03.06.2017 - 22:00
De tothom és conegut que a Quim Monzó li agrada menjar bé i que és home de bars i restaurants. Li agrada menjar fora de casa. Observa l’evolució del barri i de la ciutat. Busca i tasta i sap què cal menjar en cada establiment, en què excel·leix i allò que trauria de la carta o del menú. Trobar-se Monzó pel carrer i preguntar-li per un lloc per anar a menjar és una delícia que fins i tot aclapara. Opcions de cuines diferents, plats recomanats i dia de la setmana que millor els cuinen, si és un restaurant que ha anat perdent i val més no anar-hi, si sembla que s’ha refet i cal donar-li una segona oportunitat… Fins i tot, en té també algun que troba que ho cuinen tot bé, com Can Vilaró del carrer Borrell, que diu que cuinen bé galtes, sardines, tripa a la catalana, tripa amb cigrons, capipota, bacallà a la llauna… Un imprescindible.
Des de fa pocs mesos, tenim la sort de tenir aplegats en un volum alguns articles que Monzó ha dedicat al menjar i al beure, Taula i barra (Libros de Vanguardia). El llibre és a cura de Julià Guillamon, que n’ha fet la selecció (vuitanta-set articles) i ha tingut l’encert d’ordenar-los en forma de diccionari, incorporant un pròleg dels bons.
Obsessiu, curiós i minuciós com és, també ha dedicat temps a saber el perquè de les coses en el món de la gastronomia, de com es cuina bé aquell plat i aquell altre, d’aquell celler que fa un vi de monument o de les novetats que es porten en el «món del mamància». Tot i així, no se l’ha considerat mai un gastrònom ni un crític gastronòmic (ni ell se’n vol considerar) sinó més aviat un bon gormand. Potser perquè, generalment, enfoca el món de la cuina i l’alimentació des d’un vessant social. ‘He menjat i begut molt, en la meva vida. He observat molt. I d’això tracten els meus articles: del comportament humà en aquests locals, de la mala o bona educació, de la cura o la deixadesa, del matís…’, diu Monzó.
Sovint, per a Monzó, el menjar és un pretext per a parlar d’algun tema d’actualitat que afecta la gent o que mostra canvis, de caràcter lingüístic i cultural. La restauració i l’alimentació, com a element bàsic de la vida, tant per a la subsistència com per a l’hedonisme, així com també per a la capacitat de socialització que genera, és un terreny adobat per als articles d’en Monzó.
Dedica un article a parlar de com el gremi de carnissers i xarcuters de Barcelona vol recuperar el be com a menja per Pasqua, com era tradició abans, i això el porta a parlar de com els barcelonins han substituït la paraula ‘be’ per ‘xai’, que fa més gironí, perquè en consideren un menjar de pagès i només el demanen i el mengen quan se’n van a la Cerdanya, a l’Empordà o al Pallars. Canvis lingüístics, doncs, i ironia de la fina.
Monzó, el 2011, ja deia que els viticultors de l’Empordà havien fet els deures i que elaboraven bons vins i que ara eren els restauradors que s’havien de treure el provincianisme de sobre i tenir-los a la carta dels seus restaurants. Un altre article és dedicat al moment que per llei es va obligar a tenir les setrilleres d’un sol ús i de l’escletxa legal que permetia afegir-li uns grans d’all i uns grans de pebre. Però el que m’agrada d’aquest article sobretot és el títol, que sense fer-ne referència, remet a un dels poemes gustosos de Vicent Andrés Estellés:
‘res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.’
Dels articles que Monzó ha escrit vinculats al món del menjar i del beure (i que he llegit), n’hi ha dos que guardo en la memòria, perquè van obrir debat. Un és de la sèrie d’articles que ha dedicat a malparlar de l’enciam iceberg, de la baixa qualitat que té i de com en un moment donat els restaurants l’utilitzaven en massa. En el llibre, hi ha l’entrada ‘Enciam Iceberg’ que en parla, tot i que jo en recordo un altre, d’article, més antic, que incidia sobretot en la desídia dels restaurants, la caiguda de la qualitat d’aquests establiments, a partir del fet de servir aquest tipus d’enciam insuls, que Monzó descrivia de meravella.
L’altre article, que també va motivar debat, és el de l’escudella i carn d’olla, un plat tradicional deliciós, que tot i que fa poc temps s’ha considerat el plat de cuina catalana per excel·lència, Monzó, el 2011, ja advertia que cada vegada costava més de trobar en restaurants de Barcelona perquè: ‘Molts cuiners joves educats en la cuina ‘tecnodeprimida’ de cop descobreixen la tradicional i es posen a fer escudella i carn d’olla sense haver-ne menjat mai a la vida. (…) Hi he arribat a veure en una escudella i carn d’olla la botifarra negra laminada.’
La crítica i la ironia que Monzó fa a partir del món de la restauració em recorda el poema de la vaca de la mala llet d’en Pere Quart. Potser en la coberta li hauria escaigut més un cap de vaca i no pas de porc.
Monzó, volem més teca!
