Mori el futbol

Un de molts debats que han aparegut entorn de la Covid-19 és si el món que vindrà després, un cop s’hagi superat la pandèmia, serà gaire diferent del que teníem abans o si tornarem allà on érem i farem com si res. Fins i tot s’ha creat el terme ‘nova normalitat’ per a aquesta etapa que suposadament arribarà algun dia, que és una denominació més pròpia d’un futur distòpic orwellià que no d’una Ítaca desitjable, tot sigui dit.

Sigui com sigui, la meva proposta o carta als reis de la nova normalitat és que mori el futbol. Tal com sona. Potser alguns trobaran que és una demanda massa radical, que no hi ha una majoria social que la sustenti, que cal eixamplar la base. A més, he sentit que el president veí, reencarnació de l’autoritat única i permanent, ja ha anunciat que turistes i futbol (el panem et circenses dels nostres dies) són a punt de tornar.  D’acord. Com que tampoc no vull que em lapidin i a més tinc un fill que juga en un equip infantil i ho guanya tot, estic disposat a dialogar i fer concessions. Podem mantenir el futbol i que empaiti la pilota qui li plagui, però s’ha acabat l’omnipresència de futbol i futbolistes als mitjans de comunicació.

Aquesta seria la línia vermella: prou pàgines i pàgines per a explicar-nos que s’obre el mercat de fitxatges, que la lesió de no sé qui és menys greu que no ens havien anunciat el dia abans o que no podem anar refiats al partit de diumenge perquè no hi ha cap rival fàcil. Prou entrevistes després d’un partit per a fer-nos saber que ha estat molt disputat, que s’ha fet tant com s’ha pogut o que el futbol és així. Prou. Que el paper és car i els minuts de televisió encara més!

Hi ha ningú que em pugui explicar per què la secció d’esports és intocable, tant si hi ha notícia com si no? ‘I ara passem als esports: el Badajoz ha obert un expedient disciplinari al seu jugador Evaristo.’ Fora, no ens interessa. Tampoc no ens interessa saber què han fet els equips espanyols a les competicions europees, una mica d’autocentrament, si us plau. Fins i tot amb el confinament han estat dies explicant quines competicions se suspenien, una per una, i ara hi tornarem amb la represa. De moment, com que no hi ha res millor, tenim minut i resultat de la Bundesliga alemanya, que ja juguen a porta tancada perquè no s’aturi el negoci, encara que l’espectacle se’n vagi en orris. Wie schön. Si badem, aviat ens començaran a donar els resultats de la segona regional bavaresa. O la ‘nostra’ ens anirà recordant quin dia fa anys la mainada del Reial Madrid, que això sembla un acudit però passa i no m’ho invento.

En situació de vella normalitat, un exèrcit de periodistes anava cada dia al Camp Nou amb l’obligació de sortir-ne amb una notícia pel cap baix. Cada dia, tant si plou com si neva, tant si hi ha partit de competició com si s’entrenen els dobles dels suplents! La resta de periodistes decideixen cada dia on han d’anar: a Palau, als jutjats, al Liceu, a l’aeroport…, però els del Camp Nou són intocables. No anem bé.

A la nova normalitat, parleu-nos de científics i d’artistes, de mestres i d’infermeres, va. Vull equips fent guàrdia a la porta del laboratori d’Oriol Mitjà perquè quan en surti no pugui avançar dues passes sense explicar com evolucionen els bacteris que té congelats. Si ha incorporat nous becaris al seu equip. Si ha pogut adquirir cap microscopi nou de darrera generació. Si pensa publicar cap article a Nature o a Science. Ho volem saber tot de l’Oriol Mitjà. Si té parella, si té fills, si sap cuinar, on passa les vacances. Tot allò que m’obliguen a saber de Ter Stegen sense voler-ho, ho vull saber d’Oriol Mitjà, vinga.

Sóc una mica escèptic respecte de la nova normalitat, no us vull pas enganyar. I tampoc no vull cap mal a Oriol Mitjà, que quedi clar. No sé pas si serem gaire capaços de reinventar-nos, que és aquesta paraula de moda que ens agrada de fer servir quan algú perd la feina o es clava una patacada. Més aviat tinc la sensació que la nova normalitat tindrà aromes de capitalisme salvatge i gust d’autoritarisme pervers. Però m’agradaria que tants dies confinats a casa servissin perquè tots plegats reflexionéssim si el ritme de vida que portàvem abans és el que volem, si les ciutats amb menys cotxes no haurien de ser un objectiu primordial, si no es podria teletreballar de manera regular, si paguem prou a mestres i metges… I també, per què no, si aquesta sobreexposició exagerada i gairebé pornogràfica del futbol i dels futbolistes té cap solta.