22.10.2022 - 21:40
“El 27 d’octubre, mentre la gent celebrava, jo només tenia ganes de plorar”, explica Montserrat Palau, una de les onze independents que hi havia dins el grup parlamentari de Junts pel Sí. Palau confessa que el 25 a la nit va tenir una sensació que tot havia canviat. Després vindrien els dos dies més complicats d’aquella legislatura, o, fins i tot, de la història del parlament. Gràcies als seus records i experiències, reconstruïm allò que va passar aquells dies. Encara que no podem resoldre tots els interrogants, atès que fins i tot ella confessa que encara en té molts. “Hem fet massa èpica aquests cinc anys, no hem fet un dol sa.”
—Fa cinc anys pensàveu que podríem ser on som ara?
—Si fa cinc anys m’haguessin dit que estaríem així, no m’ho hauria cregut pas. Si més no al començament. Després no ho tinc tan clar. No teníem assumit que hi hauria tanta gent que aniria a la presó i a exili, ni tanta gent inculpada, malgrat els indults. Però no crec que m’hagués pensat que arribaríem on som ara. No crec que tot plegat sigui qüestió d’unitat, sinó d’estratègia. Cal unitat estratègica, però el 2017 es va complicar. Tot és molt mal paït. Hi ha hagut versions i lluites partidistes. Però també una pandèmia i una guerra a Europa. És allò que diu Espriu, que la veritat al començament es va trencar en mil bocins, i cadascú té en té una espurna. Fins que no tinguem aquests miralls trencats no podrem saber què va passar. I tot es fa més complicat.
—Entre aquests trossos de miralls hi ha la vostra veritat i allò que vau viure. Què recordeu d’aquells dies?
—Entro a Junts pel Sí com a independent. No havia militat mai, ni m’ho havia pensat. Vaig aprendre molt durant aquells anys. Sabíem a què anàvem, i estàvem tots conjurats per a anar fins al final. No ho vam aconseguir. El setembre i l’octubre van ser mesos de molta tensió. Vam lluitar fins al final. El parlament ens vam mantenir fidels al nostre compromís d’arribar-hi. El que passa és que… [Silenci.]
—Si el parlament va arribar fins al final, qui va fallar? El govern?
—Aquest és l’interrogant. No ho sé, no era a l’estat major. No sé si el verb és fallar, es va escapçar tot. Sé de gent que era al govern i va lluitar molt. En canvi, n’hi ha uns altres, i ho sap tothom, que fins i tot van plegar abans. Fallar? Vam fallar tots plegats. Cal que assumim que tenim una causa pendent. Hauríem d’aprendre d’allò que vam fer malament, i no quedar-nos en tota aquesta èpica, sinó fer més autocrítica. Això sí, sense tants atacs. Quines ganes de fer-nos mal entre nosaltres, quan les coses van tan mal dades. La gent pot discrepar i dialogar. Hi ha gent amb pensaments molt diferents, i no passa res. No pot ser bona tanta agror i tant d’atac a les xarxes. Ens fem mal. Al final triomfa l’Aznar amb el seu: “Abans es barallaran.”
—Hi ha hagut massa baralla i poca autocrítica?
—Sí. Hi ha gent que ha fet autocrítica, però crec que s’hauria de fer d’una manera seriosa, congruent i clara. Però també sóc conscient que és molt difícil. Hi ha pensaments, ideologies, partits, interessos… Costa molt de desmuntar, el sistema s’ha armat així. I passa allò que sempre ens demanem les feministes: “Com ho fem per canviar-ho? Des de dins o des de fora?”
—Hi havia partidisme durant aquells mesos o realment Junts pel Sí va servir per a esborrar-lo?
—Anàvem tots alhora pel compromís del programa de Junts pel Sí i per aconseguir la independència, però després pensàvem diferent. La primera discrepància que ens vam trobar va ser culpa meva. Va ser durant la moció sobre la memòria històrica i el franquisme presentada per la CUP. Hi havia uns quants punts que s’havien negociat, però va arribar un punt que havíem de decidir si votàvem a favor o en contra de l’enderrocament del monument que hi ha al riu Ebre. Vam fer una reunió de tot Junts pel Sí. Hi havia postures diverses. Després de debatre-ho, vam veure que al programa no posava res al respecte i la millor solució era donar llibertat de vot. I així vam continuar la resta de la legislatura. Els independents, quan hi havia algun debat així, ens reuníem i ens explicàvem les postures de cadascú. Després votàvem allò que volíem.
—Però hi havia lluita partidista? Quina era la relació dels partits? Ara sembla que no es poden posar d’acord en res…
—Sí, és clar, no deixava de ser una coalició de partits. Encara que sí que vam arribar a trobar de veritat una entesa dins el grup parlamentari. I en això tenen molta responsabilitat Marta Rovira i Jordi Turull. Coneixent-los, segur que van tenir moltes discussions, però tots dos van arribar a un consens. I ens ho sabien comunicar. Era molt important. Però, evidentment, hi havia partits.
