Montserrat Torrent, un tribut

Un dels records més bells de concerts desats a la memòria amb tela daurada és el de Montserrat Torrent a l’església de Sant Felip Neri, al cor de la ciutat vella de Barcelona. Havíem tornat als concerts de clàssica pel nostre compte, després d’anys d’acompanyar l’àvia a l’abonament del Palau fins gairebé el final de la seva llarga vida, només li ho va impedir la cadira de rodes dels últims anys. Havíem deixat d’anar als de rock etcètera i fins del jazz tan proper a nosaltres perquè el músic de casa ja només volia sentir clàssica. Aquell vespre vam veure i escoltar de ben a prop la gran Montserrat Torrent a l’orgue, que és com assistir a un prodigi. El concert tenia per ella un propòsit, agilitar la restauració, ja avançada, de l’orgue d’aquesta església.

Costa de creure, a mi em costa de creure, que l’organista portentosa, aquesta música emèrita, que continua fent gires i publicant discs, no hagi rebut el premi Ciutat de Barcelona fins enguany, quan en té noranta-set. El seu primer premi retribuït a casa. Les altres distincions, no gaires en veritat a Catalunya, han estat medalles, la darrera del 2001. Fa una mica de vergonya. El Ciutat de Barcelona li arriba, qui sap si potser per això, després del Premio Nacional de Música, del Ministeri de Cultura el 2021, distinció que ja havia rebut el 1996. És una de les intèrprets en actiu de més edat al món i segurament l’organista més destacada arreu del segle passat. Coneix tots els secrets d’un instrument que fa cent anys, per tants com en tenia, va fer de Barcelona la capital europea de l’orgue. La guerra en va destruir molts, i a això ha dedicat la vida Montserrat Torrent, a tocar-los i a promoure i aconseguir que es restaurin i tornin a sonar.

No és pas la manca de reconeixement institucional que a mi em fa vergonya que preocupa la nostra artista, vivaç, superactiva, conscient. En la cerimònia del lliurament col·lectiu d’aquest premi retribuït no es va limitar a recollir-lo i donar-ne les gràcies, on vas a parar. Fa impressió sentir una artista anciana que camina ben a poc a poquet amb l’esquena corbada alçar-se davant el micro i dir ben clar això: “L’Auditori de Barcelona no té orgue, i això és inexplicable. Hi ha l’orgue de Sant Felip Neri que no aconseguim d’acabar”, i va reblar: “Barcelona és bona si l’orgue sona.” Al Cap i Casal se li gira feina, si fem cas del batlle assegurant que en prenia nota. Què n’havia de dir, ves, les paraules de la Mestra Torrent no eren segurament esperades en el guió de la cerimònia, o potser sí, perquè no sé quantes vegades li he sentit dir en entrevistes i declaracions que això no pot continuar així.

La seva trajectòria és tan impressionant, tant, que no la resumeixo, l’han elaborada els seus millors alumnes i seguidors amb merescuda i precisa devoció. La intèrpret i mestra d’intèrprets va viure una anècdota ben rellevant, per cert: tocava l’orgue del Palau Nacional, un dels més grans d’Europa, de sis teclats i tubs de deu metres, quan es va despendre un tros de cornisa de l’edifici, abans de la seva restauració el 1992, quin espant. La nostra dama intèrpret va fugir per no tornar-hi. L’orgue, diadema de la Sala Oval, continua en desús.

A poc a poc el teixit d’orgues de Barcelona i de part del país s’ha anat refent i avui configura una ruta cultural per als amants de la música en esglésies, que de cap manera és obligadament sacra, només segueix la religió de la música. Molt d’això, si no tot, ho devem a Montserrat Torrent i els seus col·legues i deixebles, per una tossuda determinació que ha creat escola arreu del país. Al meu poble de Saidí, per exemple, hi torna a sonar l’orgue.