots han rebut ofertes “que marejaven” pels locals, amb els quals traurien molt més rendiment econòmic. És una feina esclava, coincideixen, i les noves generacions no volen venir a regentar els negocis tot el dia. “Si féssim feina a un altre lloc, per ventura guanyaríem més doblers”, diu Plovins.

Binimelis ho té clar: “Quan em mori jo, es morirà la botiga. No hi ha successió. Guanyaria molt més llogant el local que explotant el negoci. Però és el que dic als meus fills: si jo pas per davant la meva botiga, que he dut més de cinquanta anys, i veig que hi han posat una sabateria, al cap de tres dies m’enterren de tristesa. Aguant per estima i fidelitat als meus clients. Aquesta és la realitat i és trista.”

Competir amb les franquícies és impossible. I, de fet, d’aquests tres comerços, l’únic que està tranquil de tenir un relleu generacional és Pedro Miró, atès que les seves filles fa més de quinze anys que treballen amb ell. Plovins no és gens optimista: li manquen tres anys per a retirar-se i, encara que té una filla i la seva germana Antònia en té dues, ara com ara no els interessa. “És clar que fa llàstima. Em sap greu que acabi amb aquesta generació. No és un negoci que doni gaire, com sí que ho era antigament”, subratlla.

Plovins, del carro a vendre samarretes

Quan parlam amb Plovins, tot i que l’afluència de clients ja no sigui la mateixa, n’entren quatre, que ha d’atendre perquè tan sols hi és ell. Explica que els seus padrins van començar al mercat amb un carro, fins que van poder llogar el local al carrer de Sant Miquel i, als anys setanta, el van comprar. Després de la guerra hi havia poc material a Mallorca, i el seu padrí viatjava a Barcelona. Allà es va fer mercader, atès que els altres comerciants li demanaven que els n’anés portant. I així va ser com va començar a vendre a l’engròs.

Els padrins van deixar el negoci als dos fills i ara els seus néts obrin la botiga. Plovins recorda quan Sant Miquel no era casa de franquícies i, com Binimelis, enyora aquella identitat que ja no té. “Quan jo era petit venia amb els padrins i anàvem a comprar una duquessa a La Palma de Oro, o a berenar al Moka. O, ja de casat, record anar a comprar a la xarcuteria la Favorita. Tot això s’ha perdut. Tots els comerços típics de Sant Miquel ja no hi són.”

El turisme

No és que cap dels tres regents dels negocis parlin malament del turisme. De fet, poden subsistir, en part, gràcies a això. Però Plovins sap que, al principi, els va afectar de ple, que el canvi del carrer ve per mor del turisme. “Però ara si no en tenguéssim, la merceria ja no hi seria”, diu, i afegeix que no s’hauria imaginat mai de vendre més a l’estiu que no a l’hivern, els mesos forts per a comprar roba interior calenta. “M’he posat a vendre camisetes i és el que em salva. Als estrangers, els agraden, en compren, tornen… Alguns les embruten i vénen al cap d’un parell de dies a comprar-ne tres més. No miren prim”, explica.

Per part seva, Binimelis insisteix que els residents coneixen el brodat i hi donen el valor que té, però que els turistes ho troben car. I Miró fa una reflexió sobre la importància dels comerços locals: “Quan vaig de viatge, jo procur comprar a comerços locals, no en un que sé que trobaré aquí, perquè no duria res de nou.” Hi venen polseres amb l’illa de Mallorca, collarets, joiera artesana i de marques. El negoci els va bé i tan sols fa uns quants anys que van obrir el nou local, al mateix carrer.

Mentrestant, el temps corre. Bordados Valldemossa farà 54 anys el dia 5 d’abril. I a Plovins no li manca gaire per a jubilar-se. Sant Miquel és com un rellotge que funciona a diferents velocitats, sigui com sigui. A les 10.00 no hi ha tanta gent, a les 12.00 el carrer es comença a animar. Se sent parlar català, cosa que a l’estiu és impensable, els veïns de la zona es deixen veure. Alguns s’acosten als comerços emblemàtics. Uns dependents de la botiga de davant ballen a ritme de la música, no saben què fer amb tantes carcasses. L’olor de l’Stradivarius. Una dona canta òpera allà de fa molts anys –conten que, a vegades, funcionava com a despertador d’algun veí de la zona– i dóna a l’escena un punt costumista. Binimelis, Plovins i Miró continuen fent feina. I per Sant Miquel continua passant gent, tot i que alguns tendran ulls per als emblemàtics i, uns altres, tan sols per al The World’s Best Bocadillo –novament.