Montse Oró: “Sóc ramadera, i ara, actriu”

Arribem a Alcarràs en plena festa major d’hivern. L’escola és tancada, de manera que Montse Oró ens cita mentre el seu fill gran fa trial i la petita va amb la bicicleta amunt i avall. Malgrat la bogeria que ha estat l’èxit d’Alcarràs, continua fent la seva vida al poble com era habitual. Encara que reconeix que aquesta experiència li ha causat canvis importants: “La meva vida era molt diferent, gràcies a Alcarràs he après a saber delegar.” Abans no aparegués Carla Simón, no havia fet mai teatre, ni havia pensat a ser actriu. Ara ho vol provar. El món de la interpretació li va arribar per sorpresa. No havia sospesat de presentar-se al càsting d’Alcarràs. És ramadera, té dues granges. Per això li fa una il·lusió especial que la pel·lícula hagi posat damunt la taula les problemàtiques que pateix el món de la pagesia. Aprofita qualsevol avinentesa per explicar aquest món que tant estima.

Hi parlem un dia molt especial, aquesta nit podria guanyar un premi Gaudí a millor actriu secundària. Una cosa impossible d’imaginar ara fa un any.

—Quin cap de setmana més mogut, festa major d’hivern al poble i els premis Gaudí…
—Correcte! I, a més, dijous va començar la festa major i la Carla Simón va fer el pregó. De manera que hem començat uns dies moguts amb la família de casa, però també amb la família de la pel·lícula.

—Hi ha nervis pels premis?
—Nervis, no, em fa molta il·lusió. Em fa especialment il·lusió perquè la Carla va buscar gent pròxima a la terra per fer la pel·lícula, però en el meu cas el paper que faig no té res a veure amb la meva vida. És una noia que es troba entremig de la família, vol que la seva família prosperi i veu el marro que hi ha casa i busca alternatives. Però, per una altra banda, també li pesa la família. A la Montse de la vida real això no li passa. Per tant, considero que la meva feina ha estat realment fer d’actriu, encara que ens diuen que som actors no professionals.

—Us molesta que sempre remarquin que no sou actors professionals?
—Personalment no em molesta. En el meu dia a dia, no em sol importar massa el que em diu la gent. Segurament tot plegat surt dels mateixos actors que fa anys que s’hi dediquen, que tenen una mica de despit que una pel·lícula feta per gent que no havia actuat mai surti tan bé. Si realment és així, els diria que la competència és molt sana. Això passa en tots els sectors, si no, la gent s’acomoda. A més, els actors professionals d’avui van començar algun dia. Dubto que ningú els assenyalés i els digués que no eren professionals. Tothom té un primer dia.

—Vós també vau tenir un primer dia a la vostra feina…
—Sí, i ningú no em va venir a dir res. I si demà obro un centre d’estètica, no diré que no sóc professional. Sempre he pensat que la competència és molt bona, sempre que sigui sana. I vull pensar que els actors han vist la nostra feina com intrusisme perquè falta feina, i tots en necessitem per a viure.

—Hi ha algun discurs preparat per si guanyeu?
—No. No em preparo mai res. No em visualitzo allí dalt. Primer, perquè això de l’actor no professional és molt latent. El món del cinema és molt petit, i has de tenir contactes. I, segons alguns, no sóc professional, per tant, imagina’t quants contactes tinc. [Riu.] Però si pujo tinc clar que no em quedaré callada! Tinc molt a agrair… Penso gaudir al màxim de tot el que passi.

—Recordeu del primer moment que vau saber que hi havia un càsting per a Alcarràs? Com és que vau decidir de presentar-vos-hi?
—És curiós. No m’hi anava a presentar, portava el meu fill el càsting. Vam anar-hi tots dos, i vam estar molta estona esperant. Quan vam arribar a la sala on feien les proves, ens van dir que buscaven bessons. No me n’havia assabentat. I la cosa va començar així, de casualitat. Em vaig trobar allà. De cop, em van demanar el nom, i van començar a fer-me preguntes. Em va agradar que em demanessin que ara interpretés tal cosa o tal altra. Vaig fer dues proves amb ells, però de cop va arribar la pandèmia i es va aturar tot. I el febrer del 2021, em van tronar a trucar per reprendre els càstings, i m’hi vaig tornar a apuntar.

—Quan vau començar amb els càstings pensàveu que us agafarien? O era més aviat per a passar l’estona?
—Sonarà una mica així, però quan vaig a fer alguna cosa sempre penso que compliré l’objectiu. En cap moment vaig pensar que venia a provar. Sí que anava tranquil·la a les proves i feia el que em demanaven als càstings, sense pressió. Era una mena de joc. I quan sortia no estava preocupada per si em trucarien o no. Però hi anava amb la finalitat de participar en la pel·lícula.

