Montse Barderi: ‘Les dones de classe baixa hem après a fer servir els condons i a tenir una nova llibertat sexual gràcies als llibres’

Monste Barderi (Sabadell, 1969) és escriptora. Com la Núria, la protagonista de La memòria de l’aigua, es defineix com una dona de classe baixa. Els llibres l’han salvada, encara que, quan treballava al seu bar, si el pare l’enxampava llegint, li prenia el volum. Gràcies als llibres va aprendre el sentit de la paraula ‘homosexual’ i també el de la llibertat. Filòsofa, especialista en estudis de gènere, amb aquesta novel·la ha guanyat el premi Prudenci Bertrana, una de les grans fites de la nostra literatura. Comissària de l’Any Teresa Pàmies, s’adhereix a la nova fornada de narradores del país. Feminista de llarg recorregut, empra tres dones de tres generacions diferents per mostrar un mosaic de la Catalunya contemporània i de les dones de classe baixa que l’habiten.

―Heu guanyat el premi Prudenci Bertrana i el llibre ja fa dos mesos que ha començat a córrer. Per a algú que ve de classe baixa, què significa guanyar un dels grans premis catalans? És la consagració del famós ascensor social?
―De classe baixa, dona i nació oprimida, que diria Marçal. Jo crec que més aviat funciona com un ascensor social casual. No necessàriament han de passar-te coses bones, però per a mi sí que ha estat una mica com aquella obra de Yoko Ono amb què va enamorar John Lennon: era una escala molt llarga on dalt de tot, si miraves amb una lupa, hi havia escrita la paraula yes. I per això se’n va enamorar, perquè significava que dalt de tot dels esglaons hi havia un sí. Jo m’he trobat un dels sí més grans que es pot trobar una escriptora, i evidentment guanyar aquest premi significa sentir molt agraïment a la vida i a la vegada tenir moltes ganes d’aprendre i de millorar cada vegada més. Hi ha la sensació de dir ‘no us faré quedar malament’ i d’agraïment per haver confiat en mi.

―El llibre ens mostra la vida de tres dones de generacions diferents amb una vida molt dura. El primer entrebanc de la Clemència, l’àvia de la Núria, comença quan vol aprendre a llegir, una cosa que sembla que no tocava…
―Qualsevol dona intel·ligent, oprimida i de classe baixa i que d’alguna manera és esclava dels seus amos, sigui el marit, siguin els pares, en part és un ésser humà de segona categoria. Això eren les dones a les masies catalanes –s’ha de remarcar que nosaltres com a poble no ens escapem d’haver marginat la dona. I això significa dues desgràcies per a elles. O bé la resignació o bé la impossibilitat. I és clar, sempre és millor la desgràcia de la impossibilitat, saber què vols, intentar-ho i fracassar, que no pas acostumar-te a allò a què cap ésser humà, per dignitat, no s’hauria d’acostumar.

―Tècnicament, la novel·la presenta una alternança de veus que la fa molt atractiva, com una mena de mosaic. I tot i que potser algú hi veurà una història d’una nissaga, en realitat tot és una excusa per a parlar de la Núria, la més jove…
―Efectivament, no és la història d’una nissaga i, malgrat que ara faci un espòiler, hem de dir que tot passa al cap de la Núria. Tot és una reflexió a tres veus en què ella va donant veu mentalment als seus avantpassats en un moment en què reflexiona sobre qui és, qui vol ser i cap on vol anar. Per tant, és una invocació mental de la Núria tant de la figura de la Rosalia, la seva mare, com de la Clemència, la seva àvia. No és una nissaga stricto sensu, sinó una invocació mental, durant una nit de vetlla, que la protagonista fa de les seves antecessores.

―Una Núria amb qui teniu moltes semblances. Què hi ha de la Montse Barderi en ella?
―Hi ha de mi la meva manera de mirar el món i d’arribar a les mateixes conclusions sobre la vida, allò que li dóna valor i finalment l’orienta. Hi ha de mi el dolor per la mort i la impotència en alguns moments, és una mirada molt semblant a la meva. Hi ha elements de ficció i n’hi ha de reals i la gràcia és no saber quins són els uns i quins són els altres, però la persona, com viu, com pensa i com mira i sent, com es relaciona i com entén la vida, és una calcomania meva.

