Montse Bassa: ‘No ens serveix de res tenir “Mandelas” a la presó’

A Montse Bassa, li va canviar la vida, més ben dit, li va tornar a canviar la vida el 23 de març, quan Llarena va tornar a enviar a la presó la seva germana, la Dolors. Però diu que a diferència del primer empresonament, ara va sabent com convertir la ràbia en energia. No para de fer entrevistes i actes perquè diu que té ganes de poder parlar de la Dolors i que no caigui en l’oblit. De fet, que la gent normalitzi l’existència de presos polítics és una de les seves preocupacions i batalla per evitar-ho.

Hem anat fins a Torroella de Montgrí, en plena Plana Empordanesa, per a conversar-hi, ara que farà tres mesos dels empresonaments de Bassa, Turull, Rull, Forcadell i Romeva. Parla amb una serenor envejable, però també explica alguns records que l’emocionen.  Ens explica com la Dolors viu la presó, com són els vuit metres quadrats de la cel·la que fa pocs dies va poder visitar, i reflexiona sobre el debat de l’acostament dels presos. Sobre això es mostra molt clara i diu que només se n’ha d’exigir la llibertat.

—Ja fa gairebé tres mesos del segon empresonament de la vostra germana, la Dolors Bassa. Com ho viviu?
—Jo, com a familiar directe, és molt variable. No aconsegueixo poder dir que estic forta del tot. La primera vegada que hi va entrar, el mes de novembre, tota la família es va enfonsar perquè ens esperàvem que podia passar, però no amb la intensitat de les acusacions que poden preveure tants anys de càstig. Ens ho vàrem prendre molt malament i, a mi, em costava molt parlar-ne. Però arriba un dia que la ràbia la converteixes en energia de veritat. I he passat just a l’altre extrem. I és que no puc estar-me a casa. Si no lluitem nosaltres, que som els familiars, imagina l’altra gent. Llavors, em sento amb força i energia per anar arreu perquè tinc moltes ganes de poder parlar de la Dolors i que no caigui en l’oblit. I et dic que el meu estat d’ànim és variable perquè aquest matí, per exemple, hi he parlat per telèfon i m’ha dit que ahir no havia pogut trucar el seu fill petit i que li digués que no patís. Perquè sempre el truca el mateix dia de la setmana. Va fer cua durant una hora i quan li va tocar amb ella va sonar la sirena i es van acabar les trucades. És un detall, però és molt dur. Clar, imagina’t, no pots parlar amb el teu fill, vas a dormir trista i ell no sap per què la mare no ha trucat com ho fa cada setmana. I, a mi, això m’afecta i em fa estar trista.

—Què es perd, estant a la presó?
—Moltes coses. És descarat. Ella sempre ens diu que fem vida normal, però se la perd. Per diverses raons. Primer de tot, té una néta de tres anys que és la nostra alegria. I l’ha deixada de veure. Jo cada cop que la veig penso que se la perd com a àvia. Però també el dia a dia. Quan la vas veure no li ho expliques tot. Com ella, que els moments durs no te’ls explicarà perquè sap que patiràs.

—Com un pacte de silenci.
—És com un petit engany, una norma no escrita. A una persona que t’estimes, no vols dir-li a la visita especial que estàs trencada, o que la mare no es troba bé. Com que el temps és tan limitat, tu aprens a saber prioritzar. I prioritzar vol dir descartar. Llavors, què descartes? Doncs les coses que la preocuparan i que pot viure sense saber-les. Es va perdent la realitat del dia a dia de tota la família, la llibertat, el paisatge… la vida. És que quan estàs tancat, les coses importants, per damunt de la política, són els teus.

—Com funcionen les visites especials?
—Cada pres en té dret a una de mensual amb un màxim de quatre persones. És una situació molt més còmoda que el vidre. És un passadís i ells s’esperen drets al final. Et tanquen amb una porta de ferro i acabem tots quatre al voltant d’una taula petita. Allà, ens hi podem estar dues hores. I quan s’acaben, puntualment vénen a obrir-te i al carrer. Les visites especials varien de temps segons el dia de la setmana. Si ho fas entre setmana, tens dues hores al matí o bé una hora i mitja a la tarda; i si ho fas al cap de setmana, només una hora. Això, no ho sabíem i en la primera del novembre ho vàrem fer el cap de setmana i no vàrem entendre perquè només en teníem una. Llavors hem preferit anar-hi entre setmana perquè només és un cop al mes.

