Moriries per un ideal?

En entrar a la sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on Francesc Torres (Barcelona, 1948) ha instal·lat Aeronàutica (vol) interior, l’espectador sent, tot d’una, un gran impacte estètic i moral. Miris on miris, caminis per on caminis, t’aclaparen un cúmul d’idees que, de mica en mica, aniràs desentrellant. Són sensacions d’una intensitat i d’una bellesa que trigues a assimilar, que et generen la reflexió, la meditació, la contemplació i et remouen la memòria i les entranyes. Art.

És una obra que t’interpel·la profundament. Com ho feia aquell cartell del PSUC a la guerra en què un soldat ferit assenyalava els vianants, tot demanant-los: “I tu? Què has fet per la victòria?” Ja poc es pot fer per la victòria, però el passat, com sol dir l’autor, sempre es viu en present. No es pot oblidar. L’amnèsia, per contra, absol el present. És la intenció de les elits al poder. La memòria és fonamental per a la construcció de nosaltres mateixos en un present que constantment ens interroga sobre les qüestions fonamentals de la nostra història.

“Un avió que no vola no és un avió, és una obra d’art”, afirma Francesc Torres. I el programa de mà t’interpel·la directament: “Moriries per un ideal?” I és així, amb aquestes premisses, que l’art i la memòria han conquerit per primera vegada una de les sales d’ús civil més grans d’Europa: la sala oval del MNAC, bo i omplint-la de vida, de símbols i significats, tot creant un joc de miralls de preguntes i respostes infinites.

És important què proposa l’obra i és important on ho proposa. Fent-la un espai transitable, una plaça pública per on passejar i perdre’s en les pròpies reflexions i records, en el nostre particular vol interior. Aquest espai –és la meva impressió– abans semblava inhòspit, gèlid, el creuàvem de pressa per anar al bar, com si en qualsevol moment pogués esclatar una tempesta. Era una mena de “no lloc” burgès. Un forat negre –o forat blanc– no resolt a la reforma del museu. Però avui ha estat dignificat per l’art i la memòria. I ens atrau amb una força insòlita, un magnetisme especial que mai no oblidarem.

“Un avió que no vola no és un avió, és una obra d’art”

Els protagonistes de la instal·lació són la rèplica de dos avions russos que van participar en la guerra del 1936-1939 al bàndol de la República. Dos símbols de la lluita antifeixista: el bombarder soviètic Túpolev SB-2 Katiuska i el caça també soviètic Polikàrpov I-16 Mosca. Les dues rèpliques a escala 1:1 són obra de José Ramón Bellaubí Caballer, capità de la Marina Mercant i director del Centre d’Aviació Històrica de la Sénia. De fet, l’origen de la instal·lació rau en una visita que va fer Francesc Torres fa uns anys a l’històric camp d’aviació de la Sénia (Tarragona), construït per la Segona República en començar la guerra que, a mesura que la guerra s’anava perdent, va ser ocupat pels alemanys de la Legió Còndor.

L’immens i preciós Katiuska penja de la cúpula de la sala, i queda a un pam de terra. Són vint metres de punta a punta de les ales i quatre tones de pes. Una rèplica metàl·lica, lluminosa, que encara és a mig fer. La imatge és majestuosa. Irradia una llum i una tensió que impregnen tot l’espai. L’avió és a punt d’estimbar-se i esclatar contra el terra del museu al bell mig de la plaça pública, a l’epicentre del món i de tots els dubtes. Som a un pam que esclati i ho rebenti tot, espectadors inclosos.

És com una immensa creu invertida, un símbol d’impacte a totes les cultures, que permet a l’autor de fer un paral·lelisme amb la Crucifixió de sant Pere que va ser executat, també, cap per avall, una bella taula gòtica del segle XIV, de la col·lecció del MNAC, obra del mestre Pere Serra. La tensió o la juxtaposició entre tots dos elements, el bèl·lic convertit en obra d’art, i el religiós, també convertit en obra d’art, permet a l’artista de proposar la ritualització de l’execució i del sacrifici que, en el fons, és l’essència de la guerra. En un costat, discretament, tranquil, s’ho mira el Polikàrpov, perfectament reconstruït i amb la pintura de camuflatge que portava a l’època.

