Ruben Wagensberg: ‘A Mòria els marquen un número al braç, com feien els nazis’

Quan es va cremar el camp de Mòria, els refugiats van pensar que tot plegat podia ser una oportunitat perquè canviés la situació en què vivien des de feia anys a Lesbos. Però l’esperança es va esfumar aviat. Van construir un altre camp. Alguns es van resistir a entrar-hi, però les autoritats gregues els han obligat. No poden sortir-ne. Només els donen un àpat al dia. I a més, amenacen de multar amb cinc-cents euros tots els qui els donin menjar. Dormen vora dues-centes persones en una carpa. El camp és al costat de la platja, i quan hi fa vent, fa molt de fred…

Això són només algunes de les coses que ha pogut veure aquests darrers dies el diputat d’ERC i activista Ruben Wagensberg. Després de l’incendi, va decidir d’anar a Lesbos per donar veu als refugiats i ajudar allà on calgués. En parlem amb ell.

—Què us heu trobat Lesbos? Quina situació hi ha?
—Després d’haver vist les imatges de Mòria cremant, vam decidir que havíem de venir a Lesbos, per intentar d’ajudar. Cal denunciar la situació, i fer-ho arribar a Barcelona i a la resta de Catalunya. Ja no sé quantes vegades hem vingut a Grècia els últims quatre o cinc anys… Les imatges són les mateixes de sempre, repetides. El problema és que la gent s’ha acostumat a veure-les, i costa que tot plegat li cridi l’atenció. Tothom s’ha fet la pell molt dura amb aquests temes, s’ha insensibilitzat molt. De vegades sembla que només ens afecta mentre dura la notícia, l’article o el piulet. Però per desgràcia, les situacions són molt més cròniques que una notícia o un article. Cada vegada que venim, ens trobem que la situació és una mica diferent. Cada vegada estrenyen una mica més la corda.

—Què ha canviat?
—L’última vegada que vam ser aquí va ser al març, quan hi havia el conflicte entre la Unió Europea i Turquia. En aquell moment, Turquia, per una qüestió d’interessos econòmics, va decidir d’obrir l’aixeta i deixar passar moltes més embarcacions. L’extrema dreta hi va respondre i va provocar conflictes polítics molt importants. Ara ens trobem amb una altra situació. Després de l’incendi de Mòria, les autoritats gregues i europees han aconseguit per primera vegada tancar tots els refugiats que hi havia per l’illa en un camp de refugiats nou, en una zona militar. Hi han restringit l’accés de la premsa i del voluntariat. Estan completament aïllats.

—Dieu que estem acostumats a aquestes imatges, però ara és pitjor que altres vegades?
—El fet que s’incendiés, però també el coronavirus, ho ha complicat tot… Als espectadors, les imatges els poden semblar similars a les que hem anat veient els últims anys, però no és així. La situació cada vegada és una mica més greu. Europa s’atreveix a anar estrenyent una mica més la corda cada vegada. Ara mateix, si la pandèmia ja ha estat un pretext per a retallar drets i llibertats a tota la ciutadania d’Europa, imagineu què ha significat per a unes persones que ja no tenien cap mena de drets, com són els refugiats.

—Què ha significat l’incendi per a aquestes persones?
—L’incendi ha deixat moltes persones sense les poques coses que tenien. Ahir, una persona ens comentava que només tenia una muda, per tant, el dia que la rentava no tenia res per posar-se. Al final, havia decidit no rentar-la. Ja no parlem dels records personals! Han perdut les quatre fotografies que s’havien endut. Però, a la vegada, aquest incendi ha estat un revulsiu. L’incendi havia estat una petita esperança per a molts refugiats. Quan es va cremar el camp, pensaven que potser, per fi, s’obriria la porta perquè els reubiquessin a altres països d’Europa. L’esperança ha durat ben poc. Al final, han vist que els traslladaran a un nou centre, o més ben dit, a un nou camp de detenció.