―La Núria estudia quan ho té tot en contra i viu la seva homosexualitat de manera turmentada encara, sobretot al principi, provinent com prové d’un món terriblement masclista i masculí. I aquí els llibres esdevenen fonamentals…
―I tant. La part interessant de la sexualitat de la Núria és que, vivint en una família humil i plena de prejudicis, consulta els llibres sobre la veritat d’ella mateixa. La memòria de l’aigua és sobretot una carta d’amor als llibres, a la cultura que t’han donat i a la manera d’obrir-te la mirada sobre tots els temes. Si ella es mirés a partir dels prejudicis del seu pare, que apallissava marietes, es veuria a si mateixa com un ésser abominable, però la Núria va a la biblioteca i busca què és l’homosexualitat. Aquesta anècdota, que pot semblar concreta i local, és del tot universal respecte de les dones. A les dones de classe baixa ens han ensenyat a no dutxar-nos quan tenim la regla i gràcies als llibres hem après a dutxar-nos cada dia; ens han ensenyat a no anar-nos-en al llit amb ningú perquè seríem unes putes i gràcies als llibres hem après a fer servir els condons i a tenir una nova llibertat sexual. L’exemple potser és concret, però consultar els llibres per aprendre i tenir un sentit crític de la realitat és propi de tota una generació de dones amb ganes d’aprendre i d’entendre el món amb alguna cosa més que els prejudicis heretats de la família.

―Com vàreu decidir de començar a escriure? Perquè amb totes aquestes similituds amb la Núria, la vostra història també Déu n’hi do…
―Vaig decidir d’escriure perquè la vida em superava, perquè tenia una sensibilitat especial que de seguida em col·lapsava, juntament amb les vivències que em tocaven, d’una gran brutalitat. Aquesta hipersensibilitat i la brutalitat haurien fet que em tornés boja, sense escriure. Escriure va servir per a endreçar el caos, entendre’m, entendre els altres i veure les coses amb una mica de perspectiva, sense que la vida em caigués a sobre.

―Alguna vegada heu explicat que fa anys, a molts llocs on anàveu éreu l’única feminista, però que ara la cosa s’ha anat normalitzant.
―Efectivament, a mi em coneixien per la feminista radical, i ser feminista era pràcticament un insult, era vist com una dona que anava contra els homes i que no deixava el món tranquil. Això ara ha canviat i el feminisme és transversal i afecta tots els àmbits de coneixement. L’any 2000 vaig ser a la primera promoció del màster de gènere que hi havia a la Universitat de Barcelona i vaig tenir la sort, no de fer-me feminista –que no crec que te’n puguis fer sola–, sinó de trobar-me algú com la Fina Birulés, que em va ajudar amb el seminari de filosofia i gènere. Jo no sóc una feminista d’entitat, d’associació, de carrer, que és un feminisme molt lloable i molt actiu, sinó que sóc una feminista més aviat d’acadèmia, de llibres. La Fina Birulés em va marcar fins al punt que moltes de les coses que em va ajudar a pensar ella, no les he pogudes repensar mai més i m’he quedat amb les seves respostes, un cúmul de saviesa que només et pot donar algú molt gran com és ella.

―Tornem un moment als llibres. Com a la Núria, també us salvaren la vida?
―La Núria té dues sorts molt grans: d’una banda, l’avorriment; i d’una altra, les obres completes de Lorca. Aquest binomi assegura un èxit vital. No crec que ella sigui un exemple, perquè té una anomalia, viure les condicions pròpies d’una dona dels anys quaranta havent nascut als anys setanta, perquè la seva mare és molt gran quan la té, després de molts avortaments, gairebé menopàusica. I li corresponia una vida d’una persona de vint o vint-i-cinc anys abans. Ella té l’anomalia de ser de classe baixa en una societat en què els seus companys haurien d’haver estat els seus fills. S’ha perdut una generació pel mig. Ella es relaciona amb persones els pares de les quals ja valoren el fet d’estudiar, que els fills vagin a classe sense haver de treballar. Però en el cas de la Núria això no és així perquè forma part de l’economia familiar, aquesta visió comunitària de la casa i, per tant, ha de portar un sou a casa i només quedar-se’n una petita part, una propina per a viure. En canvi, ho té tot per a estimar la literatura, perquè la fa pensar, no l’aprecia perquè la pugui treure de la misèria, no és un coneixement utilitari. Si no, segurament hauria estudiat dret i no pas filosofia. Per això aquesta decisió també és un cant a les humanitats.

