Montse Guallar: “Quan no surts a la televisió, la gent es pensa que t’has mort”

Sergi Belbel porta el film de Sally Potter The Party (2017) al Teatre Poliorama. És una comèdia plena de converses encreuades entre uns amics que tenen molts dilemes vitals. L’obra demostra que rient també es pot fer una crítica social punyent. En parlem amb Montse Guallar, una de les actrius que la protagonitzen. Guallar hi interpreta una activista pels drets LGBTIQ+ que acaba de descobrir que la seva parella està embarassada de trigèmins.

—Torneu al teatre amb The Party. Hi havia ganes de tornar a pujar als escenaris?
—Hi ha la impressió que feia molt de temps que no feia teatre, i no és tant. Feia uns quants anys, però tampoc tant, no? L’última cosa que vaig fer va ser el 2020, durant la pandèmia. Ara que ho dic, potser sí que és molt! Però, responent a la pregunta… Sí, en tenia moltes ganes. Fer aquesta obra és un plaer. Fem comèdia, el públic riu cada dia. I omplim! Tenia moltes ganes de viure una temporada així.

—Us molesta que la gent pensi que heu estat una mica desapareguda?
—No, perquè realment és cert. Tinc poca feina pel que fa al teatre. En general, cada vegada tinc menys feina. En aquestes edats sembla que ens truquen menys. Però no, no em molesta. En definitiva, ja sabem com funciona això: si no fas coses que tenen una repercussió sembla que hagis desaparegut. Quan no surts a televisió, la gent es pensa que t’has mort. És normal, és lògic, no em molesta.

—Durant molts anys ho fèieu tot. Com s’encaixa que de cop deixin de sonar els telèfons?
—Per molt que tinguis feina, nosaltres estem acostumats a això. Sempre som a la corda fluixa. Fins i tot a les èpoques que vas empalmant la feina, sempre hi ha un dia que no sona el telèfon. El vertigen el tenim sempre. La cosa és que ara aquest vertigen és diferent.

—I com ho viviu?
—Amb dificultat, però és la dificultat de fer-se gran. Penso que tot això va molt unit al pas del temps. Ara digitalitzo moltes cintes de vídeo que tenia a casa, i he al·lucinat veient tot el que he fet. Hi ha coses que ni les recordava. És clar, és que fa quasi cinquanta anys que hi sóc. Vaig començar molt jove, a setze anys. Quan ho veus tot plegat, també entens que potser ja està. Ara toca un moment tranquil, encara que ens agradaria treballar més. Però hi ha pocs papers per a nosaltres, per a la gent d’una certa edat. N’hi podria haver més. Però crec que és un problema social.

—Què voleu dir?
—És fer-se gran i desapareixem. No ens passa només als actors, sinó a tota la societat. Si ets un executiu, i quaranta-cinc anys et quedes sense feina també ets mort. És curiós, és una etapa d’aprendre de nou. Aprenem a ser qui som, on som i que podem fer. És interessant, per no dir que és una puta merda. Durant molts anys, uns quants ho vam fer tot. Potser no ho hauria de dir, perquè no m’afavoreix, però érem sempre els mateixos. Quan veig això penso: potser ja hem fet tot el que havíem de fer. Però no, no pot estar, perquè necessito treballar, necessito cotitzar fins a jubilar-me. Per tant, per molt que entengui que potser no és el nostre moment, no pot ser que no tinguem papers. Necessito treballar. Encara més: vull treballar. A mi m’agrada molt la meva feina. I dic això malgrat que sóc conscient que en la vida hi ha moments. Ara veus que els que fan coses sempre acostumen a ser els mateixos. Com ens passava a nosaltres abans. Ara és el seu moment, ja no és el nostre. Quan fas una cosa que té èxit, un altre et vol per a fer una altra pel·lícula, un altre per a presentar i un altre per a fer un anunci. És un peix que es mossega la cua.

—Sobre això que dieu, que ara teniu menys feina, també fèieu moltes coses a TV3, i ara hi fan molta menys ficció. Els actors també ho deveu haver notat aquests últims anys.
—Sí, TV3 ens va donar feina a tothom. I ara es nota, hi ha menys produccions. I les que fan també tenen menys repercussió. La televisió en general té molta menys repercussió. A part de la sèrie del migdia, que és una cosa que té una gent fidel, la resta és molt complicada. La gent ja no mira la televisió. Poden mirar coses de TV3, però a la carta, fora d’hores. Les plataformes ho han canviat tot.

