03.09.2023 - 08:37
|
Actualització: 03.09.2023 - 09:57
Pocs dies abans de Sant Joan, un dilluns, a la tarda, Carme Junyent em va trucar per dir-me que es moria. Al matí m’havia enviat per avançat els Mails Oberts fins al juliol, que ja heu pogut llegir. Em deia que tenia un càncer de pàncrees. Feia un mes les analítiques li havien sortit perfectes, ara tot s’havia trastocat. Divendres, el dia de la revetlla, l’operarien. Era probable que morís a la sala d’operacions, la intervenció era de molt risc. Estava agraïda al metge que havia acceptat el desafiament de provar-ho, però s’acomiadava perquè creia que no sobreviuria. Va sobreviure a la nit del solstici, però per poc temps. Avui la Carme Junyent s’ha mort.
Quan va veure que la vida se li allargava unes quantes setmanes, llavors no sabia quant viuria, només que seria poc i no volia patir com havia vist fer-ho als seus familiars, em va tornar a trucar per proposar-me una sèrie d’articles per a publicar durant l’agost. El títol: No patiu per mi. Em va fer riure. Vam riure juntes. Ens volia tornar a picar l’ullet i ho ha fet amb una sèrie suggeridora i esplèndida, que heu pogut llegir a partir del primer d’agost. Va aprofitar el temps.
La Carme ha rebut la mort sense dramatisme, sense perdre el sentit de l’humor fi i intel·ligent que la caracteritzava. Amb la bonhomia, humilitat i la franquesa de sempre. Sense pretensions. La Carme volia que tinguéssim clar que no la preocupava morir-se i ho va remarcar d’ençà del primer moment. Ho havia explicat a “La vida no és breu”, un article magnífic, que si us va passar desapercebut, ara, més que llegir-lo, el podeu beure a glops, com qui beu una recepta màgica. Aquests articles, que ens han acompanyat els dilluns, relacionats amb com afrontava la vida han causat gran impacte amb els lectors del diari, sobretot el titulat “Soles”, un dels més llegits. Com segur que també en causarà el seu article pòstum “Morir-se en català”, una altra lliçó de dignitat i també un encàrrec a tots plegats, i encara més al govern, perquè puguem tenir els drets més bàsics a l’hora de morir.
En la breu conversa telefònica que vam tenir, aquell dia que em va ensenyar que no havíem de tenir por de la mort, m’explicà que aquests últims deu anys s’ho havia passat més que bé, que no havia parat i que la vida havia estat generosa amb ella. Que s’havia divertit molt en la relació que havia tingut amb la gent a partir dels articles de VilaWeb i les col·laboracions de Catalunya Ràdio. N’estava molt contenta. Feia anys que jo li anava al darrere perquè escrivís setmanalment. Em feia passar amb raons, fins que un dia em va dir que sí. Va ser després de publicar-se el seu dietari. Deia que li costaven de fer, però no es notava gens. A diferència de les col·laboracions anteriors, gairebé no parlava mai de llengua. Sempre avisava de quan arribaria l’article, que mai no va fallar.
Tot i que ella ha rebut la mort amb aquesta actitud, tan enlluernadora, perdre-la és un sotrac, amb conseqüències per a la llengua i la cultura. I, també, una gran pèrdua per als lectors d’aquest diari. La combinació d’activista i erudita la feien una persona única, amb una força capaç de transformar el que tocava i il·luminar la grisor. Es trobarà a faltar, i molt.
Un greuge per al país és que Carme Junyent no hagi estat membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Un fet que retrata com sovint sectarismes o mesquineses limiten la capacitat i l’abast de les institucions. A ella, això no li va impedir res, ni tampoc es va entretenir a lamentar-se’n. No hi perdia gens el temps, però sí que és un fet que fa el país més petit i que necessito explicitar aquí encara que no sigui bonic.
Carme Junyent era una persona incòmoda perquè era lliure. Lliure com no he conegut mai ningú. Era una dona sàvia, lliure, incòmoda i estimada, que ens va ensenyar que havíem de salvar el català, que no ens havíem de rendir i que havíem d’aprofitar totes les escletxes per fer-ho.
Una de les seves darreres contribucions a la llengua catalana ha estat la tasca del Consell Lingüístic Assessor, que es va dur a terme durant el segon trimestre de l’any passat i que va tenir per resultat la concreció de cinquanta mesures per a reactivar el català a l’ensenyament. Per primera vegada després de quaranta anys de suposada immersió lingüística, un grup d’experts feia evident que no havia funcionat, alertava de la disminució progressiva del català a les escoles i instituts i proposava mesures valentes i eficaces per a capgirar la tendència. Ara com ara, és un document desat en un calaix.
Carme Junyent considerava que ser un mateix era essencial, encara que això anés contra el corrent majoritari. Per això, pronunciar-se contra el desdoblament lingüístic, en un moment en què gairebé s’ha convertit en dogma, ha fet que fos centre de polèmica constant i que tota la seva trajectòria internacional i de recerca sovint fos emmascarada i simplificada per aquesta qüestió. El llibre Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana (Edicions 62, 2013), va ser un punt de trencament amb allò políticament correcte i el pensament únic. Aquest llibre es va popularitzar molt arran de l’entrevista a VilaWeb “Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení”.
Professora de lingüística a la Universitat de Barcelona, es va especialitzar en antropologia i substitució lingüística, i també en llengües de la immigració. Aquests camps de recerca científica l’han portada a poder alertar, amb gran coneixement, sobre els perills de desaparició de la llengua catalana si no hi havia un canvi de comportament dels parlants. En relació amb aquest àmbit, el 2020 va publicar, amb Bel Zaballa, el llibre El futur del català depèn de tu, després d’anys de fer declaracions en aquesta línia.
L’any 1992 va crear el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) amb l’objectiu de difondre el valor de la diversitat lingüística del món. Autora de nombroses publicacions, va col·laborar amb diversos organismes internacionals que treballen per la revitalització de llengües.
Carme Junyent tenia una gran destresa a aplegar veus, no pas uniformes, sinó matisades i sovint contrastades. N’és un exemple la sèrie d’articles El futur del català, publicada a VilaWeb la tardor del 2020, i també dos llibres recents, que ella va estimular i coordinar: Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo, 2020) i El català, la llengua efervescent: 77 visions sobre el terreny (Viena, 2021). De la resta de la seva obra, cal destacar Contra la planificació. Una proposta ecolingüística (Empúries, 1998); Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola? Un estudi de representacions lingüístiques a l’Anoia (2014); i Escoles a la frontera (2016).
Gran africanista i estudiosa de les llengües en extinció, ha publicat obres cabdals com ara Les llengües d’Àfrica (1986); La expansión bantú (1998); Vida i mort de les llengües (1992); i Les llengües del món (1989), títols difícils de trobar actualment, que segurament caldrà reeditar en algun moment.
