Montserrat Domingo: “La solitud no volguda, si dura gaire, pot derivar en malaltia mental”

Arribar a l’ermita del Codolar no és fàcil, s’ha d’enfilar un camí de pedres estret al bell mig de les muntanyes del Montsant. La panoràmica des del capdamunt, clara i neta dels cingles de les serres del Priorat, esvaeix la tensió dels giravolts del viatge. Hi viu, des de fa quaranta-tres anys, Montserrat Domingo, una de les poques ermitanes, i segurament una de les més conegudes. En aquests temps de confinament, la seva llarga vida de soledat inspira i qüestiona al mateix temps. Sense aigua corrent, amb només tres plaques solars que li proporcionen electricitat als vint metres quadrats que habita al costat de l’ermita, la Montserrat rep pelegrins, excursionistes i amics que s’interessen per la seva forma de vida. Amant de la poesia, la botànica i l’observació dels estels de nit, a setanta-sis anys assegura que continua aprenent cada dia a viure sola, la millor manera, segons ella, d’arribar tothom. “Els mesos que hi ha erra no es pot seure a la pedra”, ens diu mentre comencem la conversa a l’exterior de l’ermita. Quan ens acomiadem, ens regala uns punts de llibre amb herbes naturals que confecciona ella mateixa. “M’han tornat boig els teus ulls, són brutalment clars”, li diu Abert Salamé, el fotògraf. “Jo no me’ls veig”, diu ella, amb la mateixa saviesa senzilla que acompanya tota la conversa.

—A quina edat vau venir aquí?
—De tu, de tu! Parla’m de tu!

—A quina edat hi vas venir?
—Jo ja era monja quan vaig pujar aquí dalt. Era de la congregació de les Filles de la Caritat i també infermera. Vaig venir-hi el 1977. Jo sempre he sentit que volia estimar tothom. Un dia anava de Barcelona a Olesa de Montserrat, on vivia llavors, i anava el tren ple de gom a gom. Jo no em fixo gaire en  els collarets i en  la roba de la gent, però des de petita sempre m’he fixat molt en les cares. I aquell dia anava mirant les cares i per dintre anava pensant: a mi m’agradaria estimar tothom. Hi ha persones que amb la cara reflecteixen el seu patiment i altres la seva llum. Però per experiència pròpia, en un moment o altre, et toca el patiment. Em vaig dir: tu que vols estimar i arribar a tothom, que n’ets, de limitada. Llavors vaig sentir [fa el gest posant-se les mans al pit i no a l’orella] que per arribar a tothom me n’havia d’anar a viure sola. I vaig pensar: quina contradicció!

—No és una decisió racional, dius que ho vas sentir.
—Sí, aquesta sensació tornava i tornava. Llavors va venir la mort de Franco, jo estudiava treball social a Manresa i érem quatre monges a la comunitat. En aquella època fèiem exercicis espirituals amb els mossens, i jo vaig dir a les altres germanes que l’any següent els exercicis ja me’ls faria jo sola amb la Bíblia.

—I què et van dir?
—Doncs que allò no ho havia fet mai ningú, i que no podia ser. Vaig dir que m’agafaria una tenda i me n’aniria sola. Una germana que era molt oberta em va dir: queda’t i tindràs un plat a taula i podràs estar sola sempre que vulguis. Però jo li vaig dir que no, que volia estar completament sola. En aquell moment em van dir que allò era una fugida, però no ho va ser.

—Però aquella opció no va ser imminent.
—No, em van fer esperar un temps. Llavors jo vaig pensar: bé, si Déu ho vol, ja m’hi portarà. Jo sóc de viure el moment, de maner que vaig continuar vivint igual a Olesa, anava a treballar a la fàbrica. Ningú no en sabia res, només els superiors. Jo anava amb moto i un dia vaig tenir un accident que em va deixar molts dies a l’hospital. Aquella va ser la meva primera experiència contemplativa, perquè no podia fer res. Tenia molt mal de cap. De fet, quan la gent es va assabentar que volia anar a viure sola es van pensar que l’accident m’havia trastocat.

—En cap moment et vas desesperar perquè la decisió havia de passar per moltes autoritzacions?
—Jo sé que les coses no van de pressa. Em van dir: tu al cap de quinze dies tornaràs. I és el que continuo pensant. Que no sóc jo, és ell qui m’hi manté, m’entens?

—Et refereixes a Déu?
—Com a creient, la meva referència és Déu, però li pots dir com vulguis: el tot, l’univers. Per a mi, el Montsant és una catedral.

—De manera que el lloc, aquesta ermita de Sant Joan del Codolar enmig de les muntanyes del Montsant, tampoc no va ser una elecció?
—Doncs no. Un cop vam decidir que viuria en una ermita vam voltar tot Catalunya mirant llocs amb un mossèn i la germana superiora. Mossèn Lluís coneixia molt Catalunya perquè era molt muntanyer. Vam començar per Arenys de Mar, que era molt bonic, després vam anar a Ripoll, a Solsona… Cada vegada que visitava una ermita em deien: què t’ha semblat? Jo deia: per començar, sí, però per quedar-m’hi, no. Jo he après que les coses no són de pressa. Un dia que érem a Berga, vam anar a veure mossèn Ballarín. I em va dir: un lloc de tradició del segle VII és el Montsant. Jo sempre dic que sóc aquí per mossèn Ballarín.