—Aquests dies hem entrevistat uns quants independents de Junts pel Sí i tots han parlat del gran desconeixement que tenien d’allò que passava.
—Sí, segurament vam prendre consciència de què passava a partir del 10 d’octubre. Però el dia que ens vam adonar que passava alguna cosa i no sabíem què era va ser el 25 d’octubre al vespre. Feia dos dies que anàvem fent actes pel territori per explicar allò que aprovaríem. I recordo que l’últim dia, l’acte el fèiem tots a casa nostra, en el meu cas a Torredembarra. El local es va fer tan petit. Tot l’escenari era ple de gent asseguda. Tots estàvem convençuts del tot. Ells i jo. Estàvem tots junts, com el Primer d’Octubre. L’ambient era magnífic. Les sensacions van canviar quan vaig tornar a casa i vaig encendre el televisor. Vaig veure que l’estat major sortia del Palau de la Generalitat, i vaig entendre que alguna cosa no anava segons era previst. L’endemà vam tenir la reunió exprés. Van venir dos dies plens de tensió.
—Són els dies més complicats, aquells 26 i 27 d’octubre?
—Segurament sí, perquè amb el temps m’he adonat que era el final. Encara que el 6 i 7 de setembre, també en van ser, de complicats, era per uns altres motius. Encara teníem la força, pensàvem que ho tiraríem endavant. Però sí, la reunió a palau del 26 d’octubre, amb el dubte sobre si es convocaven eleccions o es declarava la independència, va ser un dels moments més complicats. Hi va haver molta tensió acumulada aquell dia. Tot es va desfer, i al cap de cinc anys encara en tenim molt interrogants.
—Què recordeu, d’aquella reunió del 26 d’octubre al Palau de la Generalitat?
—Tot eren plors i males cares. Vaig arribar una mica tard, i quan vaig entrar a palau ja havia començat la reunió. Mirés on mirés, hi havia consellers i gent de tots els partits plorant. En aquella sala, hi havia molt de desconcert i decepció. No enteníem com havíem arribat a aquest punt. Tot era tan tens que no em vaig atrevir a demanar què havia passat aquells minuts que m’havia perdut. Vaig entendre que anàvem a eleccions, però en aquell moment no sabia qui ho havia decidit, ni com havia anat.
—Què passa després d’aquesta reunió en què es decideix de convocar eleccions? Per què l’endemà es declara la independència?
—Tan sols et puc explicar allò que vaig viure jo. Els diputats vam anar al parlament. La presidenta Carme Forcadell va fer la lectura. Hi vam ser fins a l’últim moment. Vaig ser de les últimes a sortir. Vam fer la feina fins a l’últim moment.
—I a partir d’aleshores?
—Recordo que hi havia gent que ens aplaudia quan vam sortir. Hi va haver diputats que se’n va anar a palau o prop d’allà. Jo vaig decidir de venir cap a casa. Feia dos dies que anava amb una bossa de roba amunt i avall i vaig pensar que rentaria la roba i en faria una de més gran. I, a més, vaig pensar que arribat el cas aniria on em diguessin més acompanyada. Quan vaig arribar a Torredembarra, a la plaça del Castell, hi havia una gran celebració amb gent molt i molt contenta. Jo només tenia ganes de plorar. Vam esperar durant el cap de setmana. L’única consigna que teníem era que dilluns anéssim tots a treballar. Ja sospitaves que no anàvem bé. Veies que tot trontollava. Només calia mirar les cares, aquell dia al parlament. Intuíem i sabíem a trossos que no anava com volíem.
—Tots parleu d’aquestes mudes. Per què eren?
—Aquells dies no sabíem què podia passar. Per exemple, jo no m’acostumava a quedar a Barcelona, però els dies que els plens s’allargaven molt, sí. Per això duia la muda.
—No hi havia una consigna? S’havia parlat de romandre al parlament.
—Sí, des del setembre a la bossa portàvem més roba per si de cas. Però no hi havia consignes. Tot plegat sortia de les converses que teníem entre nosaltres. Sí que alguns diputats parlàvem de tancar-nos al parlament, però tot això eren converses. No hi havia consignes. Sí que ens van dir: “Tingueu en compte que potser us haureu de quedar a Barcelona.”
—I aquell 30 d’octubre, com el recordeu?
—Dilluns vam anar al parlament, tal com ens havien dit, però de cop vam veure que no hi érem tots. La gent del parlament, majoritàriament, hi érem. La reunió la presidia Forcadell. Hi havia alguns consellers. Ens diuen que tot s’ha acabat. No hi ha explicacions. I, de cop, ens comencen a arribar missatges que diuen que hi ha gent que no és aquí. Recordo un gran interrogant i una gran boira. Sempre parlo dels interrogants, però és que crec que costarà molt de reconstruir tot allò que va passar. Espero que no costi tant reconstruir on vam arribar. Espero que aquell clima de les escoles el Primer d’Octubre, de plena confiança, es pugui reconstruir aviat. Però no anem bé. Hauríem d’aprendre a debatre i dialogar, i deixar l’insult per qualsevol cosa. No cal degradar per qualsevol cosa, o acusar i discutir per ximpleries. Però costa, a més som en una època en què tot s’ha crispat.
