Monzó

Quim Monzó rebrà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes aquest dilluns en un acte al Palau de la Música que segurament serà una de les seves performances lingüístiques. Ho va avançar quan es va saber la notícia: parlaria en el seu discurs sobre la situació de l’idioma. Podia triar entre cultura, llengua i literatura, i triava parlar de la llengua. La fragilitat i les intemperàncies que travessa malgrat tants anys d’immersió lingüística a l’escola i de dècades als mitjans de comunicació audiovisuals i escrits. El catanyol imperant. M’ho figuro perquè aquestes són les maneres de parlar i d’escriure que Monzó detecta i satiritza constantment. Monzó és un escriptor crític quan es tracta de l’idioma.

No seria estrany que en parlés a través d’una paràbola, com acostuma a fer. Aquest serà el segon discurs d’envergadura d’un escriptor reticent, molt reticent, a pronunciar-ne cap. L’anterior va ser el de la fira del llibre de Frankfurt, el 2007, quan la literatura catalana n’era la convidada. Llavors va escriure un conte sobre un escriptor que havia de pronunciar un discurs, un relat llegit amb la seva parla atropellada, tan escènica. El conte-discurs embolcallava una llarga dita popular amb la prosòdia de Dalí. Una d’aquelles minucioses extravagàncies narratives en què el geni d’una llengua es transforma en la desconcertant delícia de jugar amb la fonètica, el sentit de les paraules i la picardia dels significats a mesura que els anys passen i els seus parlants no saben de què parlen exactament…

Des de llavors ha publicat dos llibres més. Va treure aquell mateix any els contes de Mil cretins i, tres anys més tard, el recull d’articles Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Des del 2010, s’ha aturat. Sí que l’any passat es va publicar un recull d’articles sobre bars i tapes, però en realitat és un llibre preparat per Julià Guillamon. Per què no publica més Monzó? No deixa de ser significatiu que un dels escriptors més coneguts pel públic i respectats per la crítica, traduït amb llarguesa a força idiomes, autor d’un món literari eloqüent i quirúrgic, hagi deixat d’escriure ficció. No més contes ni novel·les.

Aquest silenci monzonià em sembla indici d’alguna cosa important, una mudesa significativa. Hi he pensat sovint, i mantinc una conversa sobre això amb un col·lega que anem reprenent i ampliant. Trobem que és un signe cultural.

Amb ell els periodistes culturals només poden ara parlar de llengua, no de la seva literatura ni menys encara sobre si continua escrivint ficció. El seu cas és curiós perquè té molt públic però no publica llibres, per això és significatiu. Ha contribuït de manera decisiva a la naturalitat expressiva de l’idioma, que tanta falta feia, i no obstant l’agraïment que els lectors sempre li manifesten quan treu un llibre, ha plegat de publicar. No es podrà dir mai de Monzó que s’hagi dedicat a munyir la vaca editorial. Tampoc ningú no podrà dir que no estigui compromés amb el seu treball. Els seus llibres es reediten de manera continuada i ell en revisa a fons el model de llengua tant com li sembla necessari, polint més i més la naturalitat. Això també és escriure. Per a la reedició no fa gaire de la traducció del Frankenstein de Mary Shelley, que va fer fa dècades, l’ha revisada de cap a peus. Si no escriu més ficció, ha de ser per altres raons.

Ben mirat, Monzó no ha deixat d’escriure mai. Ha deixat de publicar llibres. Escriu cada dia, publica un article cada dia. A més del que ha escrit per a la ràdio i per a la tele. Ell insisteix que la literatura també és en els diaris, en els articles, que la narrativa i el format llibre no són l’única versió literària. Sí, els articles poden ser literatura (o no), però també és cert que la literatura no és periodisme. Tampoc no ha recollit més articles en un d’aquests volums seus que acaben sent un documental escrit sobre els modes públics i privats en la política, en la vida íntima, en el món d’aparences i hipocresies.

Com que escriu tan periodisme, útimament penso això de Monzó: que no para d’escriure i que potser ja està bé de preguntar-li si no pensa fer més novel·la o més contes, més llibres en definitiva. El meu col·lega i jo buscarem un altre aspecte per a debatre el moment que vivim, i deixarem estar Monzó. Que escrigui el que vulgui: articles, tweets, discursos. Al capdavall no seria estrany que aquests textos, breus, alguns molt breus, reunits, un dia, formessin també una novel·la, o un recull de contes. De no ficció.

PS: Monzó no ha guanyat mai el Crexells, el premi que aquesta setmana ha viscut un episodi desgraciat i obscur. Ni Benzina ni La magnitud de la tragèdia, ni menys encara la novel·la breu Davant del rei de Suècia van ser considerades en el seu dia pels jurats. De Benzina, la segona edició va sortir amb una nota que deia: ‘Més de 10.000 exemplars venuts. La novel·la que no va ser tinguda en compte pel jurat del Crexells.’ No sempre ha tingut tothom a favor, no.