—Què vas sentir quan vas arribar aquí a l’ermita?
—Estava tot atrotinat, era un corral. Era tot ple de fem. Però jo volia una cosa petita i em vaig quedar amb l’habitació de baix. Quan em van fer la pregunta de sempre –què t’ha semblat?– vaig dir: em sembla que és el meu lloc. Ara tothom diu que el Montsant té una força i una energia molt gran, però en aquell moment no. I a poc a poc ja m’hi vaig anar quedant. Així vaig començar la solitud, aprenent.

—Com et guanyaves la vida?
—Vaig començar a fer uns mocadors de punt i mon pare, que feia cistells, va venir i me’n va ensenyar. Fins als noranta vaig fer cistells. De fet, les Filles de la Caritat de Sant Vicent de Paül eren una congregació molt avançada: vosaltres no sou monges, els vostres claustres són els carrers de la ciutat, era la intenció de Sant Vicent. Fixa’t tu, al segle XVIII les dones ja estaven alliberades.

—Però podies ser monja i ermitana? No era obligatori viure en comunitat?
—En aquella època, dins l’Església no estava reglamentat. El 1983 van fer una renovació del dret canònic. Perquè a Orient, a Rússia i Grècia, sí que es preveien els ermitans, però aquí no. El Cànon 603 reconeixia els que vivien sols. Jo vaig fer la consagració dels tres vots. Obediència, castedat i pobresa.

—Et vas adaptar fàcilment a viure sola?
—Jo era sempre d’aturar-me. Quan era a Olesa era capaç d’estar-me hores a sobre el llit amb la Bíblia sense fer res, només contemplant les muntanyes. Restava quieta. Ens hem d’aturar poc o molt. Al principi gairebé no menjava, perquè volia llegir i llegir. Un dia, no em podia aixecar del llit de l’anèmia. Amb el temps, descobreixes que cada moment és important. També aquell en què peles patates. Tot és important.

—S’ha donat valor a unes accions i se n’ha tret a unes altres, però hi ha persones que tornen a valorar el temps de les coses i la natura…
—De vegades vénen aquí els nens petits d’excursió, i sento els pares que diuen: ell ha de ser com en Kilian Jornet. I jo els dic: Kilian només n’hi ha un! Si tu ets tu i ets preciós. Tu has de ser tu, tal com ets! Sembla que actualment a les escoles ja s’hauria de saber, però encara no se sap. Hi ha molta competitivitat. A cada persona se li hauria de donar un valor.

—Aquests dies de pandèmia, veiem que la soledat és difícil per a molta gent.
—Hi ha tantes formes de solitud com persones. Però sí, hi ha molta gent a Reus o a Barcelona o a Nova York que estan sols per obligació, no per elecció. En el meu cas, jo n’he fet una opció.

—Dius que sola també tens impacte en les persones.
—Quan jo era amb malalts, veia clares quines eren les repercussions dels meus actes, hi veus un impacte directe. Quan ets en soledat també tens impacte en la resta de persones, però no ho veus. Te n’has de fiar. Allò que fem cada dia repercuteix en les persones.

—I no has tingut por en cap moment de viure sola?
—Has d’acceptar allò que et ve. Si et fa mal una cama, si tens qualsevol malaltia. Un dia, per exemple, em trobava tan malament que em pensava que em moria i em vaig posar al llit i vaig esperar. Vaig pensar, si marxo, marxaré.

—És important acceptar la mort?
—És clar…

—I de la solitud no desitjada, què en fem?
—Jo crec que la solitud no volguda, si dura gaire, pot derivar en una malaltia mental. No sempre. Últimament, quan vaig xerrades, en aquests casos dic: intenta viure la soledat, travessar-la i acceptar-la… No és que l’acceptació et tregui el mal, però ho vius d’una altra manera.

—Com definiries la teva solitud?
—És una opció de vida, com la d’una altra que es pugui casar o el que sigui. Vas aprenent molt. Sobretot a comprendre la limitació humana. Perquè no podem arribar a tot. Ara sembla que ho puguem fer amb les noves tecnologies, però no. Si volem arribar a tot, ens col·lapsem. Quan vaig venir aquí va ser com si m’enterrés en vida, perquè estava sempre amb la gent. Però vaig sentir una llibertat d’esperit perquè feia el que havia de fer. Però sempre dic que jo no tinc receptes per a la gent. Cadascú les ha de trobar.

—Segueixes la política?
—Des de l’1 d’octubre m’agrada seguir la política. Davant la injustícia no puc callar. Per mi, és un pecat d’omissió, callar. Una vegada em va venir una parella i em va dir: estem molt nerviosos amb tot el que passa. I els vaig dir: doncs no mireu la televisió!

—Consideres important posicionar-te.
—És clar. Jo voto i vull saber.

—Aquí, hi tens una estelada penjada.
—Sí, està trencada perquè ha fet molt vent, l’he de canviar.

—I què fas durant el dia?
—A mi m’agraden molt les plantes. Jo feia identificació. No sóc biòloga, però en tinc més de mil identificades. De vegades em costen els noms, és l’edat. Ara faig punts de llibre amb plantes naturals. Espelmes també decorades amb plantes. I així vaig anar guanyant una mica de diners per viure. La roba sempre me la donen, i els llibres. No és tenir o no tenir, sinó no estar enganxat a les coses. L’única cosa que em compro són les botes per a caminar a la muntanya.

—T’agrada la literatura també?
—Jo sóc de llegir poesia. L’Any Llull vaig posar cada dia un text d’Amic Amat acompanyat d’alguna foto dels paisatges que faig. Tinc un comptes d’Instagram on comparteixo fotos i algun text.