—Havíeu fet mai teatre?
—No, mai. Tot que quan havia de decidir què estudiar el meu pare sempre em deia que fes teatre, que era molt de la faràndula. Al final vaig acabar fent el que tocava per la societat. Vaig estudiar magisteri. Però mira, ara amb la pel·lícula he descobert aquesta vocació. M’agrada molt. De fet, fa poc va venir l’actor Oriol Vila aquí, a Alcarràs, a fer un taller d’interpretació i m’hi vaig apuntar. Em va agradar molt.

—Per tant, us veieu fent d’actriu?
—Sí, és clar. També sóc conscient que encara que des de fora es vegi molt gran, aquest món és molt petit. Cal tenir contactes. I quasi sempre treballen els mateixos, suposo que deuen ser els més bons. Sé que no és fàcil, però no tanco la porta, perquè m’ha agradat, això d’interpretar.

—El vostre dia a dia és molt diferent.
—Completament diferent; sóc ramadera. I ara, actriu. [Riu.]

—Com es compaginen totes dues coses?
—Amb ganes. De fet, gràcies a la pel·lícula he après a saber delegar feina. Malgrat haver de fer el rodatge, i les hores de feina que comporta, els meus fills van continuar vivint. No els va passar res. Els animals de les granges van continuar allí. Ara, és veritat costa compaginar-ho. La ramaderia és molt sacrificada, moltíssim. Però suposo que com moltes altres feines. Tot i que tinc la sort que les meves granges són d’engreix, és a dir, tinc animals grossos, que no porten tanta feina. De fet, per això vaig poder fer la pel·lícula, i si em sortís alguna altra cosa, també ho compaginaria. A part, estic casada. I el meu marit, a part de treballar en les seves granges, em pot donar un cop de mà. També tenim una persona que treballa amb nosaltres.

—Això de delegar de vegades és allò que costa més.
—Costa, costa. És curiós perquè ho he après amb la pel·lícula. Abans també tenia el meu marit i una persona treballant amb nosaltres, però no sabia delegar. I no solament amb la feina, em passava igual amb els nens. Encara em costa delegar la càrrega mental. Feia la pel·lícula, i ho tenia tot al cap. Hi havia una estructura de missatgeria entre la meva mare, la meva sogra i jo, brutal! Els explicava tot el que havien de fer els nens per hores.

—Podeu viure de la ramaderia?
—Per anar vivint. El cereal, car; el vedell, barat; la palla amunt… per anar vivint, la veritat.

—Com és el vostre dia a dia?
—Ara? O abans de la pel·lícula? Abans la meva vida era molt diferent. Tal com deia, gràcies a Alcarràs he après a saber delegar.

—Què ho fa?
—Abans m’alçava amb els nens, i quan els deixava a l’escola o amb les padrines, me n’anava a la granja. Ara em dedico més a la burocràcia. Faig més feina de despatx. No vaig tant a la granja. Abans em feia un fart de llepar.

—Com arribeu a la ramaderia? No és una cosa de família.
—No, abans treballava en una escoleta, vaig estudiar magisteri. Tot va començar quan mon pare era viu, i m’explicava que, de jove, va intentar de fer unes granges. Deia que no ho va aconseguir, perquè abans les subvencions anaven diferent, i no li van donar les que necessitava. De cop vaig decidir que ho podíem provar. Per això, li vaig dir que si m’havia de deixar alguna cosa quan faltés, millor deixar-m’ho en vida, i així podíem fer realitat aquest somni. I així va començar tot. I un cop et poses a la roda, no pots tirar enrere. Si ara ho volgués, no seria tan fàcil deixar-ho. No seria voler, sinó poder. M’haurien de comprar les granges, i recuperar tot el que he invertit. A més, després hauria de començar un altre projecte. No em quedaria a casa.

—El poble ha notat un canvi arran de la pel·lícula?
—Sí. Abans de la pel·lícula ja hi havia gent que venia a veure els arbres florits, però l’any passat, arran dels premis que va obtenir el film, va venir molta més gent. Fins i tot es va posar un bus turístic i un punt d’informació turística. La gent del poble ha participat molt en tot això. Fins i tot han fet marxandatge: samarretes, tasses… Tot el que ens porti gent, i faci millorar l’economia del poble, és bo. D’alguna manera la pel·lícula ha mogut consciències, i això és bo. Però el més bonic de tot és que aquesta història s’ha pogut extrapolar a qualsevol lloc del món. Perquè tothom té algú que viu en algun poble i que té terra i família. Que es pugui transmetre això amb el cinema és molt bonic.

