Montserrat Carulla: ‘Jo tiraria pel dret perquè a aquest pas no veuré la independència’

Actriu, catalana i independentista. Així es va definir Montserrat Carulla en el discurs que va fer el 2013 després de rebre el premi d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català. Carulla és una de les veteranes del pati independentista, una condició de la qual mai no s’ha amagat. Per aquest motiu parlem amb ella en el marc de la sèrie ‘A punt per a la independència?’ sobre el moment polític actual que passa per la mobilització de la Diada i la qüestió de confiança al president de la Generalitat.

Nom: Montserrat Carulla
Edat: 85
Independentista? Sí, fins al moll de l’os
Des de quan? D’ençà que vaig tenir noció, quan tenia catorze anys, que havia de parlar castellà, tot m’ho ensenyaven en castellà i si parlaves en català i et sentien pel carrer et deien ‘hable en cristiano’. Tot això va anar formant en mi un rebuig cap a tot allò que no em permetés ser el que sóc: una dona que viu en un país que es diu Catalunya, que és una nació i que volem que sigui un estat.
La política és… una manera d’anar embolicant els pobles perquè no sempre respon al que el poble demana.
Com es defineix políticament? Em considero una dona lliure, justa i independent. No crec ni en les esquerres ni en les dretes.
Teniu un llibre de capçalera? No. En tinc molts i en llegeixo molts. Tinc més de mil llibres i sempre en tinc algun per començar, això és el millor.
El personatge històric que l’inspira: N’hi ha bastants, però n’hi ha un que em provoca molta admiració i molt respecte: Lluís Companys

—Aquell ’hable en cristiano’ queda molt lluny.
—Afortunadament. És que hem avançat molt! Pensa que aquí es va passar una guerra que ens va fer emmudir a tots. Perdre aquella guerra va ser espantós. Recordo com m’indignava amb moltes coses del dia a dia. Però tot ha canviat i avui en dia parles en català i ningú et fa callar. Només per això ja val la pena haver lluitat tant.

—Us imaginàveu fa cinquanta anys arribar fins aquí?
—Déu n’hi do les passes que s’han fet. Ara, jo m’imaginava que aniríem més de pressa. Sempre dic que no em vull morir sense que Catalunya sigui independent. Jo tiraria pel dret perquè a aquest pas em moriré i no la veuré. Això em molesta moltíssim.

—Que dramàtica…
—Mira jo tenia una ampolla de xampany a la nevera esperant que es morís Franco. La vaig haver de canviar set vegades perquè s’anava fent vella! Però al final la vaig obrir. Ara en tinc una de guardada per quan siguem independents.

—I quants cops l’heu canviat?
—Ja m’he descomptat! (riures). Però la continuo tenint perquè espero obrir-la. I si no la deixaré perquè l’obrin els meus fills.

—Quin objectiu ha de tenir la Diada de demà?
—L’objectiu de reivindicar una vegada més la llibertat del nostre país.

—I anem bé per assolir-la?
—Ho intentem, però no sempre encertem perquè, com sempre dic, en aquest país nostre hi ha molt feixista disfressat d’independentista.

—En quin sentit ho dieu?
—En el sentit que es fiquen dins de les organitzacions independentistes i sobiranistes que dediquen la vida a la llibertat del nostre país, per a entorpir-la d’alguna manera. I d’alguna manera que no sembli que són enemics, sinó que són amics. Com a infiltrats.

—Creieu que la gent està cansada de mobilitzar-se?
—Cansada diria que no. Més aviat diria que està angoixada perquè veu que no ens n’acabem de sortir.

—I què els diríeu?
—Sobretot els diria que això és una lluita. Que recordin que fa tres-cents anys que reivindiquem la llibertat del nostre poble i que ha costat la vida a moltes persones. I per respecte a elles, hem de continuar endavant.

—Què li agradaria que passés a la qüestió de confiança?
—M’agradaria que li donessin la confiança. Jo, personalment, li dono.

—I la CUP? Li donarà?
—Una part de la CUP són com els que t’he dit abans. Una altra és molt íntegra, lluitadora i s’estima el país. Però en una altra part hi ha molt camuflatge i està bastant minada per sota.

—Si Puigdemont no supera la qüestió de confiança i anem a eleccions, el procés s’acaba o surt reforçat?
—Doncs no ho sé, ara mateix em fa una mica de por. Però s’ha de ser valent i s’hauran de fer quan toqui. Però sobretot no ens precipitem i si cal fer-ne, expliquem-nos bé la gent. El problema és que no ens expliquem bé.

—Per què?
—Per què la qüestió política no és l’única important. També hi ha la qüestió del dia a dia, de la possibilitat de tenir millors condicions laborals, de la possibilitat de lluitar per uns sous més justos i de la possibilitat que les distàncies entre els que tenen més i els que tenen menys siguin menors.

—Però això no ens ho assegura la independència.
—Per això haurem d’estar molt atents i fer complir les lleis, assegurar una autèntica justícia social. I sobretot, que la cultura sigui important perquè si la neguem, ens privarem de tirar endavant.

