17.06.2020 - 19:50
La ministra d’Indústria, Comerç i Turisme espanyola, Reyes Maroto, ha dit aquest matí: ‘La reconstrucció del país va lligada a la reactivació de l’economia amb reformes i una mirada a Europa.’ Paraules bensonants, però que no aporten res de nou. No necessitem paraules, necessitem fets. Avui hi ha hagut la tercera reunió de la ministra amb empresaris de Pimec, aquesta vegada digital i per parlar sobre les expectatives i necessitats de les pimes i els autònoms per a afrontar el postconfinament (l’anomenada ‘nova normalitat’) després de la crisi de la covid-19. Maroto ha lamentat que l’impacte de la pandèmia en el teixit productiu hagi estat profund, ‘especialment per a les pimes’, i ha dit que el govern espanyol ‘hi donarà resposta protegint l’ocupació i les empreses’.
Ara com ara, la realitat d’aquests últims tres mesos ens diu que la ministra, més enllà dels tòpics habituals, té raó només a mitges. Els ERTO, és cert, han evitat una tragèdia mai vista en el món laboral. Tanmateix, molta gent afectada encara no ha cobrat, els ajuts a empreses s’han limitat als crèdits ICO i els autònoms han hagut de pagar les seves quotes, ni que sigui diferidament. La ministra també ha dit: ‘Ja s’han mobilitzat els 100.000 milions d’euros en crèdits ICO, amb el 98,2% d’operacions destinades a pimes i autònoms.’ I ha afegit: ‘Les empreses de Catalunya són les que més s’han acollit a aquest ajut, perquè 2 de cada 10 milions d’euros mobilitzats per l’ICO s’han destinat a empreses catalanes.’ No crec que sigui un fet que calgui remarcar gaire, perquè és aquí on hi ha més pimes, sobretot a la indústria. Feu comptes i ho veureu de seguida.
Com a novetat cal destacar que, en resposta a una petició del sector de la restauració, Maroto s’ha compromès a traslladar al Ministeri d’Economia la possibilitat d’introduir una moratòria de dos anys en el retorn dels crèdits ICO, especialment per a aquells sectors que tarden més temps a recuperar l’activitat. Em sembla de sentit comú, perquè és impossible d’exigir que tornis res si no treballes. Si en lloc de crèdits haguessin estat transferències, aquest problema no hi fóra. Però bé, és un pas en el bon sentit… si s’acaba fent, és clar.
A més, en relació amb els ERTO ha destacat: ‘S’han protegit més de tres milions de treballadors, un 20% del quals són catalans.’ També ha dit que 1.400.000 autònoms en són beneficiaris, d’aquests expedients, ‘238.000 dels quals són catalans, el 20% pràcticament’. Són xifres sabudes, però ha evitat de parlar dels qui no han cobrat, que són molts, tot i que no hi ha manera de saber quants. Segur que en coneixeu algun. Si hagués dit res sobre això hauria tingut un titular assegurat a tots els mitjans de comunicació.
Evidentment, en una conferència telemàtica amb gent de Catalunya no podia deixar de parlar del cas de Nissan. ‘Ens ha dolgut i treballem amb la Generalitat –ha dit– perquè reverteixin aquesta decisió, que afecta moltes empreses proveïdores catalanes.’ Unes paraules per a quedar bé i passem a una altra cosa. No puc deixar de pensar en la càrrega de cinisme d’aquestes paraules per a girar full quan recordo què deia Joan Amorós, ex-directiu de Nissan, el dia 8 de juny en una entrevista aquí, a VilaWeb. Vegeu-ho: ‘Nissan ja pensava en Barcelona com la seva gran terminal europea: entrar-hi pel port i des d’aquí distribuir amb tren per tot el continent. Va fracassar perquè la connexió amb tren era d’amplada ibèrica. La quantitat d’oportunitats que hem perdut durant els últims trenta anys o quaranta per no tenir amplada internacional, o corredor mediterrani, són increïbles… El govern espanyol fa declaracionetes per aquí i per allà i no fot res. I així ens trobem. Aquestes coses s’havien d’haver treballat molt abans. I no deixar que es podrissin, com les ha deixades podrir el govern espanyol.’ No cal afegir-hi gran cosa. Els japonesos ja ens van assenyalar amb un punt vermell i després la cosa ha acabat malament per una munió de fets encadenats.
Li ha respost el president de Pimec, Josep González, que ha anat per feina i ha alertat la ministra dient: ‘La morositat és un dels factors colpidors per a la petita dimensió de les nostres empreses i una xacra per al finançament i la competitivitat d’aquestes empreses.’ Per això li ha demanat que el govern espanyol es comprometés a establir un règim sancionador. Així mateix, ha defensat d’incentivar la relocalització de produccions de baix cost que ara es fan en països llunyans, i acostar-les a produccions locals o països de més a prop, com els del nord d’Àfrica. No sé si la ministra en farà gaire cas, però almenys ja ha estat dit. I crec sincerament que les dues demandes són molt necessàries i urgents.
Deixeu-me fer un comentari final. En aquests temps de videoconferències i reunions telemàtiques, els peixos grossos tenen un gran avantatge. Poden parlar sense tenir ningú davant i, acabada una intervenció, poden, sense bellugar-se del lloc, endollar-se a una altra amb interlocutors diferents i temes també diferents. I després una altra… Això es pot veure des de la banda de l’eficàcia, però també en podem concloure que la quantitat no fa qualitat. Quantes intervencions d’aquestes va fer ahir la ministra? No ho sé, una altra sí que ho sé del cert. I què va aportar? Quin missatge nou va donar als empresaris catalans? Cap esperança de fer res de nou? Malauradament, no. Va complir la seva feina… i punt i a part.