—Quatre familiars al mes. Entenc que us aneu repartint.
—Això és fort. Només deixen entrar la gent que té llibre de família directa de primer grau i de segon grau. És clar, a la meva família els joves estan tots ajuntats i no n’hi ha cap de casat. Doncs ara tots van fent papers per a casar-se i poder anar dins de la presó. Arriba a aquest punt la bogeria. I la meva néta s’ha hagut d’anar a treure un DNI perquè si no, no hi podia entrar. Encara no l’ha vista. Els centres penitenciaris es regeixen per unes normes del segle XIX, tot s’escapa del sentit comú.

—Fa poc Alcalá Meco va fer com una mena de ‘portes obertes’. Com va anar?
—Sí, en diuen ‘jornada de convivència’ i només en fan a Alcalá Meco. Només s’atreveixen a fer-ho en el mòdul del respecte, que és on són la presidenta Forcadell i la Dolors. Hi vaig anar amb el seu fill gran. Ens van conduir a una mena de pati que no havia vist mai i allà ens esperava la direcció del centre. Sense haver vist encara els interns, ens van fer un discurs en què deien volien que tinguéssim una bona imatge de la presó. Jo em fixava amb les cares de la gent i tot era silenci. Era una sensació estranya, una situació artificial. Llavors ens van conduir a una sala d’actes. Davant de l’escenari, col·locats en fila, hi havia totes les preses. Vàrem entrar-hi i ens vàrem afanyar a abraçar-nos. La imatge que recordo és la d’una munió de gent abraçant-se, tothom amb els ulls molls. Tothom i de totes les edats. La part bona d’aquesta jornada és que vàrem estar tres hores amb la Dolors, podent-nos tocar.

—I vàreu veure la cel·la?
—Sí i vaig al·lucinar. Per fora és una porta de ferro massissa i a dins vuit metres quadrats pelats. És una construcció molt antiga, amb parets de guix i una finestra molt estreta. A terra té unes caixes de begudes que les fa servir d’armari, unes lliteres de ferro, un vàter i una dutxa. I no t’imaginis cap taula per a escriure. Hi ha una part de la paret que entra cap endins i ella la fa servir de taula. Aquí es passa setze hores. I em va impactar molt que just al costat del coixí hi tingués fotografies de les nostres cares per a dir-nos bon dia i bona nit cada dia. Aquell dia va ser fort i quan en surts et desmuntes. Ella també, em va dir que aquella era la pitjor nit que havia passat.

—Heu notat que la Dolors hagi canviat respecte de la primera vegada que hi va entrar?
—La primera visita especial que vàrem fer la segona vegada que va entrar ens va fer seure i tot hi haver-hi la mare de 86 anys, ens va dir amb molta serenitat que tenia clar que això anava llarg. Va entrar-hi el 23 de març i al cap de quatre o cinc dies ja va voler fer la visita especial del mes per dir-nos-ho. I també ens va dir que estava forta, ferma, que sabia on anava i que volia que nosaltres féssim la nostra vida. La diferència entre la primera i la segona vegada és abismal. El primer cop és un xoc impressionant perquè ho has de deixar tot i aprendre. I la segona vegada ja saps on vas. És bèstia, però és així.

—Com recordeu el període entre el primer i el segon empresonament?
—Pensa que quan la Dolors va sortir de la presó no va poder fer vida normal de seguida. A mi encara em costa parlar-ne perquè m’emociono. Em vaig quedar a viure a Torroella de Montgrí i vàrem necessitar dies i dies per treure-ho tot. Sortíem a caminar cada dia i, parlant clar, ens servia per ‘treure la merda’. Coses que havia viscut ella i que m’explicava, i coses que segurament no m’ha explicat. Per més ferm que un sigui, saber que has de tornar-ho a viure és difícil. Ella va tenir la pressió de la família que li va demanar que deixés la política i estigués amb nosaltres perquè teníem por que tornés a entrar a la presó. Ella sentia que hi havia de continuar perquè estava compromesa amb la causa. I per això va continuar al parlament. Fins al dia que, de cop i volta, ens en vàrem assabentar per les notícies que la citaven a declarar al cap de dos dies. Jo li vaig trucar i li vaig dir, i em va respondre: ‘què dius?’ Ella no comptava de tornar a entrar a la presó fins després del judici. Recordo com si fos ara que va venir immediatament a casa, vàrem parlar, ens vàrem acomiadar i va fer la maleta. Sabíem molt bé cap a on anava.

