Montserrat Palau: ‘És molt preocupant que el franquisme i el feixisme siguin tan presents en les estructures d’estat espanyoles’

L’ex-diputada de Junts pel Sí i professora de literatura catalana a la Universitat Rovira i Virgili, Montserrat Palau, recorda els mesos de setembre i octubre passats amb molt de desconcert. Un desconcert que anava acompanyat de convicció i il·lusió. La diputada independent recorda que el 27 d’octubre va ser proclamada la República catalana i fa una crida a recordar aquest primer d’octubre quin és el nostre objectiu clau: ‘implementar la República catalana’. Palau també aprofita l’entrevista per a reivindicar una vegada més les preses i les exiliades polítiques. Creu que s’ha avançat molt en la lluita contra el seu oblit, però recorda que cal picar pedra cada dia. ‘Realment sí que hi ha diferenciació entre la condició de pres i de pressa, en tots els sentits’, sentencia.

—Aquest no és un Onze de Setembre qualsevol. Què creieu que ens hi va?
—Des del 1977 que ens hi van moltes coses, i més des del 2010. Però aquest és un Onze de Setembre en què tenim gent a la presó, a l’exili i represaliada. Som en un moment de persecució de les nostres llibertats. Veníem d’un procés llarg, hem tingut dol, indignació, cansament… però ara tornem tenir energia una altra vegada. I, per tant, aquest Onze de Setembre hi tornarem a ser.

—Aquests darrers mesos hem vist com la gent es concentrava i manifestava a les presons. Creieu que aquest és un camí a continuar explorant?
—Hi ha un tema bàsic, i és que aquests actes surten de baix, de la societat civil. Penso, per exemple, en la presó d’en Mas Enric on és Carme Forcadell, i les activitats que hi fan són les que més bé conec, perquè em queda més a prop. Les concentracions surten de baix, amb col·lectius com els Avis i Àvies per la Independència o Cap Dona en l’Oblit. Cadascú hi posa el seu granet de sorra, hi ha músics que s’hi acosten a tocar cançons. I és que aquestes actuacions surten de baix, la gent les vol fer. És la manera que tenen de reconfortar els nostres polítics empresonats. Amb aquests actes, també volen que no caiguin en l’oblit i donar ressò a la seva causa arreu del món.

—Què creieu que en resta, de l’1-O? Quina herència ens ha deixat?
—Ens ha deixat una herència positiva i enfortidora, una fortalesa conjunta. Hi vam lluitar, ho vam defensar i ho vam aconseguir. El primer d’octubre hi va haver una victòria: la de la gent i la de la democràcia. Ara cal no oblidar que l’1-O també és la constatació de la repressió policial en què vivim i també que l’estat espanyol és demofòbic.

—Íntimament, personalment, què us evoca aquella data?
—Quan penso en aquells dies em ve el cap la feina feta. Per exemple a Torredembarra des de divendres a la tarda els tres col·legis electorals eren plens de gent fent-hi coses. En recordo la il·lusió. És un rècord de col·lectivitat, de fer poble, de compartir amb moltíssima gent. És una sensació molt forta d’apoderament.

—En aquell moment éreu diputada. Com va viure aquells dies el parlament?
—Del 5 de setembre ençà tot plegat fou vertiginós. Vam viure aquells dies amb preocupació i alhora amb il·lusió. Amb molta força, per també amb molt desconcert.

—Desconcert per no saber quin eren els passos següents?
—Hi va haver desconcert del 10 fins al 26 i 27 d’octubre, quan hi va haver la declaració d’independència. Eren dies que es vivia una certa manca de coordinació en una banda, i en una altra es respirava molta convicció en certs sectors. Puc parlar amb més causa de coneixença de mi i els meus nou companys del grup d’independents de Junts pel Sí, però, al meu entendre, al parlament hi havia 72 diputats disposats arribar fins al final. I això vam fer el 27 d’octubre. Però aleshores va tornar a aparèixer el desconcert. Nosaltres hem arribat fins aquí, però… en aquell moment tot es va desencadenar amb la presó, l’exili… D’aquells dies encara hem de meditar moltes coses, ho hem d’analitzar. Hi ha moltes veus, moltes subjectivitats i molts fets viscuts de formes diferents.

—Llavors, què va mancar per a fer efectiva la República catalana?
—Hi va mancar coordinació i convicció. I evidentment també hi va influenciar la constatació cada vegada més forta que el govern espanyol estava disposat a emprar la força bruta i la violència. Això ens pot ajudar entendre les actuacions posteriors.

—I aquest primer d’octubre, què cal fer?
—Aquest primer d’octubre és important de recordar aquesta fita tan important. I si ho hem de fer és important de recordar quin és el nostre objectiu: implementar aquesta República declarada.

—Després del primer d’octubre d’enguany arribarà el judici els presos polítics. Què s’ha de fer ?
—Desitjaria que aquest judici fos com més públic millor, que fos retransmès a les televisions, que hi hagués observadors internacionals i que arribés a tot arreu que aquestes acusacions són plenes d’ignomínies i de fal·làcies, que no tenen cap mena de fonament. Estic convençuda que allò que hi passi ens acabarà marcant quin és el camí a seguir.

