19.03.2019 - 21:50
‘On viure? Aquesta és la tria essencial. No has de fer casa damunt una terra on no hagis caigut. En el centre de la teva caiguda, s’alçarà la teva tranquil·litat’, diu Gonzalo M. Tabares en Un viatge a l’Índia. No fa gaire vaig caure al monestir de Sant Benet de Montserrat, on em vaig allotjar uns quants dies per fer excursions i descansar, però també per conèixer les monges que hi viuen, una inquietud meua que ve de lluny. Potser per això un dels meus primers reportatges quan començava a fer de periodista va ser sobre les monges de Santa Clara de Tortosa. Perquè, més enllà de les creences religioses, que ara per ara en tinc poques, sempre he sentit admiració per qui engega a pastar fang la vida estàndard i pren una decisió tan radical com, per exemple, tancar-se en un convent.
Que hi ha de tot, segur. Que potser algunes, sobretot les que hi van entrar el segle passat, ho van fer per tradició familiar, per obligació dels pares o perquè allò de casar-se amb un home no els acabava de fer el pes, potser. Però estic segura que la majoria hi continuen entrant per una raó més profunda. Una recerca. Una recerca que potser també compartim les que ens hi atansem, ni que sigui per passar-hi uns quants dies. Elles, en argot propi, en diuen la crida. I aquesta crida, que jo de menuda em demanava si se sentia a l’orella o al cor, veig que no deu ser tan lluny d’algunes sensacions, potser més subtils, que tenim la resta de gent, com ara la necessitat de silenci; d’apartar-nos fins i tot de la cultura o dels espectacles; d’estar en contacte amb la natura, de deixar les xarxes socials. Un desig, diríem, de simplificar-nos una mica.
Durant la meva estada he entès que una comunitat, per molt que es fonamenti en la transcendència, no és únicament un grup de monges que viuen en un monestir, sinó un espai on es presenten tots els desafiaments de les relacions entre persones. I són desafiaments molt terrenals. És la responsabilitat de fer-se càrrec de l’altra, de vetllar per l’estabilitat del lloc. De superar les desconfiances que impliquen personalitats diverses, els anhels i les manies de cadascú. És, amb temps, aprendre a llegir la història de les monges grans, però també no perdre les ganes de crear i de mirar el futur sense reproduir unes formes de vida ja apreses. És custodiar els arxius històrics, i pensar que potser la nostra funció no és sinó servir de baula de la cadena.
Aquests dies que he estat a l’hostatgeria he conegut l’Assumpta, l’Olga, l’Eugènia, la Montserrat, l’Anna, la Teresa, l’Enriqueta, i tot i que no hem tingut converses llargues ni transcendents –amb algunes només ens hem creuat pel passadís– sí que hem compartit moments rentant els plats o cantant de matí abans de veure sortir el sol. Les he observades llegint a la porteria, fent ceràmica o recollint males herbes per arranjar el jardí. Fent tot això senzill amb la concentració del compromís.
He entès que el seu compromís no implica únicament la relació amb el seu Déu, sinó que és un pacte amb les altres monges que formen la comunitat i també amb l’entorn mateix on viuen, amb la muntanya de Montserrat, amb el poble de Monistrol, amb el país en general. També amb la llibertat de les dones, conscients com són que l’església encara continua tractant-les com a persones de segona divisió.
Perquè una comunitat no és igual que un grup de música, un partit polític o un equip de futbol. Una comunitat és un grup de persones que, a part de tenir uns interessos comuns, també és unida per uns llaços afectius i sap que cada peça té sentit perquè té relació amb l’altra, hi encaixa i la millora. I tot allò que es crea individualment torna al grup. I tot allò que el grup genera les enriqueix a totes.
Quan estava a punt de marxar, vaig passar per la botiga a comprar unes figuretes de ceràmica. Va ser en aquell moment quan l’Anna, una monja de prop de noranta anys, em va explicar –sense saber que jo era periodista– que acabava de llegir un article que l’havia emocionada. Quin? Vaig dir. Em va explicar que era aquest. I vam començar a parlar. ‘M’agrada el compromís, l’amplitud de mires d’aquest home. Jo defenso el bon periodisme’, va dir-me, amb sorpresa meua. ‘Des de petita he llegit diaris de tot el món i m’agrada el periodisme d’arrel anglòfila’, em va dir aquella dona octogenària. Dos minuts més tard va sortir del taller la Montserrat, una monja més jove, i va afegir-se a la conversa improvisada que teníem sobre la desobediència i la manifestació de Madrid.
Quan vaig arribar al monestir, amb la contundència de la imatge de Montserrat des de la cel·la, vaig sentir el poder d’un lloc que no necessita res de supletori. Me n’he anat pensant que he conegut dones lliures tot i viure tancades. I que potser per a arribar a aquesta conclusió, i per a revalidar els meus compromisos, els que ja tinc, vaig caure aquests dies als peus de la muntanya màgica. Hi tornaré.