—Dieu camp de detenció?
—Si, això ja no és un centre de refugi, sinó un camp de detenció on les persones que hi viuen no poden entrar ni sortir lliurement. No sé fins quan durarà aquesta situació, perquè és evident que és insostenible per a les autoritats gregues. No poden tenir gaire temps tanta gent tancada en aquest espai. I menys, en aquest espai, que és tan vulnerable. És davant el mar, a primera línia. Diumenge, el vent era fortíssim, se n’enduia les tendes. El fred que han passat és terrible. I ara només som a les portes de l’hivern. Per tant, veurem com va evolucionant la situació les setmanes i els mesos vinents. D’entrada, tot plegat només té una solució: la reubicació a altres països d’Europa.

—Un dels problemes que hi ha ara és que periodistes i voluntaris no tenen accés al camp. Com sabeu què hi passa?
—Nosaltres sabem què passa allà dins gràcies a la comunicació que tenim per telèfon mòbil amb els refugiats. La premsa ha pogut entrar una sola vegada, i els van fer un petit recorregut. Només els deixaven entrar cent metres, durant deu minuts. Ara bé, alguns activistes sí que s’hi han pogut colar i han accedit al camp de manera il·legal, esquivant els controls policials. Jo mateix i una altra persona vam passar tot el diumenge amagats dins el camp. Allà vam poder parlar amb els nostres amics. Perquè, amb moltes d’aquestes persones, després de tants anys, ens hem convertit en amics.

—Què hi vau veure?
—Potser una de les imatges que més ens va impactar van ser les cues quilomètriques per a aconseguir d’omplir una ampolla d’aigua. La gent ens va explicar que només els donaven un àpat al dia. Els el donen a les cinc de la tarda. Per tant, la vulneració de drets allà dins és brutal. Però a més, per aconseguir aquests àpats, els posen unes línies de recollida de menjar, i per saber a quina fila han d’anar els marquen un número al braç. Els el posen allà mateix on el posaven els nazis als camps de concentració. Demostren una insensibilitat total, fins i tot a l’hora de decidir on apunten el número de la cua.

Cues infinites per aconseguir omplir una ampolla d’aigua al “nou” Mòria gestionat per ACNUR.

Quin infern. pic.twitter.com/7v8U0aQPzj

— Ruben Wagensberg (@wagensberg) September 20, 2020

—Els marquen cada dia quan van a buscar el menjar perquè no hi tornin?
—No, hi ha unes files de recollida de menjar i a cada persona li apunten al braç el número de la fila on ha d’anar. M’imagino que ho fan perquè no la repeteixin o sàpiguen on han d’anar. Deu ser una qüestió organitzativa, que a priori no ha de ser dolenta. El problema és la insensibilitat de posar el número al braç, tenint en compte què ha significat històricament. I més, quan es diu tant que aquests refugiats són en uns camps que ja no són de refugiats, sinó de detenció, i que les condicions són força, força, força lamentables.

ACNUR apunta al braç dels refugiats del ‘nou’ #Mòria el número de la línia per recollir menjar. Se’ls hi dóna només un àpat al dia, a les 17h. Així ens ho ha ensenyat en Hamude.

Algun dia sereu jutjats. pic.twitter.com/QXTnm1oRwu

— Ruben Wagensberg (@wagensberg) September 20, 2020

—I on dormen aquestes persones?
—Ara mateix, en aquest nou camp de Mòria totes les tendes són de l’ACNUR. A totes hi ha el seu logotip. A cada tenda hi han col·locat divuit persones, cosa que vol dir que comparteixen l’espai diversos nuclis familiars. Ara, les persones que viatgen soles, tant si són menors com si no, les han col·locades en unes carpes enormes. No us ho sabria dir, però potser hi ha entre cent cinquanta i dues-centes persones per carpa.

—I tot això ho gestiona l’ACNUR?
—Sí, és clar. Cal recordar que l’ACNUR és part dels estats. És a dir, els mateixos estats que causen tot el dolor i la fugida d’aquestes persones dels seus països són els qui tenen una tercera pota, que és la solidària, per estar més tranquils i gestionar la misèria que generen. L’ACNUR gestiona tot això, però argumenta que subcontracta aquesta gestió a altres empreses. Però al final, els únics logotips que veus allà són els seus. Ells són els responsables finals. I és evident que en fan una gestió lamentable, per dir-ho suaument.

