09.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 09.05.2023 - 21:44
Un home de cinquanta-quatre anys, de qui ara mateix encara no sabem el nom, va morir ahir a Paiporta. Es tirà daltabaix del balcó de sa casa quan la comitiva judicial el volia desnonar. Segons que s’ha sabut, era una persona que no tenia feina fixa, es trobava en tractament oncològic, només cobrava una pensió petita i havia avisat clarament de la seua intenció.
Dissortadament, no és el primer cas ni serà probablement el darrer d’algú que es lleva la vida assetjat per la voracitat immobiliària. Aquest febrer van desnonar una dona de Palma mentre era a l’hospital per un intent de suïcidi –ni això els va frenar. I a Tàrrega el mes passat la comitiva judicial va irrompre en un pis per desnonar un home de vuitanta-tres anys i se’l van trobar mort.
Tots recordem, de fet, casos que van colpir profundament la societat, com el de la parella de jubilats de seixanta-set i seixanta-vuit anys, que van trobar morts a sa casa de Cas Català, a Calvià; o el d’Inocencia Lucha, que es va pegar foc a Almassora dins la sucursal del banc, Caixalmassora, que l’amenaçava amb el desnonament; o el d’aquell treballador de TV3, de només quaranta anys, que la comitiva judicial es va trobar penjat dins el seu pis de l’Eixample de Barcelona, quan entrava a executar el desnonament.
De la crisi del 2008 ençà, i d’això ja fa quinze anys ben bons, l’habitatge ha esdevingut un dels problemes més seriosos del nostre país. No hi ha dades oficials sobre quanta gent s’ha suïcidat en veure’s al carrer i sense casa, però tan sols aplegant els que els diaris hem anat explicant podem dir perfectament que són moltíssims. I si una mort, una de sola, seria massa, la cosa es torna terrible, insuportable, quan veus com van passant els anys i aquests assassinats –perquè en realitat són això, més que no pas suïcidis– es repeteixen i es normalitzen.
És cert que el codi penal espanyol no inclou el suïcidi consumat com a delicte i això fa que en la majoria de casos ni tan sols s’òbriga un expedient. Però hi ha càstigs relacionats que es podrien aplicar a les entitats bancàries o a les administracions, si hi hagués una voluntat política de canviar la situació. Em referesc als articles 143, que penalitza el fet d’ajudar al suïcidi, o encara més l’11.a o el 142, que penalitzen respectivament l’omissió de l’ajuda i la imprudència greu.
Sóc conscient que és un tema que ja s’ha debatut i que compta amb molts detractors. Detractors que defensen que, malgrat tot, no es pot establir mai fefaentment una relació directa entre un desnonament i el suïcidi que origina. Però jo això m’ho mire d’un altre punt de vista.
Al nostre país, i a l’estat espanyol, el creixement econòmic es va fonamentar durant anys en el desenvolupament immobiliari, fins que va aparèixer la famosa bombolla i la crisi planetària del 2008. Aleshores les entitats bancàries, que havien afavorit l’endeutament de la gent d’una manera irresponsable i sense escrúpols, no hi van respondre assumint la realitat i proposant reestructuracions del deute o pactes amb les famílies, sinó que es van abocar com llops sobre les persones, deixant-les al ras, sense casa. Cosa que va ser possible per la complicitat explícita del govern i la major part de la classe política –que encara avui promet solucions màgiques que no arriben mai. Alhora, creixia la desocupació, es congelaven els sous, es reduïen els ajuts i augmentava l’IVA, una recepta infernal que originà una reducció dels ingressos familiars que acabà dificultant l’accés a un habitatge digne o el pagament de les hipoteques. La conseqüència de tot plegat van ser els desnonaments, les denúncies, el deute hipotecari i l’aparició d’una emergència residencial derivada de les polítiques aplicades pels governs, però també del segrest d’una quantitat enorme d’habitatges per part d’entitats bancàries que havien estat rescatades amb diners públics i no havien estat obligades a compensar-ho ni tan sols posant al mercat els centenars de milers de pisos buits que acumulaven.
A partir d’aquests fets, tot d’estudis científics han documentat sense cap ombra de dubte que la incidència de problemes mentals greus és clarament més alta en les víctimes d’un desnonament: pensaments negatius com ara la percepció de fracàs, frustració social, por, ràbia, ansietat, depressió i un risc alt de suïcidi. I, en vista d’això, ni les administracions apliquen protocols per a reduir o evitar aquest problema ni els bancs fan res per alleugerir la situació.
I ara hi haurà qui dirà que de tot això, planificat i executat durant anys, no en té la culpa ningú, ni hi ha cap responsabilitat? I que quan passa un cas tan greu com el d’ahir a Paiporta cal anotar-lo simplement com un fet aïllat, un succés com qualsevol altre? Perquè, si és així, el meu parer és que som ben bé davant l’assassinat impune, el crim perfecte. I no m’agrada gens pensar això. Em revolta.