—Recordo la foto de l’endemà, al parlament, amb Forcadell i Rovira després d’haver deixat les actes de diputades.
—Va ser el dia que s’havia d’investir Turull. Elles van parlar i em va enviar un missatge en el qual deia: decideixo deixar-ho perquè ens han citat només als que fem política activa. No havien citat ni Carles Mundó ni Meritxell Borràs. Això vàrem pensar, després no va ser així.

—Per què?
—L’endemà ens vàrem adonar, tant els advocats com nosaltres, que a qui havien citat, i per tant era probable que entressin a la presó, no eren els qui es dedicaven a la política activa o l’havien deixada, sinó els encausats de rebel·lió. Ella no s’ho esperava i la idea de deixar-ho tot era amb la intenció de no tornar-hi a entrar. Una vegada ja no els en van deixar sortir ho excusen dient que hi ha perill de fuga quan ja havien demostrat que no tenien la intenció de fer-ho. És un escarment, els tenen d’ostatges i ens ha tocat a nosaltres.

—Mai no va pensar d’anar-se’n?
—A part de ser la meva germana és la meva amiga més íntima i mai no s’ha penedit de no haver-se’n anat. Tot i la duresa de la presó no s’ha penedit d’haver-se presentat a la citació del jutge. Mai m’ha dit: ‘me n’hauria d’haver anat.’ Ella va estar a la famosa reunió de Brussel·les després de la declaració, de què algun dia s’explicarà tot, i va tornar. A mi, em va trucar quan era a l’aeroport i sabia què passaria si venia, no era ingènua. Però cadascú tria la seva opció i ella no volia veure’s com una fugida, volia explicar-se i demostrar què sentia.

—Com està ara?
—Està forta. Però la gent que va a fer visites a la presó, em refereixo als polítics o als qui no són molt propers al pres, em molestava que quan sortien feien el seu piulet a Twitter dient que els havien vist bé i que estaven forts. A mi, això el principi em molestava perquè ho trobo fora de context. El pres està fort els quaranta minuts de la visita. Però sempre recordo que una persona que està tancada, ho està vint-i-quatre hores al dia i setze dins la cel·la. No tenen relació amb gairebé ningú, les internes són molt diferents perquè tenen unes converses totalment diferents d’allò que estan acostumades… I, a mi, em sabia greu veure aquesta actitud perquè tinc por que la gent normalitzi la situació. No puc deixar de destriar el patiment familiar de nosaltres amb la Dolors, amb el fet que vull que la gent estigui forta, mobilitzada i lluitadora. I penso que fa mal aquest missatge de dir que els nostres estan forts. 

—Us preocupa que es normalitzi la situació, oi?
—És la meva obsessió. Jo em dedico bàsicament a voler parlar arreu, en tots els actes, en els sopars groc per donar veu precisament per això i evitar- la normalització. La solidaritat catalana és molt gran: es fan molts actes, es pinten llaços i tothom pensa en ells. Però llavors tots anem fent la nostra vida i ells continuen allà tancats. I si no ens espavilem, ens pot passar com la societat basca, que arribem a normalitzar un fet que no té res de normal. Clar, fixa’t que el primer mes estàvem més indignats que ara. I no ha canviat res, perquè ells continuen tancats.

—Demanar l’acostament i no la llibertat forma part d’aquesta normalització?
—A mi, m’indigna aquest debat. T’haig de dir que quan va començar a sorgir vaig deixar de mirar i d’escoltar tertúlies. És que no podia aguantar-les. Tinc claríssim que ens han entretingut dies i dies parlant d’això. Te’n faré un símil. Jo com a familiar d’una presa tinc uns drets. Un d’ells és tenir una visita especial al mes i que quan s’acabi la instrucció estigui a prop de la família. Doncs és com si ara s’estigués debatent si se’m pot concedir una visita especial o no. Oi que ningú no entendria que es perdés un minut per parlar de si em pertoca aquest dret? Doncs l’acostament toca, i prou. Trobo indigne que no es reclami la llibertat ja al primer moment.

—Però el fet de reclamar l’acostament no pot ser una dosi de realisme?
—Això que passa és que en teoria, quan hi ha recursos a la instrucció, no es tanca. I en això es fonamenten per frenar l’acostament. Però és que fa un mes que parlem d’aquest tema quan no toca. Són dues coses diferents. I hem de reclamar la llibertat directament, innegociable. No ens serveix de res tenir ‘Mandelas’ a la presó. Això que ens passa amb els nostres presos és una conseqüència de la repressió forta que encara que hagin tret el 155 és una evidència que hi continua sent.

