Mont Plans: “Fer-se gran és una putada”

Demà el Teatre Romea acollirà l’acte de proclamació i lliurament del 49è Premi de Teatre Memorial Margarida Xirgu, que distingeix la millor actriu de la temporada teatral barcelonina. Enguany, l’actriu Mont Plans n’ha estat la guanyadora per la interpretació a l’espectacle Cadires, un projecte molt personal en què es parla de l’amor cap a la professió d’actriu. Parlem de tot plegat amb Mont Plans, qui es mostra molt contenta de rebre el premi, encara que reconeix que el seu millor premi és continuar pujant a l’escenari, que la feina no s’aturi i haver pogut dedicar-se més de quaranta anys a la interpretació, un somni que ni s’havia atrevit a imaginar.

De fet, el premi li donen quan torna a triomfar als escenaris. Aquest mes la podem veure al Teatre Romea amb Lali Symon, la nova obra de Sergi Belbel. Juntament amb Emma Vilarasau i Júlia Bonjoch, interpreta un dels grans èxits del Grec. Un homenatge a les dones cuidadores. A aquelles que van tenir cura de nosaltres tot deixant de banda els seus somnis. I a aquelles de qui avui toca tenir cura i han de continuar la vida com si res no hagués passat. Aquelles en qui fins ara ningú no havia posat el focus, tot convertint la història particular de totes en una història universal.

—He de confessar que, quan vaig sortir de veure l’obra, vaig escriure a la meva germana i a la meva mare per dir-los que havíem de venir juntes a veure-la. Vaig sentir que d’alguna manera era la nostra història amb l’àvia. M’imagino que us hi deveu trobar molt, aquests dies.
—La reacció del públic és molt impressionant. És una cosa que toca tothom, no? Les dones, sobretot. El tema mares, filles, àvies… Aquesta obra és un reconeixement a les cuidadores. A les dones que han tingut cura d’algú i de qui ara tenim cura. Però sobretot aquestes dones que no han fet realment allò que volien fer, perquè s’han hagut de dedicar primer als pares, després als fills, en acabat als marits i als néts. I que al final de la vida diuen, i jo què? Perquè totes tenien, potser, una cosa dins que volien ser: cantant, actriu, pintora, científica… És igual què volguessin fer. La cosa és que no han pogut fer allò que volien, perquè havien de tenir cura d’algú.

—Parleu del vostre personatge. Però, és clar, l’homenatge parla de tres generacions. Totes cuidadores. La vostra filla en l’obra, Lali Symon, protagonitzada per Emma Vilarasau, sí que aconsegueix de fer realitat el somni.
—Exacte, però fixa’t que la néta, d’una generació molt més enllà, també té dificultats. Viu en un món on li és molt difícil de sobreviure. Ella ha fet una carrera meravellosa, amb matrícula d’honor i ha de treballar d’una altra cosa, perquè aquí no hi ha allò que a ella li agradaria fer. És curiós.

—Cert. I la Lali, malgrat triomfar com a monologuista, quan arriba a casa troba que res no és tan meravellós com semblava. Viu una altra realitat.
—Aquest és un altre tema. Tothom veu els llums, però hi ha un darrere? La filla, la Lali, en aquesta obra ens ensenya el davant i el darrere d’una professió. Aquesta professió en què ets de cara enfora, que la gent espera de tu, que vol saber de tu… De fet, no vol saber de tu, tampoc, eh? Perquè ja li va bé allò que li dius. Les mentides que li expliquen sobre com és la teva vida, ja els estan bé. Però tots nosaltres tenim una vida real. L’altra, la cara de darrere, la cara de la veritat de la vida, que és que a casa tens de vegades un panorama! A l’obra expliquem com tires endavant amb aquest panorama. Com convius amb això…