—Cal eixamplar més la base independentista?
—I tant! I els que realment són intel·ligents, oberts i generosos, saben que tenim dret a tot el que demanem. Ara, és clar, que els que es beneficien de l’esforç d’aquí, aquests no volen saber res de la independència. Però és que amb la independència podríem seguir junts, però separats. Com aquell veí que quan necessita julivert truca a la porta de casa teva i te’n demana amablement. O aquell altre veí que quan truca a la porta i l’obres, clava una coça, va a la cuina i s’agafa el julivert. Aquest veí no el vull.

—Hi ha independència sense els comuns?
—La gent d’En Comú Podem s’ha d’aclarir una mica perquè em semblen una mica gallecs. No sé si van o vénen. Sincerament t’ho dic. Hi ha gent molt valuosa, però estan bastant dividits. Alguns apostarien més fort per la independència però altres no.

—I se’ls pot atraure?
—Pensa que aquí hi ha dues cultures juntes. Uns defensem una cultura, i altres una altra. I això és difícil. Es necessita ser molt generós per part de les dues bandes i trobar un diàleg que sigui positiu per a tots. La qüestió és no ser egoista i que tothom cedeixi una mica.

—Us fa por que la desunió entre partits afecti el procés?
—Sí, estic molt indignada amb els partits. Pot afectar, i tant. Perquè cadascú té el cul a la cadira i no el vol moure. I un, quan es dedica a una cosa tan important com és el nostre país ha de jugar-se fins i tot la cadira si convé. I això, alguns dels partits que tenim, no ho saben fer.

—I per què és així la política?
—No és que sigui anarquista, però no crec amb els partits polítics. Jo crec amb la voluntat del poble. I la voluntat del poble, que tria els que l’han de representar, a vegades no escull bé. O bé, els càrrecs giren el cervell de la gent. Però bé, no és un problema d’ara, han existit sempre.

—RUI sí o RUI no?
—Ah! Jo estic molt cansada de tot això. Potser l’acabem fent i llavors ens diran que no és vinculant. No sé si val la pensa tornar a passar per això. Això és alta política i els polítics saben què s’ha de fer. O no, potser tampoc no ho saben i estan com jo. La qüestió és que la voluntat del poble no la poden aturar i el poble ha de prendre unes mesures perquè això canviï. No sé quines, però alguna cosa s’ha de fer. Està clar que fem el que fem no ens deixaran marxar perquè som la mamella que alimenta part d’Espanya. Hem de procurar que no la mamin massa perquè sinó a última hora els que ens quedarem sense mamella serem nosaltres.

—El temps corre…
—Per això tiraria pel dret. I que ens treguin d’Europa. Ja hi estic d’acord. A Europa li costa diners Espanya i nosaltres n’aportem. Així que potser estaríem cinc minuts fora d’Europa. Que són europeus però no són ximples i la força de la voluntat del poble l’han de veure.

—Com creieu que poden reaccionar els espanyols si tirem pel dret?
—Malament. Ja ho diuen que ens passarà de tot i que acabarem flotant pel firmament. Jo sempre dic que els de Mart ja ens estan esperant perquè ja saben que els catalans de les pedres en fem pans.

—Tres coses de la independència que us motiven i que utilitzeu per convèncer un indecís.
—T’ho diré com si fossin tres desitjos. Mira, hi ha un refrany que diu: ‘Val més anar sols que mal acompanyats’. Aquesta és el primer. El segon és que un poble que ha començat a caminar no hi ha qui l’aturi, i el poble català ha començat a caminar. I com a tercera desig, l’esperança. Ho podem perdre tot, però no perdem mai l’esperança.

—Quins errors ha comès el procés?
—Tots plegats n’hem comès molts. Som humans i ens equivoquem. Potser sí que hem sigut, i encara ho som, massa pactistes. Pensar que pactant aconseguirem coses. I pactant cada vegada en tenim menys. El que hem de fer és defensar amb més coratge el nostre destí i els nostres drets.

—Us veig molt desobedient.
—Ah, oi tant! És que tenim la Carme Forcadell i la mesa del Parlament imputats. Doncs molts bé, si ens posen la presidenta a la presó, n’hi haurà un altre que ocuparà el seu lloc. I quan aquesta el treguin, hi anirem uns altres. I així anirem passant, que al final hauran de posar mitja Catalunya a la presó. Amb tot allò que prohibeixen i ens anul·len hem de fer com aquell que sent ploure. Però no vull que s’interpreti que em carrego la gent de la resta d’Espanya, quan ells pateixen el mateix que nosaltres. Els governs espanyols són tan inoperants que castiguen a tothom. El dia que la resta d’espanyols vegin que els estan prenent el pèl, hauran de reaccionar. I quan siguem independents haurem d’ajudar el poble espanyol, perquè ells no en tenen la culpa dels governants que tenen.

—En algun moment ho heu vist molt magre?
—A algun lloc anem. Anem passa a passa i ells no ens regalaran res. Ens necessiten massa. No m’agrada parlar dels errors perquè som humans i és normals que ens equivoquem.

Sèrie ‘A punt per a la independència? (entrevistes Diada 2016)‘: Eduard Voltas,Salvador Cardús, Natàlia Esteve, Isona Passola, Roc Casagran, Bel Olid,Imma Tubella, Pau Alabajos, Núria Bosch, Quim Morales, Albert Pont, Marc Crosas i Ferran Requejo.