—Dèieu que afecta tothom, però no afecta més les dones?
—Sí, i tant. És evident. No sé si aconseguirem canviar-ho, això. És aquest pes que sempre diem de la cosa estètica, del físic… És una lluita que l’hem de guanyar nosaltres, també reivindicant el físic que tenim a cada edat. Cal que siguem valentes i diguem: “Mireu, hi ha això. Per molt que em posi bòtox tindré seixanta anys. No podré fer papers de noies de vint anys.” I dic això, però reconec que a mi mateixa de vegades em passa. Tenim aquesta idea gravada amb foc. Veiem un home canós i ens sembla interessant. En canvi, no diem això mateix d’una dona. I ara encara, que s’ha posat de moda que les senyores també podem tenir els cabells blancs i ser interessants.

—Cert!
—Per una banda, sóc optimista i crec que anem avançant amb aquests temes. Però després veig que la pressió estètica envers les dones continua molt present. Per tant, encara hi ha molta feina a fer. A mi m’agradaria ser valenta i ensenyar-me tal com sóc.

—De fet, vosaltres feu un personatge molt feminista. I reflexioneu sobre el fet que les dones han de renunciar a moltes coses per arribar al poder.
—M’agrada que et quedis amb aquesta idea. Perquè tot es diu des de la comèdia, però veig que arriba al missatge. Es toquen molts temes d’una manera lleugera i, encara que no s’aprofundeixi en cap, fas un viatge per temes que ens afecten en el nostre dia a dia, com ara la sanitat universal, la dona en la política, el feminisme, la militància o el lesbianisme… Moltes vegades s’infravalora les comèdies, però amb les comèdies també es pot fer una crítica del sistema, encara que sigui d’una manera lleugera. Hi ha gent que diu que hi ha temes que són massa seriosos per a fer-ne una comèdia. No hi estic d’acord. Què passa als tanatoris? En els moments més dramàtics de la vida sempre hi ha una cosa que et fa riure. L’humor sempre hi és present. Jo hi crec molt. L’humor de vegades va unit a no prendre’t les coses tan de debò, a saber-se riure d’un mateix. Sóc en una etapa molt especial, en la qual he entès que hi ha coses que són importants a la vida i n’hi ha que no ho són. Per tant, de les que puguem riure, si us plau, riguem.

—En l’obra passen moltes coses. I de fet dalt l’escenari no deixen de passar-n’hi. De vegades no saps on mirar, perquè n’hi passen moltes alhora.
—Això era un repte. Perquè, és clar, a la pel·lícula quan ets al bany no ets a la cuina… No els veu tota l’estona. I de fet, quan els tornes a veure ha passat una estona, i el personatge ha evolucionat sense que tu el veiessis. Això era un repte a l’hora de portar la pel·lícula al teatre. De fet, Sergi Belbel, el director de l’obra, s’havia plantejat de fer algun joc amb les llums. Però al final va decidir fer-ho tot a la vista. Ara puc confessar que em feia molta por que la gent s’atabalés molt, però veig que no, que la majoria de gent segueix l’acció principal. Si et ve de gust seguir un altre personatge, ho pots fer, però inicialment tothom mira l’acció principal. El final m’agrada molt com ha quedat. A més, per als actors és molt divertit i a la vegada un desafiament. Amb la Queralt, que és qui fa de la meva parella, i amb qui tinc més escenes mudes, ens hem inventat tota una història per omplir aquests moments en què som dalt l’escenari però no se’ns sent.

—Això em demanava tota l’estona veient l’obra… De què deuen parlar? Cada dia feu les mateixes coses? Suposo que és deformació professional…
—Depèn. Nosaltres abans de començar a assajar ja vam quedar i ens vam inventar la nostra història. I llavors en aquestes estones que som fora del focus, ens vam inventar què ens passava. La cosa és que ens van dir que parléssim però no gaire, perquè com que anem amb micros tenen por que se senti. Però si veiem que ningú no ens sent, seguim la història. Hi ha dies que també parlem de les nostres coses, però fent la gestualitat de la història que hem pactat. Potser això no s’hauria de saber.

—És clar, perquè continueu en escena i, per tant, no hi ha ni un moment de relaxament.
—Sí, de fet l’obra només dura una hora i quart, però a mi em sembla més. Perquè estem tota l’estona en tensió. No parem d’actuar ni un minut. M’encanta.

