03.02.2023 - 21:40
|
Actualització: 03.02.2023 - 21:43
Sens dubte, la consulta lingüística que ha rebut més vegades VilaWeb ha estat aquesta: “Per què dieu ‘s’ha mort’ i no ‘ha mort’?” És una observació que encara avui no deixa de sorprendre’ns, tenint en compte que morir-se és plenament acceptat per la normativa, però, sobretot, tenint present que és –o si més no, era– la forma més corrent, més popular, entre la població.
Si mirem què diuen els diccionaris, veurem que tots, sense excepció, recullen la forma pronominal morir-se. A tall de mostra, dos exemples del DIEC: No viurà gaire: es morirà aviat. Aquests presseguers es moren tots.
Les gramàtiques també beneeixen aquest ús. Tant les del segle XXI com les del segle XX. Pompeu Fabra, a la Gramàtica catalana publicada el 1956, deia: “Altres exemples de verbs pronominals […]: evaporar-se (l’aigua), fondre’s (el glaç), admirar-se, equivocar-se, recordar-se, oblidar-se, riure’s, pensar-se, creure’s, morir-se.”
Ús literari de morir-se
Si resseguim l’ús del verb entre els nostres escriptors, veurem com han alternat les formes morir i morir-se sense escarafalls. A la Crònica de Pere IV (1382-1383), hi trobem: Se moriren en la ciutat tots dies més de CCC persones. Un poema d’Ausiàs Marc (1425) diu: Mas qui menja carts no és dejú,/ e qui no pren conduyt algú/ mor-se de fam. Joan Roís de Corella, el 1495, escriu: Perquè arnes no les roseguen, morint-se de fret los pobres. I Tomàs Aguiló (1852): Qu’adorna es brot de cad’herba,/ Y s’hermosura consérva/ Fins qu’es mostía y se mòr. Eduard Escalante (1855): Corrent duguen á un dotor; es mòr, que vinga el Viátic. Etcètera.
La forma morir-se la trobem en versos tan coneguts com els de “L’emigrant”, de Jacint Verdaguer (1894):
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.
Entrant en el segle XX, l’ús de morir-se es manté ferm. Per exemple, en un poema de M. Antònia Salvà (1910), trobem: Pel rigor de l’hivernada/ no se mor, no, la sarment. I Joaquim Ruyra (1920): M’hauria agradat fins i tot morir-me. En un conte de Pere Calders (1957): Doncs venia a dir que el Lalo ja s’ha mort. També en una obra de Josep M. de Sagarra (1964): Cosida de cuques de llum i morint-se a poc a poc sobre la negror de les aigües marines. I encara un exemple de Pompeu Fabra ens ajuda a entendre l’ús corrent, espontani, de morir-se (és d’una carta a Joaquim Casas-Carbó, del 1911): Us en parlo tant aviat, arran de morir-se el pobre Maragall.
I potser molts de vosaltres recordeu aquella cançó de Pere Tàpias que començava així:
Era tan bon home.
Era tan bon home.
Era tan bon home.
Però avui s’ha mort.
Usos exclusius de morir-se
Quan el verb morir va seguit d’un complement introduït per la preposició de pren preferentment la forma pronominalitzada. Ja n’hem vist exemples amb morir-se de fred i morir-se de fam. Vegem-ne també amb morir-se de fàstic: El bestiar menjava herba seca de la que tenien guardada per a l’hivern i els homes es morien de fàstic dins la taverna (Gabriel Janer Manila, 1976); morir-se de riure: En Ramon, continuava la Merche, estava de barrila, n’hi havia per llogar-hi cadires. Jo em moria de riure (Montserrat Roig, 1977); i morir-se d’enveja: Cert que el cor me sotraqueja/ si ab un home parlá’t veig;/ si es gentil, moro d’ enveja,/ pro si es lleig!… (Manuel Marinel·lo, 1898). I afegim-hi encara aquell morir-se hiperbòlic i irònic, com ara el d’aquest exemple: Sí, Lydia. Tinc una son que em moro. Anit passada els rantells no m’han deixat dormir i ara no hi veig de cap ull (Joan Santamaria, 1925).
Quin mal té ‘morir-se’ (bloc ‘Qüestions de llengua’)
L’any 2008 VilaWeb ja va publicar un article en què raonava per què no hi havia cap mal a dir morir-se. A més d’exemples de tota mena, el cap d’estil d’aleshores hi feia una explicació etimològica que paga la pena de reproduir: “En llatí morior era de conjugació passiva, i en català la passiva s’expressa sovint amb verbs en forma reflexiva (‘la casa s‘ha pintat de qualsevol manera’). Salta als ulls, doncs, que aquest ‘morir-se’, general, popular i antiquíssim, continua aquell morior passiu (deponent, dirien els entesos).”
I acabava l’article amb un paràgraf aclaridor: “Això no vol pas dir que ‘morir’ sigui incorrecte. A banda els casos en què és obligatori (‘ha mort a garrotades’, ‘va morir de bala’), molts dels exemples susdits també admeten ‘morir’, encara que no pocs farien, així, un dring esquerdat o insòlit. Raó de més perquè VilaWeb opti pel reflexiu ‘morir-se’ quan la llengua popular el prefereix.”
