Montse Barderi: ‘Teresa Pàmies era menystinguda perquè era dona, de classe baixa i de comarques’

Una de les sotragades importants de la Covid-19 s’ha vist en l’àmbit cultural. Moltes funcions teatrals, concerts, projeccions de films, espectacles i actes literaris de tota mena han estat suspesos. Un dels importants és la cloenda de l’any dedicat a Teresa Pàmies (1919-2012), que ha dirigit Montse Barderi. Malgrat tot, s’han fet més de dos centenars d’actes dedicats a situar l’obra de Pàmies en el context i a reivindicar-la, a més de presentar-la al màxim de nous lectors possible. En parlem amb la comissària, Montse Barderi. Convé de recordar que Teresa Pàmies és autora de més d’una cinquantena de títols, que va obtenir un enorme èxit popular i que, a més d’importants distincions civils com la Creu de Sant Jordi, també va obtenir, per exemple, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2001 i el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català del 2003.

―Enguany heu defensat moltes vegades que Teresa Pàmies també era periodista, cosa que potser molta gent no sabia…
―El periodisme va ser molt important per a Pàmies. Quan tenia deu anys ja repartia La Batalla, del Bloc Obrer i Camperol, on militava el seu pare, i des que era molt jove es va implicar en la fundació de Juliol i a la vegada en les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Era una periodista formada en la premsa comunista, va treballar molts anys a la ràdio i després va col·laborar, per exemple, a l’Avui, d’ençà que va néixer, el 1976, fins pràcticament dos anys abans de morir. Hi ha molts i molts articles de Teresa Pàmies que no s’han recollit. Fins i tot, per exemple, publicà a la revista Realidad de Roma, una cosa que hem descobert enguany. Els seus articles i la seva activitat frenètica de periodista es reflecteix en la seva obra. Per tant, el vessant periodístic la defineix molt bé.

―Si no vaig errat, la seva obra ha estat molt sovint menystinguda, Teresa Pàmies sovint l’han menystinguda. Per què?
―Exactament, sobretot perquè era dona, de classe baixa i de comarques. La crítica la va tractar malament, amb l’excepció, potser, de Testament a Praga. Gimferrer va dir que era aliterària, que no formava part de la literatura, i això ho va escriure a Destino. Penso que Teresa Pàmies va rebre moltes discriminacions per haver dit i haver practicat amb l’exemple, que calia acostar la llengua catalana a tothom, que calia fer un públic lector. En van dir que era una novel·lista de porteres, i ella sempre deia que se’n sentia orgullosa, que quin mal hi havia a ser portera, de classe pobra i llegir novel·les. No va ser mai considerada com a novel·lista, es pensaven que era una escriptora dolentota i popular i això és un dels mites que s’ha de revisar perquè és totalment fals. Cal que les generacions actuals la llegeixin perquè els seus llibres no han envellit, cap. Tenia molts lectors, una gran parròquia i un públic que, com ella, s’ha anat morint sense relleu. Per sort, gràcies a l’Any Pàmies l’hem llegida a molts clubs de lectura i ha agradat molt. Tant de bo torni a haver-hi un públic per a la seva obra. Penseu que s’han reeditat nou dels seus llibres.

―Què en podem dir, per situar l’escriptora al lloc que li correspon?
―Teresa Pàmies és una dona nascuda el 1919 a Balaguer, que és autodidacta. Crec que hem de reconèixer el gran paper que va tenir  la militància política, en el seu cas en el comunisme i en uns altres casos en l’anarcosindicalisme, perquè sense aquestes militàncies ens hauríem perdut els grans testimonis de les dones catalanes pobres que tot sovint arriben a poder escriure gràcies a aquesta militància. Llegir Pàmies és com tenir com una mestra d’història del segle XX, que et permet d’aprendre la història d’una manera amena, però també molt dura i sobretot molt ben escrita.