—L’Emma Vilarasau ha explicat que aquests anys ha tingut cura de la seva mare. I que tenia ganes d’explicar una història sobre això, però que cercava i no trobava res de res. Finalment, va optar per explicar-li al Sergi Belbel, que va decidir de fer aquesta obra, Lali Symon, que ara tantes alegries us dóna. És curiós que d’una realitat que ens toca tant a totes, com ara les cures, no se n’hagués parlat mai, no?
—Cal deixar clar que això que expliquem no és la història de l’Emma. Sinó que en viure la seva història veu que ningú no l’explica. M’imagino que són històries molt particulars. Passa que de tan particular que són, es converteixen en universals. És curiós, però és així. Tothom les sent com a úniques i pròpies, però tots les hem viscudes. Per exemple, segurament no totes les mares volien ser artistes, però moltes haurien volgut ser una altra cosa. Potser li hauria agradat quedar-se soltera i viatjar, o fer alguna altra cosa. I no, es va haver de casar, perquè aquella època tocava això. I llavors, van tenir cura del marit i dels fills. A més a més, tens els pares que es fan grans, i els n’has de tenir cura també. I en acabat, tens els néts, que els fills potser no se’n poden fer càrrec i ho fas tu. Llavors, has donat la vida, l’has regalada als altres. I hi ha molta gent a qui li agrada. Conec dones que diuen que era això, que volien fer. Els agrada. Però hi ha gent que no. Hi ha dones que haurien volgut que la vida els anés d’una altra manera.

—Aquests anys moltes actrius heu alçat la veu per dir que a partir de certa edat no s’expliquen històries protagonitzades per dones. D’alguna manera, comença a canviar?
—Hi ha hagut una mica una revolució de la gent gran. Diria que en això no tan sols ha estat de les dones, sinó de la gent gran. De sobte han dit: i jo, què? Per què no tinc una obra que parli de mi o que jo pugui fer? No hi ha papers per a nosaltres. En realitat, no hi han sigut mai. Quan era jove, ni hi pensava, en la gent gran. Abans, la gent gran quan arribava a una certa edat es jubilava i au. Ara no. Arribem a l’edat de jubilació molt bé. Abans eres gran a seixanta o seixanta-cinc; ara ho ets a vuitanta, vuitanta-cinc i noranta. Si estàs bé de salut, no ets gran. Tens ganes de continuar fent coses. I no tan sols els actors, eh? Hi ha molts metges a qui també els passa. M’imagino que ens passa a aquells que tenim professions vocacionals. Tenim ganes de continuar treballant. I dius: “M’he de jubilar a seixanta-cinc? Si sóc una criatura!” A aquesta edat es vol jubilar aquell qui no fa allò que li agrada. Aquelles persones que treballen en una fàbrica o en un despatx i que no han triat la feina vocacionalment. És gent que pensa que si es jubila ara, encara tindrà temps de gaudir la vida. Però hi ha uns altres que no, que es revelen i diuen que encara són actius.

—Us hi heu trobat, que no hi ha papers per a vós?
—És clar. Però jo ho tinc clar, si no els trobo, me’ls faig. Però la realitat és que hi ha pocs papers en les obres de teatre pensats perquè els fem nosaltres. Tot i que cada vegada n’hi ha una mica més, per aquesta revolució que dèiem. És una demanada. També hem de pensar que la gent que va a teatre majoritàriament és d’aquesta franja d’edat. Per tant, és lògic que vulguin veure aquesta mena de personatges. Que els expliquin allò que ells viuen. Normalment, en grans obres de teatre, si hi ha vint personatges, en posen un que representa la gent gran. Un avi o una àvia que fa d’avi o d’àvia, que no té història. No té cap protagonisme ni cap rellevància. És d’això que parlem a l’obra Cadires.