—Per tant, creieu que la sentència d’aquest judici condicionarà el què pot passar després?
—Tant el desenvolupament del judici, és a dir les seves declaracions i la informació que surtin, com les posteriors sentències seran clau.

—Quin paper han de fer els presos polítics?
—Els presos i les preses. I no és una qüestió de masculí genèric, sinó una reivindicació de cap dona en l’oblit. És un tema en el qual fins i tot hi ha estudis internacionals. Però, tornat a la pregunta, els presos i les preses ens marcaran als judicis quin serà el nostre full de ruta.

—Heu dit ‘els presos i les preses’. Creieu que de mica en mica s’han anat visualitzat més les preses?
—Crec que sí, però és una campanya en què cal picar pedra dia a dia. La tarragonina Mireia Ros té una tesi sobre el cas de l’IRA. És un text molt interessant per a veure totes aquestes diferències de tracte i de ressò al carrer. Realment sí que hi ha diferenciació entre la condició de pres i de pressa, en tots els sentits.

—I quin paper han de fer les exiliades i els exiliats?
—En aquest cas, són els encarregats de dirigir la nostra internacionalització. Tenen un paper clau en la nostra ampliació necessària cap a l’exterior. Però, a més, també és molt important que s’encarreguin de coordinar la feina que es fa a l’interior i a l’exterior.

—Els darrers mesos hem vist certes divisions entre els partits independentistes al parlament. Com s’ha d’afrontar això?
—Més que divisions, que sempre n’hi ha hagudes, a mi m’agrada parlar de diversitat. Una diversitat que crec que és necessària, però que cal d’unificar. En cap cas unificar significa unir-se. Però crec que és important que unifiquin la seva estratègia en tota mena d’actuació política.

—Vau estar al parlament i coneixeu aquesta diversitat…
—Evidentment, als meus anys al Parlament vaig veure com sempre que hi ha àmbits on hi ha divergències, com per exemple les polítiques socials. Però hi ha molts més casos en què hi ha convergències. A més, quan vas treballant, veus que de mica en mica vas negociant i que així pots anar trobant estratègies i solucions conjuntes. Cal cercar sempre aquest consens, encara que cada partit tingui els seus programes, ideologies i maneres concretes de fer les coses. És com en la vida, que s’ha de conviure amb les diferències en condicions d’igualtat, equitat i diversitat.

—Quines han de ser les prioritats del govern català a curt termini?
—A curt termini hi ha el dia a dia. El govern de Quim Torra ha de governar per a tothom, i ho han de fer malgrat les interferències i els discursos interessats. Però no han d’oblidar que són el govern d’una majoria republicana que té un objectiu concret. Per tant, han d’atendre i portar a terme, amb intel·ligència i estratègia, tots aquells passos necessaris per a aconseguir la nostra República catalana.

—També ara es parla molt del Consell de la República… Què ha de ser? Qui n’ha de formar part?
—Anirem malament si ja d’entrada comencem parlant de noms. Tenim clar que el govern a l’exili hi serà, com les persones exiliades. Però crec que hem de començar a parlar, i tinc constància que ja ho fan, d’estructures, programes, objectius, d’estratègia… Després ja vindran els noms.

—El 2019 hi haurà eleccions municipals… Poden ser una bona oportunitat per als independentistes?
—Totes les urnes sempre són una oportunitat. Evidentment, allò que desitjo, és una majoria d’ajuntaments republicans. Però hem de tenir en compte que les municipals tenen dos contextos: el nacional i el local, on cada municipi és un món. Crec que és important ser conscient que no hi ha una fórmula única i que cada municipi sap quin context té i què cal fer per a arribar a aquest triomf republicà.

—Creieu que pot haver-hi una nova oportunitat per a fer efectiva la República a curt termini?
—Sempre vull ser optimista i crec que sí. Ho crec perquè, d’una banda, disposem d’aquesta mobilització pacífica i persistent i, de l’altra, tenim la ‘justícia espanyola’. Aquesta tardor en servirà per a mirar més endavant. Segur que serà una oportunitat per a avançar.

—Els darrers mesos hem vist la impunitat de l’extrema dreta a Catalunya. Com creieu que l’hem d’afrontar?
—És realment molt preocupant. Hem vist moltes fotografies i actuacions, emparades per grups polítics. I tot això justament passa uns dies que es parla molt del dictador, del franquisme i del feixisme. La cosa més preocupant no són únicament aquestes actuacions, que malgrat que alguns vulguin vendre el contrari de moment són minoritàries, sinó que el franquisme i el feixisme siguin tan presents en les estructures de l’estat espanyol, en les estructures policíaques i en les judicials. Aquí no vam fer net de cap manera, i hem arribat a una impunitat a la qual encara és hora que respongui el mateix govern espanyol o alguns altres grups polítics.