—Recordo que mirant la pel·lícula em va agradar molt una imatge en què tota la família dinava. Allò podia ser qualsevol família dinant un diumenge qualsevol…
—Sí, qualsevol família s’hi pot veure reflectida. Per això penso que és una bona pel·lícula. Després de participar-hi volia saber més d’aquest món i em vaig dedicar a fer preguntes. Tothom que és expert em va dir que una bona pel·lícula, quan la mires, creus que ha estat gravada en un sol dia. I no és tan senzill. Aquesta escena que comentaves van ser hores i hores de rodatge. Vam estar-nos deu hores o dotze per a gravar-la.

—Déu n’hi do!
—Quan ho veus sembla un pim-pam, però no és tan senzill. Cadascú tenia el seu diàleg… Malgrat que sembla natural, tot estava preparat. Com qualsevol pel·lícula.

—Sempre s’ha dit que el secret de l’èxit era la feina de la Carla Simón. Vós quin diríeu que és el secret? Què va fer Simón perquè funcionés?
—Primer de tot, treballar molt. La pel·lícula ha vist la llum ara, però feia cinc anys que hi treballaven. Ha preguntat, observat i analitzat tot molt. Encara que també crec que ha estat clau la seva sensibilitat. Tenia molt clar què volia. Hi havia escenes que es van arribar a repetir catorze vegades o més. Però sempre ens deia: “No és que ho feu malament, és que busco una cosa en concret.”

—I no us angoixava pensar que no fèieu allò que ella volia?
—No, ens va deixar molt clar que en tots els rodatges passa això.

—La societat no està gaire acostumada que li diguin: “Aquesta no és bona!”
—Sempre ho volem fer tot bé a la primera. Segurament això també ha estat un aprenentatge de la pel·lícula. Repetint i repetint, n’hem après moltíssim.

—Com va ser participar en la pel·lícula?
—Vam fer assajos des de final de febrer fins a final de maig. En la pel·lícula teníem uns diàlegs i unes escenes pensades, no hi havia improvisacions. Però en aquests assajos no treballàvem tant això com el vincle entre tots nosaltres. Vam crear una família. No ens coneixíem de res, i ara som una família. Fa molt, del rodatge, i ho continuem essent. Tenim un grup de WhatsApp com qualsevol família. De fet, quan la Carla va fer el pregó aquesta setmana, ens vam reunir tots per sopar junts.

—Veig que porteu l’ós de la Berlinale a la jaqueta.
—Sí! Estem molt orgullosos dels èxits de la pel·lícula i ho demostrem. Cada vegada que nominen Alcarràs, ens donin el premi o no, es torna a posar damunt de la taula una problemàtica real que tothom sap, i que és vox populi, però que no hi ha manera de trobar-hi una solució. Si més no amb la pel·lícula hem aconseguit que es torni a parlar del món de la pagesia. S’ha parlat de la seva importància, i de les problemàtiques que hi ha, i això és important. La pel·lícula també permet de parlar de les famílies. Al final, tots tenim família. I he de dir que això no és que m’agradi perquè sigui ramadera, sinó perquè el sector primari és fonamental per a viure. Sense ell, no seríem ningú.

—Alcarràs ho ha posat damunt la taula, però un any després ha canviat poca cosa. Us sap greu que tot plegat no origini un canvi?
—Sí, em sap greu, però com que tinc els peus molt a la terra, ja m’imaginava que seria així. Que tothom en parlaria molt, i ens donarien la raó, però no canviaria res.

—I que s’hauria de fer per canviar les coses?
—Els que estan asseguts a la cadira amb vestit i corbata, tant sigui un noi com una noia, són els que ha de fer alguna cosa. El govern hauria de fer més. No sé dir-te què, perquè, si no, governaria. Si sabés la solució, lluitaria per ser-hi i solucionar-ho. Si m’ho proposo, ho aconsegueixo! [Riu.]

—Aquesta és la vostra actitud a la vida en general, no?
—[Riu.] Sí! Però en realitat no sé què s’ha de fer. Els preus justos són molt importants. Tothom que treballa vol poder viure d’allò que fa. És el mínim.

—Per acabar, avui competiu amb Berta Pipó, que també forma part de la família de la pel·lícula. Com es viu això de competir entre vosaltres?
—Qualsevol victòria per a Alcarràs la celebrarem. Però que ningú no et menteixi, tots volem guanyar. Encara que estar nominada ja és un premi. Ara, això no impedeix que me’l vulgui emportar a casa. Tots ens el mereixem, perquè tots hem treballat de valent.