Aquí i allà, alguna olivera arrencada amb les arrels, ens recorda un altre sacrifici. Quan l’any 1937 es va construir l’aeròdrom de la Sénia, es van expropiar noranta hectàrees d’oliverar, i els propietaris van ser obligats a talar prop de nou mil oliveres. Quan passo prop d’una d’elles, una senyora li diu a la seva filla: “No, nena, no pateixis, aquestes oliveres les tornaran a plantar. No veus que encara tenen totes les arrels?”

Si es poguessin tornar a plantar les idees i les actituds de tota aquella generació de soldats que van morir als camps de batalla en aquells tres anys de guerra… Fou una guerra d’extermini i anihilació que massacrà, fins i tot, la població civil indefensa a la rereguarda. Potser per això és encara més important el deute de la memòria i l’exploració des d’avui d’aquell conflicte i totes les seves reverberacions.

L’aeròdrom de la Sénia

El camp d’aviació consistí en tres pistes encreuades (una altra vegada la creu, ara horitzontal) de terra dura, orientades als vents dominants. Hi havia un edifici per als oficials, un refugi antiaeri per a dues-centes persones i construccions addicionals que es van fer tot aprofitant cases i edificis dels voltants. No hi havia hangars per als avions. L’aeròdrom es va posar en funcionament el setembre del 1937, amb tres esquadrilles de bombarders Túpolev SB i tres esquadrilles del caça Polikàrpov I-16, entre més màquines diverses. Els esquadrons eren dirigits normalment per pilots russos que comandaven el gruix dels pilots espanyols.

La situació estratègica de la Sénia va propiciar nombroses accions importants de l’aviació republicana. Després, el 14 d’abril de 1938, es va convertir en la base de la Legió Còndor alemanya i un dels aeròdroms franquistes més importants del país, amb els Messershmitt Bf 109, Junkers Ju 87 Stuka i Heinkel He 111, màquines que serien les estrelles de la Segona Guerra Mundial. Aquest camp va ser un centre d’operacions clau en el desenvolupament de la batalla de l’Ebre, del juliol al novembre del 1938.

Tal com mostren les fotografies, entre els edificis hi destaca el bordell que van recondicionar els nazis de la Legió Còndor per al descans i el gaudi carnal dels seus soldats. Hi ha fotografies que il·lustren el període dels nazis. Les imatges dels pilots alemanys dinant a l’aire lliure sota una olivera, o acaronant dalt d’un cotxe i a ple sol el cos d’una prostituta local despullada, fan pensar que aquells joves alemanys van venir a la guerra a passar unes bones vacances en un càlid poble mediterrani.

Sobre la fotografia dels nazis amb la prostituta despullada Torres ha dit: “No es correspon amb la iconografia de la feminitat que tenim de la guerra civil; em va sorprendre.”

La guerra civil, fonament d’una vida

Francesc Torres em deia fa uns anys en una entrevista ací: “El fet més important de la meva vida, la guerra civil, va passar nou anys abans que jo nasqués. La guerra t’enxampa una dècada més tard i no has pogut tenir-hi un rol actiu. Que no hagis pogut fer res i t’adonis que a la teva vida tot està condicionat per aquesta experiència que tu no vas viure directament és molt bèstia. Això va generar una obsessió per una cosa totalment impossible que és recuperar el temps, tirar enrere, però no es viu mai cap enrere, sempre es viu endavant.”

Torres és un gran coneixedor de la història i la iconografia de la guerra del 1936-1939. De primer, per família, perquè a la batalla de l’Ebre van morir familiars seus. Després, pels seus interessos personals de política i memòria, i fruit dels seus molts anys d’investigació per a obres seves com ara Belchite / South Bronx: A Trans-Cultural and Trans-Historical Landscape (1988), Amnèsia / Memòria (1991), sobre la memòria dels maquis anarquistes, i Fosca és l’habitació on dormim (2007), sobre l’excavació a Burgos d’una fosa comuna de la guerra.