—Creieu que no se n’ha anat?
—Crec que el 155 és molt difícil que no el notem. I em fa molta por que el govern, per molt bons propòsits que tingui, no acabi sent un govern autonomista. És que estan lligats de mans i peus. La meva frustració és doble perquè hi ha la meva germana tancada i perquè aquest tancament no serveix per a tirar endavant l’altre objectiu, la república. Jo parlo per mi, no per la meva germana.

—Parleu de política amb la Dolors?
—Quan ens veiem, en els quaranta minuts de vidre, no t’atreveixes a parlar-ne gaire. Perquè ets darrere un vidre, hi ha altaveus i no saps si allò que ella diu o dius tu, la pot afectar. Hem d’anar molt amb compte. Tinc molt present que no van donar la llibertat a Joaquim Forn perquè en un acte es va llegir un text seu. Si li ha arribat a passar això, tu imagina’t si jo em poso a parlar de política a Alcalá Meco darrere d’un vidre. Jo no m’arrisco a parlar de política allà. Llavors, de política, en parlem a través de carta, com mig Catalunya, o quan hi ha alguna visita especial mensual. Però no és la seva prioritat. Té la sort de tenir moltes visites de gent del govern, i és llavors quan la posen al dia. També rep la premsa. Amb retard, però la rep, com a VilaWeb.

—Vàreu ser molt crítica amb la posició dels sindicats quan hi va haver els empresonaments al novembre.
—Em va desmuntar molt quan després d’un 1-O, amb les pallisses que vàrem rebre, i els tancaments de govern, no vàrem ser capaços de fer una vaga general. I aquí el paper dels sindicats era important, fonamental. I quan vaig veure que no s’hi implicaven em va saber molt greu. I llavors va ser quan vaig voler parlar directament amb els organitzadors, perquè la Dolors havia estat secretària general de la UGT a Girona. Jo els vaig demanar per què no s’hi ficaven. I sempre em responien que només la meitat dels afiliats són independentistes. I la resposta immediata era: ‘I la meitat que ho som?’. Finalment s’han anat despertant i agraeixo molt i públicament que ara a la manifestació del dia 15 van donar-hi suport.

—Heu trobat a faltar el suport d’algú més?
—Només hem tingut el suport dels independentistes i dels comuns. Tant la batllessa de Barcelona, Ada Colau, com Jaume Asens, van anar a veure la Dolors. I com em consta per la Dolors, van ser unes trobades molt sentides. Però els socialistes res. Ni ànims a la família. I havien treballat amb la Dolors.

—Us vaig sentir criticar, mesos enrere, que especialment els mitjans sempre citem en últim lloc les preses. Encara es manté aquesta actitud?
—Jo noto que no tant. O he volgut creure que no tant. És que com a representant de la família de la Dolors em toca una triple lluita diferent de la dels altres familiars dels presos que són homes. Ells no són solament preses i independentistes, sinó que també són dones. Llavors m’indignava molt que se les oblidaven en moltes tertúlies. I quan vàrem començar a trucar per dir que també hi ha dues dones, les esmentaven i les posaven últimes. Són tics periodístics, i disculpa. Però és evident que vivim en una societat masclista. Però penso que ja no passa tant. Veig que no se les obliden i que també es barregen els noms. I mira, és com un petit triomf. Però allò més bèstia és que no ho notàvem nosaltres només, sinó també la Dolors.

—Estant dins de la presó?
—La segona vegada que els va citar Llarena el 23 de març, casualment els va donar una hora per a sortir a dinar. Van dinar amb els advocats. I quan van tornar al Suprem, la Dolors va desviar-se del grup i va acostar-se fins a la primera fila dels periodistes per a demanar-los que aquesta vegada, si us plau, no es descuidessin d’anomenar-les. Amb els nervis que devia tenir per declarar, amb la pressió de saber que a continuació entrava per una porta i que segurament ja no en tornaria a sortir. 

—Confieu que en surti abans del judici?
—M’encantaria però no hi confio. No. Noto que el to de conflictivitat aparentment s’ha rebaixat, però és clar, és que la mateixa persona que ara governa volia canviar el codi penal per imposar la rebel·lió als presos. És la mateixa persona. I com que veig a venir que hi haurà eleccions d’aquí a dos dies i que per aquesta mena de gent els vots són més importants que els drets humans, perquè ens ho han anat demostrant, doncs tinc molta por. Tant de bo m’equivoqui i, aquestes paraules, me les hagi de menjar. Ara toca picar pedra i si apareix el miracle ho celebrarem.