Morirà el heavy metal?

Joan Hernàndez, Pol Parrilla (@polparrilla11) i Javier Rodríguez (@javiour94)

La Unió Soviètica es desintegrava, l’Estrella Roja de Belgrad regnava al futbol europeu i als cinemes s’estrenava El silenci dels anyells de Jonathan Demme. També era 1991 quan un 28 de setembre més d’un milió i mig de persones van omplir l’Aeroport de Moscou. No era un míting d’un aleshores popular Borís Yeltsin, sinó un macroconcert en el qual actuaven Pantera, Metallica i AC/DC, tres de les bandes més importants de la història del heavy metal i el hard rock.

La massiva assistència d’aquell dia és avui la millor icona de l’època gloriosa que el gèneres durs van viure durant els setanta i els vuitanta. Judas Priest, Iron Maiden, Scorpions, Kiss, Guns N’ Roses, Helloween, Megadeth, Black Sabbath o Van Halen s’havien convertit en els ídols d’una generació de joves enfrontada a uns valors paternals que consideraven arcaics. Hi havia bandes, hi havia públic, hi havia fama, hi havia negoci. Amb el pas dels anys el heavy metal evolucionaria i es diversificaria en subestils, tan diferents els uns dels altres que va sorgir la necessitat de buscar-los un nom propi.

Pantera ja no existeix. Lemmy Kilmister ha mort i amb ell Motörhead. Bandes com Black Sabbath, Scorpions o Twisted Sister es troben en el final de les seves gires d’acomiadament. AC/DC s’aguanta d’un fil que sembla a punt de trencar-se. Tot i que actualment encara hi ha bandes llegendàries que reuneixen milers de persones, els seus membres ja freguen els 60 anys i costa imaginar-se’ls sobre un escenari a deu o quinze anys vista.

Al mateix temps, la popularitat del heavy metal ha quedat enterrada sota l’onada de música pop en què mitjans, promotors i discogràfiques han orientat la seva via de negoci. La retirada dels grups clàssics del gènere juntament amb una tendència creixent cap a la marginalitat mediàtica obre un perillós interrogant: si els nous grups no tenen prou suport per créixer i les llegendes van caient amb el pas del temps, què passarà amb la música dura en el futur? Morirà el heavy metal?

Els festivals, l’orgull heavy

Actualment segueix viu. No tant com fa dues dècades, però encara hi ha festivals arreu del món que atreuen desenes de milers de persones durant un cap de setmana. En són bons exemples el Wacken d’Alemanya, capaç de reunir prop de 80.000 persones, o el Hellfest de França. En l’àmbit estatal l’arribada a Madrid del Download Festival s’uneix al Rock Fest BCN (Catalunya), al Leyendas del Rock (País Valencià) i al Resurrection Fest (Galícia), que compten amb una assistència mitjana d’entre 12.000 i 30.000 seguidors diaris.

Ampliar amb botò dret i veure imatge

Ampliar amb botò dret i veure imatge

Pel que fa a grups, podem comprovar en el següent gràfic que l’onada escandinava sorgida a finals del noranta no s’ha aturat, i a 2016 Finlàndia, Suècia, Noruega i Islàndia són els països on el metal gaudeix de més popularitat. No és d’estranyar, per tant, que algunes de les millors bandes nascudes en el segle XXI com Nightwish, Sabaton, Amon Amarth, Stratovarius o Ghost provinguin del nord d’Europa. Per contra, el gènere no gaudeix de fama en els països mediterranis -a excepció de Grècia i Malta-, en les repúbliques exsoviètiques -a excepció d’Estònia– ni tampoc en els estats balcànics. A més, registra la pitjor mitjana en dos territoris de majoria musulmana: Albània i Turquia.

Les xifres es corresponen a la mitjana de bandes en proporció a la població, no indiquen el nombre total de grups que hi ha a cada país.