Una de les obres de Francesc Torres, que veient aquesta instal·lació no puc evitar d’evocar, és Cincuenta lluvias (1990), dedicada a tres moments de la història espanyola del segle XX: 1943, 1973, 1983. La sala dedicada a l’any 1973 era presidida pel Dodge 3700 GT en què va morir l’almirall Luis Carrero Blanco, víctima d’un espectacular atemptat d’ETA amb explosius. Era el cotxe original en què va morir la mà dreta de Franco, tal com havia quedat de malmès, després d’enlairar-se més de trenta metres i caure al pati interior d’un convent de jesuïtes del carrer Claudio Coello de Madrid. La ferralla es conservava i es conserva, religiosament, en un museu militar.

Moriries per un ideal?

De fons, se senten les cigales i els motors dels avions, com si s’acostés un esquadró amenaçant pel cel. Un perill llunyà de bombardeig. Fins i tot hi ha un parell de barrils de combustible vells i rovellats que s’han conservat des d’aleshores. L’aeròdrom i els avions t’entren per la vista, per l’oïda i, fins i tot, per l’olfacte i la memòria que tenim de l’olor de benzina i motor escalfat que desprenen els cossos dels avions.

Mentre l’espectador segueix el seu vol interior tot deambulant per l’espai oval, sense cap altra intenció que seguir el fil atzarós de les seves impressions i intuïcions, a poc a poc va descobrint els misteris més o menys visibles de la instal·lació, tant els reals com els imaginats. Com totes les idees personals i intransferibles que cadascú té en passejar-se per una obra d’art que obre totes les portes i finestres a la lliure interpretació. Vegeu-ne el video ací:

Els herois de la Sénia

És així com descobrim que el Katiuska penjat cap per avall, epicentre i eix de l’obra, és la rèplica fidel del que pilotava l’aviador republicà Francisco Gómez el 16 de desembre de 1938, a l’últim bombardament republicà al camp de la Sénia. En aquella darrera acció es van destruir set avions alemanys, es van produir desperfectes a les pistes i també va ser molt castigat l’edifici que allotjava el bordell. Francisco Gómez va morir aquell dia, al costat de la seva ametralladora.

Un altre dels herois republicans de l’aire que descobrim en aquesta obra d’art va ser Leocadio Mendiola Núñez (Badajoz, 1909 – Barcelona, 1998), que va comandar moltes accions de combat, com ara el bombardament del cuirassat nazi Deutchsland i l’atac gairebé suïcida del camp d’aviació de la Sénia, quan era el més important de la Legió Còndor en territori espanyol.

Mendiola és l’únic aviador de la República a qui es va concedir “la Laureada” de Madrid. En guerra no va arribar a rebre-la mai. Durant el franquisme, òbviament, tampoc. Quant als deutes pendents de la memòria històrica d’aquest país, és important de remarcar, tal com s’explica a l’exposició, que tots els governs democràtics de diferents partits que han governat l’estat espanyol després de la mort de Franco s’han negat a resoldre la qüestió. Tot i que Mendiola va ser reconegut a la transició com a militar espanyol de ple dret amb el rang de coronel.

“Sàvia és la natura que ens fa morir perquè la vida tingui algun valor”

Entre les troballes que es fan en aquesta instal·lació, hi ha un vídeo rodat per l’artista. És un pla fix d’un poblet petit, cases, teulades, xemeneies i arbres. Amb el muntatge fotograma a fotograma dels centelleigs del sol a les xemeneies de les cases del poble, l’artista ha construït en Morse la frase: “Sàvia és la natura que ens fa morir perquè la vida tingui algun valor.”

La instal·lació Aeronàutica (vol) interior és l’eix central d’un gran programa sobre la guerra del 1936-1939, art, conflicte i memòria que el MNAC anirà desenvolupant enguany: l’exposició de fotografies d’Antoni Campañà, “La guerra infinita”, que es pot veure fins el 18 de juliol, i “El museu en perill! Salvaguarda del patrimoni artístic català (1936-1939)”, visitable a partir del 15 de juliol, sobre la salvació de les obres del MNAC l’any 1936 a càrrec de Joaquim Folch i Torres. I també les noves sales de la col·lecció dedicades al conflicte, que es podran visitar a partir del primer de juliol. Tot un macroprojecte que té com a impressionant eix inaugural l’obra de Francesc Torres exposada a la sala oval.