—A Lesbos fa molts anys que, per desgràcia, viuen aquesta situació. Moltes ONG hi han anat i treballen amb els refugiats. Ara no poden accedir al nou camp de Mòria.
—Exactament. Ahir era amb una entitat basca que es dedicava a fer dos mil àpats el dia per als refugiats que eren al voltant de Mòria. I ara aquesta mena d’entitats estan amenaçades econòmicament. Grècia diu que sancionarà amb cinc-cents euros els qui reparteixin menjar. Ahir, uns quants voluntaris van passar la tarda a comissaria per haver repartit menjar al nou camp de Mòria. I això passa quan només els donen un àpat. No fan ni deixen fer.

—Aquest deu ser un dels principals problemes.
—Si l’ACNUR no pot arribar a tot arreu, com a mínim que es deixi ajudar, no? Per una banda, hi ha l’ajut bàsic, el de l’emergència. Encara que fa vergonya parlar d’emergència, perquè fa cinc anys que hi ha la mateixa situació, aquí. Per tant, ja no és una emergència, sinó un fet estructural. I aquest és un tema important. Però la gran qüestió és la reubicació d’aquestes persones, que és l’única possibilitat perquè puguin començar a treballar en un futur digne.

—La clau la tenen els estats?
—Sí, però es fa difícil pensar que els estats hi donaran una solució, si són els que han generat tot aquest racisme institucional. Els estats són els responsables de les causes que fan que aquestes persones hagin de marxar dels seus països, i per tant, és impensable que siguin ells els que buscaran una solució.

—Però s’ha de buscar una solució.
—Sí. La primera solució ha de ser intentar d’eradicar les causes que porten tants milers i milers de persones del món a anar-se’n de manera forçada dels seus països. Després, s’ha de reubicar i oferir un futur digne a totes aquestes persones que s’han vist obligades a marxar.

—Teniu una contradicció pel fet que la clau la tinguin les institucions i formeu part d’una d’aquestes institucions?
—És clar. Ens enganyaríem si diguéssim que hi ha alguna institució que funciona bé en aquest sentit. No cal venir a Lesbos per comprovar la misèria que viuen molts migrants o per comprovar el racisme institucional. Ni Catalunya, ni Barcelona, ni l’estat espanyol no se’n salven. Avui a Lesbos hi ha una emergència concreta, però això passa a tot el món. El compromís de les institucions i els governs ha de ser treballar per eradicar tot això.

—Però el Parlament de Catalunya hi podria fer més?
—El Parlament de Catalunya hi podria fer molt més. Les institucions estan limitades i no ho haurien d’estar. És per molts factors. En el cas de les institucions catalanes, i n’hem parlat moltes vegades, ens trobem amb una falta de competències. Però enganyaríem si no expliquem que també en tenim moltes en clau d’acollida. El primer factor de tots, i el més important, és la voluntat política. I una de les claus que ho explica és que hi ha una gran majoria de migrants que no vota. Molts hem entrat a les institucions de manera puntual per intentar el canvi en aquest sentit i en altres, però també topem amb aquests límits. El fet de ser-hi es pot llegir com una manera de legitimar les polítiques actuals o al contrari, com una manera d’intentar de revertir-les des dels espais de poder.

—Per tant, les institucions hi poden fer poc?
—Mmmm…. Sobre això podríem fer una entrevista sencera. Però totes les lluites comencen al carrer i hi han d’acabar. Comencen al carrer perquè les situacions es pateixen i es creen allà. I acaben al carrer perquè les millores han d’acabar aquí. Es pot canviar, això? Ara mateix, veient i atenent la voluntat política del conjunt de les cambres, ho veig difícil.

—I al carrer, amb el coronavirus, és més difícil que mai fer manifestacions i mobilitzar-se.
—Sí, però quan parlo del carrer no em refereixo a les manifestacions, encara que són un component importantíssim de les lluites. Quan parlo de carrer, vull dir la participació activa de la ciutadania, el teixit associatiu. Faig referència a centenars de voluntaris que hi ha aquí a l’illa de Lesbos treballant. Parlo de tot allò que generen a Barcelona les entitats que es dediquen a l’assistència, a l’ajuda i a la lluita pels drets de les persones migrants. Això es pot fer amb una manifestació, però hi ha altres formes més efectives i diàries de lluita. Al final, la manifestació és una forma d’expressió que pots tenir un dia, però les lluites de debò són les que es fan cada dia.