La proporció de bandes a l’Estat espanyol és baixa, tot i que està al nivell d’altres països occidentals com França o Regne Unit. Nascut a Albacete, el grup Angelus Apatrida és un dels que més renom internacional té arran del 2009, quan van firmar un contracte amb la discogràfica Century Media Records, present a Europa i als Estats Units. Fruit de l’acord van llençar l’àlbum Clockwork, que va aconseguir entrar a les llistes de vendes d’Espanya, Portugal i Grècia. Pel que fa als Països Catalans, la situació no difereix gaire. La mitjana és encara més baixa, i les iniciatives es concentren bàsicament en el nucli metropolità de Barcelona i València. Destaquen els igualadins Crisix, presents a festivals d’arreu del món.

Al mapa només es mostren les bandes actives o no dissoltes, i que mínim hagin publicat un EP. Font: Metal Archives

És indubtable que el paper d’aquestes bandes joves és imprescindible perquè d’aquí a uns anys es produeixi un relleu generacional i nous grups ocupin el paper dels grans ídols desapareguts. La incògnita és si aquestes bandes aconseguiran omplir pavellons o mantenir les assistències dels grans festivals, en gran part dependents de la presència al cartell dels clàssics. Fernando Galicia, estudiós del gènere, veu important per a tal fi el bagatge i considera fonamental el suport dels mitjans, que creu imprescindibles per convertir l’artista en fenomen de masses.

La crisi del gènere: analitzant les causes

L’autor de la tesi doctoral El heavy metal en España, 1978-1985: fases de formación, cristalización y crecimiento, puntualitza d’altra banda que el heavy metal mai ha estat de moda, i que per tant aquesta no és la raó de la davallada d’adeptes dels últims anys ni tampoc la causa del futur incert del gènere. Llavors, si no és una qüestió de moda, perquè a les noves bandes els costa tant fer-se un lloc als escenaris i aconseguir un públic fidel? Armand Valeta, cantant i guitarrista de la banda barcelonina ‘77, assenyala el món de la tecnologia i les xarxes socials com una ‘eina de dos talls’.

Si bé Spotify i Youtube ens permeten accedir per la via ràpida i gratuïta a una infinitat de cançons, alhora provoquen que hàgim deixat de valorar els grups que escoltem. ‘Abans et compraves un disc i, si t’agradava, estalviaves i feies l’impossible per trobar i comprar-ne un altre de la mateixa banda. Ara en una tarda escoltem 50 cançons diferents de 50 grups diferents i l’endemà ja les hem oblidat totes’, raona Valeta.

Un altre factor que obstaculitza el creixement del heavy metal és la caiguda de l’assistència als concerts, un fet que s’accentua a l’Estat espanyol. El 21% d’IVA cultural converteix en articles de luxe unes entrades que per si soles ja són cares, i la llei impedeix gaudir d’altra banda als menors d’edat dels concerts en directe en sales. Aquest últim fet és especialment important, ja que és durant l’adolescència quan es forgen els gustos musicals, i poder assistir a directes és fonamental en aquest procés.

Finalment, i davant l’excés de continguts que proporciona internet i les dificultats que suposa assistir a un directe, els mitjans de comunicació s’han erigit com a guies musicals de la joventut. Són els encarregats de separar els gèneres musicals en dos grups: els que estaran de moda i sonaran a totes hores i els que no són dignes de ser escoltats, que brillaran per la seva completa absència. És impensable que un adolescent català no conegui Justin Bieber, Shakira o El Canto del Loco, però en canvi és molt probable que mai hagi escoltat Iron Maiden o Judas Priest. Perquè, en la classificació anterior, el metal està en el segon sector.

El heavy metal haurà de superar tots aquests obstacles per sobreviure durant les properes dècades. Però compta amb un públic que, sigui més o menys nombrós, és fidel i que, encara que li costi, acaba valorant la qualitat de les noves bandes que irrompen en l’escena. Siguin d’un estil més clàssic (Airbourne, Steel Panther) o més modern (Nightwish, Rammstein, Avantasia), no són pocs els grups actuals que a base de passió i feina han aconseguit arribar als milers de cors grenyuts que no volen deixar de bategar. I mentre segueixin apareixent grups així, el metal no morirà.