—Sobre això volia parlar. Com expliqueu, sou d’aquelles que, quan no arriben papers, els construïu, com ara amb Cadires. L’altre dia entrevistava Marta Marco, i em deia exactament la mateixa, amb projectes com ara La trena. I Emma Vilarasau ho ha fet també a Lali Symon amb Sergi Belbel. Fins a quin punt aquesta revolució de parlar de qüestions de les quals fins ara no es parlava passa perquè les actrius us hi heu implicat?
—Doncs, la veritat és que no hi havia pensat, en això. Fa molts anys que ho faig. Recordo que estava sense feina i vaig decidir d’explicar la història d’una vedet vella, que havia passat de ser una gran vedet del Music Hall a ser una vedet que canta en llocs petits, en centres cívics, en residències… Però ella continua cantant. Vaig fer Chaise Longue. Un altre dia vaig pensar que no es feien recitals de dones i vaig fer Les dones som… com som. I un altre dia vaig pensar que volia fer el d’una dona morta que passa per la llum i que és davant un jurat. És una dona gran i té tot un segle de vivència, i ho explica tot des d’una perspectiva ja passada, fora de la vida. I vaig fer Sembla que rigui. Tots aquests projectes els he fet amb gent a qui he enredat, no ho he fet sola. Però tinc clar que quan tens una idea, l’has de tirar endavant. Ho has de fer tu, ningú no ho farà per tu. Abans de renunciar a la meva professió, busco la manera de continuar fent teatre.

—Ara fa un moment parlàvem de l’espectacle Cadires. La setmana vinent us donaran el premi Margarida Xirgu per aquesta obra. Imagino que us fa il·lusió de rebre aquest premi
—És clar que sí! Encara que el premi més gros és, a la meva edat, tenir feina. El premi més gros és passar quaranta anys treballant. I crec que aquest premi és també per la meva trajectòria. Perquè si fos per una obra, l’any vinent me’l podrien tornar a donar per Lali Symon. Vull dir que cada any pots fer una obra que mereixi un premi. Però aquest premi, malgrat que ho condensen en una obra, en aquest cas Cadires, és per una trajectòria. Perquè l’any vinent ja no me’l poden tornar a donar.

—Què significa Cadires?
—És una obra realment molt especial. Parla justament d’això que parlàvem, de l’amor al teatre. Parla de les anècdotes explicades… De com és de difícil tirar endavant i no cedir. A Cadires parlem de l’amor i el compromís amb la nostra professió.

—Ha canviat, aquesta professió? Creieu que la gent jove té aquest compromís?
—Hi haurà de tot. Però també és veritat que m’he sentit molt decebuda moltes vegades quan he anat a fer xerrades a escoles o amb grups de gent que estudia. Et pregunten què han de fer per arribar a ser famosos. Jo els explico que la nostra professió no va de ser famós. Si no gaudiu del camí, no gaudireu del final. La felicitat ve de fer-ho, no d’aconseguir-ho. Però tot i que dic això, hi ha gent molt compromesa. I no ho tenen fàcil. Hi ha molta més gent que fa teatre i que vol viure de fer teatre. I el país és petit. En realitat, tots els països són petits per a encabir tota la professió. Sobreviuran els millors, perquè no hi ha espai per a tothom. Però sí que ara la gent crea més, es munta més el seu espai. I això és molt bonic de veure.

—La Cubana ja era això, d’alguna manera, un projecte fet de zero.
—Sí, però la Cubana era això fa més de quaranta anys. Igual que Dagoll Dagom, els Juglars i el Tricicle. Són companyies que van sortir fa molt de temps. Caldrà veure quines sobreviuran de les que es creen ara.

—Ara és més complicat?
—Hi ha moltes més possibilitats. Encara que, si ho comparem, també vam tenir coses molt més bones. Abans no hi havia aquesta “censura” que hi ha ara. I no em refereixo a la censura, que realment n’hi comença a haver. Em refereixo al fet que abans tallàvem els carrers sense demanar permís. Ara si vols fer-ho, has de demanar milers de permisos. Tot és molt més complicat ara. Però a la vegada també hi ha més ajudes. Abans això era més complicat. Recordo frases com ara: “Qui pot no cobrar aquesta setmana?” I sí, de vegades no cobraves, però continuaves treballant perquè tenies ganes que aquells projectes tiressin endavant. També he de dir que no sé ben bé com funcionen ara. No ho sé. Ja estic a l’altre cantó. No conec bé la realitat del jovent. El que sé és que hi ha gent que treballa molt. I que, per sort, hi ha molta creativitat.

—Tornant a Cadires. És un espectacle que ha tingut molt bona crítica i ara aquest premi. Però l’hem pogut veure molt poc…
—És fort, eh? És curiós.

—Per què passen aquestes coses?
—Crec que és cosa del format. És massa nou. No sembla teatre. Costa saber què és veritat i què és mentida. N’estic molt satisfeta, molt contenta.