—En l’obra coincidiu amb Àngels Gonyalons, amb qui dieu que us acostumen a confondre. Encara us passa?
—I tant. Fa uns mesos, quan l’Àngels va estrenar L’alegria que passa amb Dagoll Dagom, em va passar. L’acabava de veure a ella dalt de l’escenari fent aquella meravella, i just en sortir del teatre, un parell de persones em van felicitar per l’obra. Però no cal anar tan lluny, fa tres dies em van felicitar per la meva actuació a L’alegria… Imagina’t. Suposo que és pels cabells. La Gonyalons sempre em diu que és quan em vaig tenyir de rossa, és clar com que ella és rossa natural! O pel cognom? Gonyalons i Guallar s’assemblen, no?

—Hi va haver una època que éreu la referència, no? Vau viure al mateix boom, vós amb Amor a primera vista i ella amb projectes com Xènia, per exemple.
—Crec que no va coincidir ben bé. Crec que Xènia va ser uns quants anys després. Potser va coincidir amb Lluna de mel?

—Jo ho recordo com la mateixa època, però també diré que avui he fet càlculs i, malgrat que tinc molts records d’Amor a primera vista, tenia tres anys, no pot ser que ho recordi…
—De debò? Com ho pots recordar? [Riu.] Potser recordes el que vam fer el 1997, sense Àlex Casanovas, però aquell no va tenir al mateix èxit. És curiosa la memòria.

—I tant, però és veritat que recordo de petita que a mi m’agradava cantar i ballar, i pensava que volia ser la Montse Guallar i l’Àngels Gonyalons. I la imatge que em ve és d’aquests programes.
—Que bo! Quina gràcia! Ho entenc perquè l’Àngels era brutal. Quan va aparèixer semblava que érem a Hollywood. Això no ho havíem vist mai aquí. Jo l’adorava. Era la bomba.

—Com recordeu aquells inicis? Vist de fora estant sembla una època molt bonica, on tot era possible. Ara costa més tirar endavant projectes?
—Em costa de saber, perquè ara jo ja no engego projectes. Però tinc la sensació que abans era més fàcil. Encara que ara hi ha moltes portes obertes que abans ni existien. Ara es pot arribar a Hollywood. De fet, tots som a tres passos de Hollywood. Les plataformes ens acosten molt més aquestes oportunitats. Ara estem oberts al món. Els joves ara canten, ballen, parlen idiomes… Però a la vegada és un món molt més competitiu. La nostra generació ha estat molt afortunada. Jo vaig començar a setze anys a l’Institut del Teatre. Estava tot per fer, veníem d’una època molt fosca amb Franco. Tot ho vam fer de zero… Van aparèixer els Comediants, els Joglars, Dagoll Dagom, el Teatre Lliure… Nosaltres gairebé no vam anar a classe. Sempre érem a les manifestacions o fent coses al carrer. Però, a la vegada que et dic això, crec que ara pots arribar a fer coses que abans no podíem ni somiar. Sempre dic que si ara fos jove potser no me’n sortiria, amb el meu caràcter.

—Per què?
—No sóc una persona lluitadora. No sóc competitiva. Vaig tenir molta sort. Això ho té, aquest ofici: ser un bon actor no t’assegura tenir feina. De fet, què significa ser un bon actor?

—M’imagino que també depèn molt dels gustos…
—Absolutament! Hi ha algunes coses tècniques. Com, per exemple, aquest actor quan puja a l’escenari no se sent. Però, és clar, ara ni això, perquè com que anem amb micròfon. Sempre ho dic: si tens públic, si hi ha gent que et segueix, tens molt de guanyat.

—Ara també entren més coses en joc. Sembla que és necessari tenir molts seguidors a les xarxes socials, ser un personatge públic.
—Això a mi em mata. No crec que hi jugui mai, a això. Em mata pensar que et puguin agafar en una pel·lícula perquè tens 100.000 seguidors. Què vol dir, que si no tens Facebook o Instagram no pots treballar? Encara que, per una altra banda, també puc entendre que un productor vol recuperar els diners invertits. Ho puc entendre racionalment, però no ho accepto. De fet, sempre ha passat. Sempre s’ha volgut tenir un famós per a atreure el públic. Per exemple, han agafat una actriu per fer una obra de teatre perquè en aquell moment triomfava a la televisió. Segurament a mi també m’han agafat algun moment pensant en això. Però crec que ara això té molta més importància.