―Hi hauria qui diria, doncs, que el seu gran valor és el testimoni, però enguany això ho heu volgut deixar de banda per explicar uns altres grans puntals de la seva obra…
―I tant. Darrere els seus llibres hi ha un estil propi, una manera de fer de gran escriptora. En molts moments sembla que escrigui tal com raja, però hi ha és una forta convicció que el mètode d’escriure més adequat és crear un jo que valgui la pena de ser escoltat, i aquí és on trobem una persona amb valors, documentada, que ha viscut grans coses, com el pas pel camp de concentració, un exili de trenta-un anys fent tota mena de feines, una guerra com a capitana de les milícies, la caiguda de Barcelona en mans de les tropes feixistes. És algú que crea un jo que val la pena d’escoltar parli de què parli. I això causa un efecte, que és que o agrada molt o no agrada gens. I, com els grans articulistes, o n’ets fan o no ho aguantes.

―Déu n’hi do!
―I encara molt més: llegint-la aprens història. A més, no tenim tantes dones autodidactes que puguem escoltar. Pàmies és una gran escriptora del segle XX i no ens hem de quedar amb això de la gran cronista. Si llegeixes Gent del meu exili veus que és una escriptora de primer nivell. Una altra cosa és que sigui allunyada de tota mena d’esnobisme o d’elitisme. Ella no anava de res en concret, era molt senzilla i això de vegades et va en contra. Era una senyora normal i corrent amb una gran veu literària. Evidentment, no tots els llibres són iguals i en alguns vol ser una gran escriptora i ho aconsegueix. Però sobretot va voler acostar-se al gran públic. Ara, en tota l’obra hi ha una estructura ferma i cos.

―Quan us van nomenar comissària, com vàreu entomar-ho? Perquè sovint significa deixar moltes coses aparcades per dedicar un any intens de vida a projectar algú altre…
―Per a mi va ser molt important del punt de vista vital. Ho vaig viure com una cosa molt bonica i també com un acte de confiança. Et desvius per no defraudar qui ha confiat en tu i ho he fet tan bé com he pogut. Hi havia poc temps per a muntar l’exposició i el catàleg d’activitats, però puc dir que tot allò que vam anunciar a la conferència de premsa es va fer, excepte la cloenda.

―Hi ha hagut moments grans i especials, però sempre heu reivindicat els actes més petits, d’acostament de la figura de l’escriptora a uns altres públics.
―Sí, quan Joan Elies Adell em va proposar de ser comissària, jo no era especialista en l’obra de Pàmies, però és que ningú no ho era. De manera que vaig haver de treure’m la son de les orelles i, com més l’anava llegint més la comprenia, me l’estimava i podia arribar a ser prop seu. Un dels moments més importants va ser quan feia xerrades sobre la seva obra a noies magribines o a grups del Consorci per a la Normalització Lingüística que volien millorar el seu català gràcies a la seva obra. Això ha estat molt bonic.

―Com ha estat el tracte amb la seva família? Heu explicat que sempre havíeu tingut molta llibertat…
―Sergi Pàmies, per exemple, moltes vegades havia dit que féssim el que volguéssim i ens hem avingut molt. Tots diuen que som una tribu. En Tomàs, el fill gran, un dia em va dir que ja en formava part. Heu de pensar que és una família plena de talent, però que a més a més la mort de la Teresa és encara molt recent, només fa set anys, i això ha fet que hi hagués actes molt emotius, amb molta complicitat de tots. Crec que, tot i que en Sergi és el més conegut, tothom hi ha tingut protagonisme i al final tot era una gran festa familiar on jo he tingut la sort de no sentir-me una intrusa.

―Un altre fet molt important en la seva trajectòria és que és una dona que prové de les esquerres, per bé que habitualment les dones de la seva generació que escriuen poden acabar essent d’esquerres però provenen de famílies amb un cert benestar…
―Sí, això és molt important, és una dona que prové de les esquerres i que sempre ha lluitat i treballat i fet mil coses per tirar endavant, amb una vida extraordinària, per exemple al París dels suburbis fent de cosidora i de netejadora o abans, a Balaguer. Les possibilitats que hi havia que algú com ella es convertís en escriptora eren pràcticament nul·les. Però, com ja he dit, el periodisme a la premsa comunista li comença a donar ofici i amb el temps passa d’escriure com una comunista militant que fa articles pamfletaris a fer una obra molt sòlida. També cal recordar que en aquests trenta-dos anys d’exili va custodiar la llengua i la va mantenir viva. La seva veu és excepcional com n’hi ha poques, que demostra que la cultura la fem totes les classes socials.