Morreu Basilio Losada Castro, o noso profesor

Els qui vam tenir el privilegi de seguir les seves classes difícilment oblidarem aquella seva veu profunda, ferma, potent, un instrument natural que Losada dominava a la perfecció. Hi ha veus que conviden a la distracció, a la dispersió. La de Basilio Losada t’atrapava des de la primera síl·laba, et mantenia en tensió, fascinava. Donava a tot el que explicava una altura narrativa extraordinària, et transportava a un espai màgic i mític. Era una veu que t’obria la porta a mons fantàstics. A les seves classes, o conferències, o xerrades informals al passadís, tant se val, sempre tenies la sensació de descobrir alguna cosa important, fabulosa, fonamental per entendre el món, la història, l’art o la vida. Era d’aquells professors que et recomanen un llibre i corres a la biblioteca a buscar-lo, o a la llibreria a comprar-lo, perquè sents que t’entusiasmarà, que t’obrirà els ulls. I després, sovint resultava que era molt més interessant la interpretació que en feia el professor Losada, la seva manera d’entendre les aportacions del llibre o de l’autor, que no pas el llibre mateix.

Les seves classes sobre literatura medieval galaicoportuguesa –o sobre Fernando Pessoa– eren sempre plenes d’estudiants de totes les especialitats i de tots els interessos. Recordo que tenia una estimació especial pel trobador Mendinho, el petit Mendo, la biografia del qual ens és desconeguda: només en coneixem un sol poema, d’una senzillesa extraordinària, com moltes de les cançons d’amic d’aquella tradició poètica tan interessant com l’occitana però en general segurament molt menys coneguda. El professor Losada et transportava amb aquell poema a l’illa de San Simón, on una noia jove i bonica, sola, s’enfrontava a unes onades que de sobte eren les onades de la vida, de la solitud, de la por de la mort inevitable. La cançoneta, en l’explicació de Losada, havia crescut fins a esdevenir la representació del misteri, d’allò que només l’art és capaç de representar o de fer intuir.

Més enllà, però, de l’activitat acadèmica, Basilio Losada era un veritable joglar, un contador d’històries en la millor tradició ancestral. El domini del registre, de les pauses, la ironia –la famosa retranca gallega–, tot ho posava al servei d’un bon relat, d’una anècdota brillant, d’un cas curiós i alliçonador. Losada era un mestre a l’hora d’esborrar la frontera entre realitat i ficció, perquè, com deia al funeral la seva filla –també una fantàstica professora, els pots s’assemblen a les olles–, a vegades la realitat no és prou interessant. Les seves històries podien no ajustar-se necessàriament i rigorosament a uns fets, però sempre contenien una bona dosi de veritat. Al capdavall, ens recordava que la paraula, la literatura, en qualsevol de les seves formes, oral o escrita, popular o elitista, lírica o èpica, és el que ens fa humans.

Basilio Losada ha estat un home multidimensional, amb una llarga i fructífera vida (més llarga del que sembla: al capdavall, com ell deia sempre, havia nascut al segle XII). Altres segurament en recordaren alguna d’aquestes dimensions: el seu paper de pont cultural, les relacions amb Galícia, el paper de crític, l’enorme tasca de traductor i d’introductor de la literatura gallega, portuguesa i brasilera, la bibliofília… Jo en volia destacar el seu paper de professor, de mestre. Hi ha moltes maneres d’aprendre i d’ensenyar. La classe magistral, tan menystinguda, no és pas de les menys divertides, ni de les menys instructives. A condició que qui la faci sigui realment això, un magister, un mestre. Com en Basilio.