08.01.2024 - 16:55
|
Actualització: 08.01.2024 - 19:35
El director de cinema, guionista i productor Ventura Pons s’ha mort a setanta-vuit anys, segons que han confirmat a VilaWeb la seva productora, els Films de la Rambla. Pons era una de les cares més emblemàtiques del cinema del nostre país: va filmar més d’una trentena de llargmetratges i en va produir una trentena més. La seva llarga carrera en defensa del cinema en català va ser reconeguda el 2007 amb la Creu de Sant Jordi i el 2015 amb el Gaudí d’Honor.
Ventura Pons deu ser el cineasta català que més films ha aixecat al llarg de la seva trajectòria professional de cinc dècades. Durant quaranta anys, del 1980 al 2010, gairebé va realitzar un film per any. A més, ha estat el cineasta que ha portat la literatura catalana al cinema, amb adaptacions de novel·les i contes de Quim Monzó (El perquè de tot plegat i Mil cretins), de Josep M. Benet i Jornet (Actrius i Amic/Amat), de Sergi Belbel (Carícies i Morir (o no)), i de Lluís Anton Baulenas (Anita no perd el tren), entre molts més. I Ventura Pons també compta amb una altra fita important per al cinema català: el va internacionalitzar.
Va debutar el 1977 amb Ocaña, retrat intermitent, avui i per sempre una icona. El film va ser seleccionat pel Festival de Canes i la Berlinale. D’aquesta manera, el seu cinema va tenir una presència constant en els principals festivals internacionals, com el de Canes, la Berlinale i el de Toronto, amb bona part dels seus films.
Havia començat en el món del teatre. Va arribar a dirigir una vintena d’obres fins que va centrar-se en el cinema. Però la formació teatral va marcar la seva estètica cinematogràfica i la tria d’actors dels seus repartiments i d’autors que va adaptar, una part dels quals eren dramaturgs.
L’any 1981 va filmar El vicari d’Olot, la seva comèdia més taquillera, i el 1985 va fundar la productora els Films de la Rambla, amb la qual ja va arribar La rossa del bar i tots els films posteriors. Ventura Pons estava convençut que crear una productora pròpia va ser determinant per a la seva carrera, perquè gràcies als Films de la Rambla va poder fer les obres que va voler. Gairebé una cada any durant vint-i-cinc anys.
A la dècada dels vuitanta el seu cinema fou marcat pel gènere de la comèdia, que el va fer molt popular i tots foren films d’èxit. A més dels ja mencionats, va rodar: Puta misèria!, Què t’hi jugues, Mari Pili?, Aquesta nit o mai, Rosita, Please!
Als anys noranta va deixar la comèdia i es va centrar en portar al cinema les adaptacions d’autors catalans ja esmentades. I no va parar de fer i produir cinema fins el 2014, que va tenir un accident que li va causar dues hemorràgies cranioencefàliques. I tot i l’accident, aquell 2014, sortint de l’hospital, va anar a signar el contracte per a començar el projecte dels cinemes Texas, una proposta d’èxit que va durar cinc anys i que amb preus populars va fer que molta gent tornés al cinema. El 2019 es va retirar definitivament.
Pons era un director d’actors. Va treballar amb els artistes més destacats de cada dècada i amb els consagrats: Rosa Maria Sardà, Núria Espert, Anna Lizaran i Josep Maria Pou foren alguns dels seus actors més fidels. Però també va dirigir Mercè Pons, Sergi López, Jordi Dauder, Enric Majó, Joan Monleón, Lluís Homar, Carme Elias, Francesc Orella, Vicky Peña, Montserrat Salvador, Julieta Serrano, Laura Conejero, Roger Coma i un llarg etcètera.
Ventura Pons va ser una de les cares de la cultura més visibles i significades durant el procés d’independència. La seva carrera va lligada a la defensa de la llengua, del cinema en català. Deia: “Tots els països prioritzen la seva llengua. I nosaltres, som una llengua de segona? (essent molt crític amb Televisió de Catalunya i l’Institut Català d’Empreses Culturals). Jo he fet pel·lícules en català, n’he fet de bilingües, n’he fet una en andalús, n’he fet en anglès, però la llengua de Catalunya és el català. Passa que les meves pel·lícules en anglès, que és la meva segona llengua, quan van pel món són catalanes. Com els francesos, que fan molta producció en anglès, i hi donen suport, també.”
Una estada a Anglaterra a catorze anys el va marcar: “Vaig tenir una beca de l’Anglo-Catalan Society, que me la va proporcionar l’Arthur Terry i en Batista i Roca, l’oncle Tista. En Batista va ser qui amb divuit anys em va portar a conèixer el doctor Trueta. En Batista vivia a Cambridge i en Trueta s’estava a Oxford.” Va reconnectar amb la generació de la República i alhora va conèixer una societat que no sofria l’opressió de la dictadura que hi havia a l’estat espanyol.
En la darrera entrevista que li vam fer a VilaWeb, el novembre del 2020, li preguntàrem si pensava gaire en la mort. Va respondre: “No però sí. És a dir, gairebé totes les meves pel·lícules estan relacionades amb l’amor i la mort. La necessitat que tenim els humans de comunicar-nos amb els altres i després, el final de la vida, que, com més tard arribi millor [riu]. El Manoel de Oliveira es va morir a 106 anys i a 105 encara feia cinema. El doctor Broggi, amb 103 i amb el cap molt clar, com en Kirk Douglas. I els joves d’ara en viuran 150, d’anys.”