—I després de guanyar un Margarida Xirgu per l’obra, la podrem veure en algun lloc? Algun teatre s’hi ha interessat?
—Potser la temporada vinent. Com que és una obra que no té edat… Encara que, per sort, moltes de les coses de què parla l’obra, i de les quals abans no es parlava, se’n comença a parlar. De moment, el novembre, tenim força centres cívics a Barcelona, i per tant la gent la podrà veure. I hem parlat amb alguns teatres. No hi ha res segur, però a veure si la podem tornar a fer.

—Com és, això de fer-se gran?
—[Riu] Fer-se gran és una putada. Però com que ve junt amb moltes coses, ja ho vas assimilant. Si et trobes bé, no t’adones que et fas gran. Quan vas pel carrer i no penses en els anys que tens, fins i tot diria que vas caminant pensant que en tens trenta, però de sobte veus el teu reflex en un aparador i et preguntes: “Qui és aquesta persona?” De vegades, fins i tot, hi veus reflectida la teva mare. O parles amb gent de diverses edats i no tens en compte res, esteu tots bé. No es nota la diferència d’edat. Però de sobte algú diu: “Jo, quan sigui gran, vull ser com tu.” I penses: “Merda. Què ha passat aquí?” Aquestes coses et fan adonar que et fas gran. Sempre dic que dins una persona gran hi ha una de jove que no entén què ha passat. No vull dir que sigui una meravella, perquè no ho és. Sobretot si t’agrada molt la vida, si tens ganes de viure i de fer i comences a sentir que ja no pots. Això és una merda. Però també és veritat que tens moltes coses a fer, encara. I les pots fer. El problema és la salut. Però això passa a totes les edats. Si estàs bé i tens el cap sa, a mi m’agrada fer-me gran i veure el món des d’on el veig. D’alguna manera, estàs assumint que marxes, no passa res.

—De vegades costa d’assumir-ho, això. Sense anar més lluny, el vostre personatge a Lali Symon no vol assumir-ho.
—Cert. Però és això que dèiem. Està insatisfeta perquè no ha aconseguit res d’allò que volia. I es pregunta on és la seva història. Però el meu cas és diferent: la Mont ha assolit molt més que no s’esperava. Quan començava mai no vaig pensar que podria arribar a fer teatre com a forma de vida.

—De debò? Us hi heu pogut dedicar durant molts anys!
—Clar, és un privilegi increïble. Faig allò que m’agrada. He pogut viure’n. A veure, no negaré que he tingut èpoques dolentes. També m’ho he passat malament, però mai no m’ha passat pel cap llençar la tovallola i deixar-ho.

—Si mireu enrere, de què esteu més orgullosa? M’imagino que tothom us recorda Les Teresines, però no sé si és allò de què més orgullosa us sentiu.
—La Cubana són només deu anys dels meus quaranta de professió. És casa, però vaig marxar de casa fa molts anys. Per descomptat que m’ho estimo i que n’estic orgullosíssima; això no obstant, fa molts anys que ho vaig deixar. He tingut molta vida fora de la Cubana, saps?

—Per descomptat…
—Però això no vol dir que hi renunciï o que hi renegui, en absolut. No renego de res que he fet. Fins i tot, no renego de les coses que m’han pogut anar malament. Això ha fet que arribés allà on sóc. És a dir, al camí hi ha pedres, però és el camí, no? És veritat que la Cubana i les Teresines han tingut molta més repercussió, per la televisió… Perquè vinguin 600.000 persones al teatre, has de fer anys de teatre i, en canvi, et veuen totes en un sol dia a la televisió. Si jo hagués fet un paper protagonista d’una sèrie de televisió molt exitosa, tothom em recordaria d’això, per més obres de teatre que hagi pogut fer. Però estic orgullosa de moltes de les coses que he fet. Estic molt orgullosa, jo què sé, d’El temps de Planck, que és una meravella, i de Perr Gynt. Aquest va ser un personatge i una obra fantàstica. També estic molt orgullosa d’aquells projectes que he tirat endavant jo, des de zero. Moltíssim.