―En un moment de la novel·la, la iaia Clemència apareix al París dels anys quaranta i cinquanta, on sobreviu en un dels moments més fascinants de la ciutat…
―Jo crec que aquesta és una part inventada pel cap de la Núria. La seva iaia no va anar mai a París, o potser sí, però hi ha una part estranya, com de voler donar un final més feliç. No ho sé, pot haver-hi un punt d’imaginació en aquesta vetlla. Hi ha un punt rar de la narració, té un punt d’hipòtesi, de conclusió que potser no és veritat. Tinguem en compte les llicències que es pot permetre una dona en una nit de vetlla després de moltes hores de cansament. El cap pot fer coses estranyes.

―La referència parisenca i l’exili ens obliguen a parlar de Teresa Pàmies. Heu estat la comissària de l’any dedicat a l’escriptora. És una de les nostres autores més oblidades? Ho dic perquè em sembla que en coneixem molt més la figura que no pas l’obra…
―No sé si és de les més oblidades en aquest moment. M’agradaria pensar que no i que aquest Any Pàmies ha servit perquè torni a ser en boca de la gent, però això que dieu és molt interessant, que sigui més coneguda la persona que no pas l’obra. Crec que sí, que molta gent s’ha quedat amb Testament a Praga i que no ha anat més enllà, i crec que hem de fer un procés de reapropiació de l’obra. Crec que la Teresa Pàmies feminista, amb un feminisme inclusiu, és del tot vigent, crec que mereix una revisió en el nostre present per a dotar-la d’un nou valor. Jo l’he rellegida i afirmo sincerament que els llibres no et cauen de les mans i que et parlen avui. Però reconec que, efectivament, hi havia el personatge públic, amb molts lectors que la llegien tot i que la crítica li anava en contra i crec que aquesta parròquia que tenia ha anat desapareixent i que o bé en creem una de nova o bé Teresa Pàmies és condemnada a l’oblit.

―El llibre s’obre amb dos paratextos d’aquests de marcar territori: Simone de Beauvoir i Maria-Mercè Marçal, tot un avís per a navegants…
―Sí, és una marcada de territori, explica quines són les meves coordenades i crec que també són molt importants les paracitacions abans de la intervenció de cada personatge, unes paracitacions que busquen una mica el llenguatge èpic d’Homer, perquè tenia ganes de donar a les dones de classe baixa i humil aquest tractament que l’alta literatura només havia atorgat als herois. Tenia ganes de fer servir en algun moment aquest llenguatge de reminiscències homèriques per a donar altura i valor a les ningú i traspassar el llenguatge dels herois mascles a les heroïnes humils.

―Arran d’una experiència promocional desastrosa a Lleida, vàreu tenir el coratge de manifestar a les xarxes que calia repensar el model de promoció dels llibres. Heu arribat a cap conclusió?
―Crec que és un error tremebund jugar a l’autopromoció i considerar els nostres llibres un objecte de consum. Crec que n’hi ha una superabundància i que n’hi ha de llenguatge molt periodístic que es fan com a producte de consum. Hi ha una lliga dels defensors d’aquests llibres i després hi ha els llibres literaris i hem d’entendre que, en aquest món amb tants inputs culturals, el llibre potser ha de ser per a una minoria, però a la vegada que tothom, sigui de la classe social que sigui, pugui entendre’n el valor, que és molt important. És allò que deia Hannah Arendt, que la cultura és allò que una generació marca a l’altra com els tresors que cal assenyalar i conservar i crec que hem de fer això, assenyalar que aquí hi ha els tresors i que no són per a tothom, però que, si vols, poden ser per a tu. No es tracta de fer una cultura elitista, però tampoc de caure en la banalització i el consumisme, que són la mort de la literatura quan ja no té ni el nom de literatura, quan es fa dir literatura sense ser-ho.

―I ara, després d’aquest premi, cap a on va la vostra trajectòria?
―Doncs no ho sé. Tinc la sensació que ara comença la part més interessant perquè d’alguna manera és allò que deia Yourcenar, que arriba un moment que tothom decideix ser qui és i així serà fins al final. La pregunta és si aquesta és la novel·la que era capaç de fer i ara només seré capaç de fer coses que no seran com aquesta i que no valdran res, o com que ja m’he buidat seré capaç de fer una obra que tingui algun interès. Ara mateix és un misteri per a mi mateixa i fa que sigui molt interessant allò que vindrà, tant per a afirmar que era un bluf com perquè realment tenia alguna cosa a dir. La part fàcil era fer això, fer aquest balanç de vida, dir ‘això sóc jo, fins aquí he arribat, això he après de la vida, així és com sé escriure, amb aquesta voluntat en certa manera poètica i transcendental’. Però després d’haver-te buidat completament, què resta?