La moral dels oprimits

Només un moviment tan orfe de lideratge com l’independentista podia caure en batalletes sobre el paper dirigent dels seus polítics des de les presons espanyoles gestionades per la Generalitat. Perquè quan hi ha lideratge, en contacte directe amb la realitat viva del carrer, els polítics presos com a ostatges reflexionen, escriuen, publiquen i, si cal, intervenen des de les xarxes socials, però no estan en condicions de dir què cal fer a cada moment, no pas perquè no en tinguin dret, sinó, senzillament, perquè no se’ls necessita en aquest paper. No toca, com diria l’altre, perquè el lloc virtual que ells es poden atorgar ja està ocupat. (És clar, de totes maneres, que la falta de lideratge permet tantes fantasies com es vulgui dintre o fora de la presó.) A la Ilíada (II, 225-242), Tersites, un barrut de la tropa aquea, gosa dir al rei de reis Agamèmnon que va nu, o sigui, que si es pensa que tot li és degut mentre ha embarcat el seu poble en tota mena de mals, i que si els homes d’aquest poble no s’haguessin tornat uns gallines girarien cua deixant solets els reietons davant Troia, i que si el deshonorat Aquil·les tingués més mala llet, i etcètera. Els dirigents estan barallats, el rei de reis no sap què fer sense Aquil·les, i Aquil·les no té prou fel a l’entranya per fotre un cop de vara a Agamèmnon i fer-li rodar el ceptre per terra. Però, al final, ni els aqueus se’n tornen a casa, ni Aquil·les dóna un mastegot al rei de reis, ni re de re, de manera que el sempre oportú Ulisses tanca la qüestió clavant un cop de ceptre al cap del barrut Tersites i s’ha acabat el bròquil. La moral que se’n desprèn és que només un poderós pot cantar la canya a un altre poderós, o sigui, que un home de la tropa no pot dir als reis del mambo polític que van nus. Però, d’exemple, pel que fa al poder, se’n desprèn un altre: si Tersites volia arrossegar els seus companys d’armes a la revolta, havia de preveure i impedir les conseqüències de la seva protesta pública, tramar una conjura, adaptar-se a l’enemic a batre imaginant contínuament les seves reaccions, o sigui, esdevenint ell mateix un rei, irracional com tots els reis: mentider, intrigant, corrupte, amenaçador, repartidor de prebendes. Sigui dit de passada, en la seva revolta contra Espanya, el Tersites-independentista no ha actuat (per bé o per mal, com diria David Fernàndez) amb aquest registre i no ha pogut, doncs, esdevenir rei al seu territori, un rei tan irracional, vés a saber, com el borbó que l’oprimeix. Potser en aquesta mancança radicarà, finalment, la victòria moral de l’independentisme sobre l’opressor, però, entretant, no se n’hauria de plànyer, perquè ha esperat a ser aixafat per posar-se a plorar, quan hauria de plorar pel seu propi mal, o sigui, per allò que encara reflecteix de l’esperit de l’opressió secular. Dit d’una altra manera: que un dia Tersites no esdevingui un nou Ulisses, la llavor d’una nova legitimació del poder pel poder. Només evitant-lo és possible d’eixamplar les bases…

Tornant, ara i aquí, al paper desembussador dels emprenyadors de baix, un (no diré) humil periodista de trinxera fa poc ha gosat fer una mica el paper de Tersites en recordar els seus límits a un dirigent empresonat respecte a la seva capacitat per a continuar manant sobre la tropa independentista des de la presó; no ha calgut esperar que cap dels altres dirigents sortís, a la manera d’Ulisses, en defensa de l’interessat, perquè ho ha fet ell mateix per reivindicar directament el seu dret a continuar exercint el paper que, objectivament, no li escau, es posi com es posi. I només, repeteixo, un moviment com l’independentista, tan orfe de lideratge, podia oferir aquest espectacle certament poc edificant i, sobretot, poc fructífer, perquè demostra, precisament, la raó que els actuals dirigents empresonats no puguin fer-se càrrec de la situació actual: fins que el moviment no reprengui la marxa, no es torni a cohesionar gràcies a la lluita col·lectiva, generadora d’una unitat renovada, i no apareguin nous lideratges, capaços de competir –llegiu bé: competir– amb els lideratges caducats, que posin en dubte tot l’aparell institucional malmès, i establir, des del propi moviment, la relació entre carrer i institucions representatives, el problema no tindrà solució. Mentrestant, la torna són els canvis d’horitzó dels indepactistes, el paper que es pot arrogar a Madrid un saltataulells com a garantia de governabilitat espanyola, o la impotència d’entitats de nou encuny per a guanyar-se legitimitat amb dubtoses figures d’imposant retòrica que es dediquen a repartir carnets independentistes… La despulla del moviment és a la vista de tothom, i només des de la humilitat, el coratge, la voluntat de continuar i la claredat de programes de ruptura, es podrà refer a partir de la tardor. Però esperant un, dos, tres o un miler de Tersites, no n’hi haurà prou: com va dir algú, l’art màxima de govern consisteix en la caracterització precisa dels oprimits, i és una tasca àrdua, ja que els autèntics oprimits són aquells la vocació dels quals és obstruïda, i les vocacions són, en absència de castes, entitats volàtils i intangibles. Qui és, actualment, l’oprimit, l’humiliat? Qui és el futur i, per tant, impredictible detentor del ceptre? No ens deixem distreure, doncs, per les respostes més banals, ja explotades pels poderosos!

Laurette Séjourné va explicar al seu dia que els asteques s’embrancaven de tant en tant en batusses amb el petit principat de Tlaxcala sense abusar de la seva força per aixafar-lo. Ningú sabia que, de fet, els sacerdots de Tlaxcala estaven d’acord amb els emperadors asteques. La guerra continuada i pactada en secret permetia d’ocupar els joves guerrers, canalitzar la necessitat de sacrifici, novetat, risc, melancolia, ebrietat, disciplina i perill. Un dia els asteques capturen l’heroi màxim de Tlaxcala i l’empresonen a l’espera del suplici, que consisteix a lluitar, lligat a una pedra i armat amb un bastó, contra set guerrers asteques amb cuirassa. Mentre és a la cel·la, se li fan propostes d’evasió, que ell rebutja. Bé, al final l’heroi planta cara al fat, mata alguns dels seus contrincants i mor. A la graderia, hi ha unes quantes figures tapades: l’heroi no sap que són els sacerdots de Tlaxcala, els mateixos que, commoguts per la seva heroica bellesa, han decidit, conjuntament amb els seus col·legues asteques, de salvar la víctima. Però ell s’hi ha negat, perquè conserva la fe en l’ensenyament dels seus sacerdots, davant dels quals s’ha dessagnat. I els sacerdots el ploraran perquè, contràriament, no haurien pogut continuar mantenint el sistema social basat en la seva desperta saviesa: els homes de part no poden governar un tot.