—Qui va dir: “S’ha acabat”? Qui va dirigir la reunió?
—La presidenta Forcadell. Simplement, ens va dir que, com a diputats, ja no existíem legalment. En teoria no podíem ser allà.
—Dèieu que faltava gent, a qui vau trobar a faltar?
—Tothom sap que el president no hi era. Però no solament ell, també faltaven uns altres consellers, de tots dos partits. Encara que en aquella reunió la gran pregunta era on era Puigdemont. De fet, va ser aleshores que van començar a circular entre nosaltres algunes informacions.
—Creieu que us ho haurien hagut d’explicar obertament, o enteneu que contra la repressió s’ha d’actuar així?
—Entenc que no va ser fàcil. Sabíem que hi havia hagut filtracions de moltes de les reunions que teníem, per tant, entenc que no ens ho diguessin. Hauria petat tot, la premsa hauria tingut tota la informació. Però sí que crec que aquella reunió s’hauria pogut fer d’una altra manera. Respecto totes les decisions que es van prendre. Tant l’exili com la presó són difícils. Totes dues decisions eren molt complicades. És molt personal. Però crec que hi ha coses que s’haurien d’haver dit, o s’hauria d’haver dit d’una altra manera. Per què ens diuen “dilluns, tots al despatx” si saben que no serà així? En realitat, més que saber les decisions que s’havien pres, el que vaig trobar a faltar va ser debatre les opcions conjuntament.
—Més tard heu tingut converses per resoldre aquests interrogants?
—He parlat amb gent diversa, i, per tant, tampoc no he resolt els interrogants. Cadascú té el seu mirall, i veu les coses a la seva manera. Hi ha moltes versions. Una de les coses que em sap molt de greu és el patiment de la gent. I concretament el de qui ha estat a la presó, els qui encara són a l’exili, i tot el patiment dels encausats. Aquest patiment el volíem afrontar conjuntament, un poble contra un estat repressor, i a final, ha estat un patiment personal. Potser hem conegut el d’alguns dirigents, però no ens oblidem que hi ha molta gent anònima que ho ha passat molt malament. Hem fet massa èpica aquests cinc anys. No hem fet un dol sa.
—Com és que fins aleshores hi havia un clima de confiança entre parlament i govern?
—Hi havia confiança. Encara que no deixava de ser una llista de partits i independents. Era un barreja, i, per tant, de vegades era difícil de conduir. Però sí que hi havia un objectiu i horitzons clars. Malgrat que van canviar, atès que en un primer moment en el programa de Junts pel Sí no es parlava de cap referèndum. Però teníem una finalitat clara. Volíem anar de la llei a llei, i era molt ben explicat. No puc posar la mà per tothom, i per alguns no la posaria mai, però el bloc independentista volíem anar fins al final. Si calia, anàvem a la presó. I hi anàvem tots. Era un compromís molt pensat. A partir d’aquí, crec que vam pecar d’èpica.
—Què voleu dir?
—A mi em sap greu que hagin sortit tots aquests llibres i reportatges explicant el Primer d’Octubre. No m’acaba d’agradar. Traiem pit d’haver arribat fins aquí dalt, quan encara no hi hem arribat. I tot plegat em fa tenir la sensació que cremem cartutxos a mitjan recorregut. El Primer d’Octubre va ser tan gran que ni nosaltres mateixos érem conscients d’allò que podíem aconseguir.
—Vau confiar massa? Germà Bel deia que tots plegats vau ser uns incompetents…
—Confiàvem en la democràcia. Confiàvem en l’estratègia de la llei a llei. Tenim informes, ho havíem discutit molt. S’havia explicat de totes les maneres. Que érem ingenus? Segurament. Diria ingenus i no incompetents com deia en Germà. Malgrat que la història ens ha ensenyat que a davant hi tenim un estat amb gens feixistes i que ens ataca constantment, vam pensar que hi havia una altra manera de fer-ho Vam ser molt ingenus.
—Eduardo Reyes va dir que sentia que havia traït la gent. Us sentíeu així?
—Per una banda, sí, però per una altra entens les raons que els han fet fer marxa enrere. No comprens segons quines raons dels últims dies. No entens aquells dies en què ara deien que feien la declaració d’independència, ara que no, ara que sí… Sabíem que tot plegat podria comportar conseqüències, però no pensàvem que fossin aquestes. Sabíem que no érem Escòcia ni el Quebec. Ens pensàvem que érem més bàltics que balcànics. Teníem la sensació que ho teníem a tocar, però no sabíem el mur que ens trobaríem.
—Heu parlat de la necessitat de tenir unitat estratègica. Ho veieu possible ara com ara?
—Últimament, van mal dades, de fora i de dins. I sap greu, perquè fa tant de temps que va malament. Ostres! Ara que semblava que començàvem a aixecar el cap, i no. I això fot. Cal reconstruir, però hi hem de ser tots. I és difícil, perquè hi ha molta agror. Hi ha coses molt mal païdes.
