No són monstres, són homes normals, però els dic monstres

Fa unes setmanes, quan vaig escriure l’article sobre el cas de les violacions a Gisèle Pelicot, gent del meu entorn em va plantejar una qüestió que va generar debat. (Gràcies sempre a tothom qui em porta la contrària amb arguments sòlids i a tothom qui està en desacord amb mi i, amb diàleg i educació, m’endinsa pels viaranys de la reflexió.) Quan parlava del marit de la Gisèle i de la resta de violadors, vaig anomenar-los, deliberadament, monstres. I, precisament, van ser alguns homes els qui em van comentar que allò era el que més els havia sobtat de l’article, el que menys els havia agradat, perquè no són monstres, són homes “normals i corrents” i anomenar-los monstres no ajuda a generar la imatge real de la situació: qualsevol home, sense que hagi de ser necessàriament un depravat, un psicòpata o un tarat mental, pot ser violador. Tenen raó, evidentment, i no perquè sí o perquè ho digui el feminisme, ho diuen les dades. El mateix cas de la Gisèle n’és un exemple. Els seus violadors són periodistes, bombers, repartidors, pares de famílies convencionals (fet que també comentava a l’article); en cap cas es tracta de ser dels baixos fons amb unes vides tortuoses que els han portat, injustificablement, a violar.

Si avui us parlo d’aquest fet, si esmeno el meu propi article, amb més voluntat de fer una crida a la reflexió col·lectiva que no pas amb l’interès de defensar-me o de tenir raó, és perquè a França ha sortit a la llum un nou cas de múltiples violacions. Un altre “cas aïllat” per a la col·lecció de casos aïllats dels Not All Men. En aquest nou cas gens aïllat, però absolutament aberrant, l’edat mitjana de les víctimes és d’onze anys. Si en el cas Pelicot era el marit qui drogava la seva dona i l’oferia a xats perquè uns altres homes vinguessin a violar-la, en aquesta ocasió parlem d’un cirurgià (professió reputada) que va abusar sexualment de gairebé 300 criatures (xifra que podria ser superior). El senyor es diu Joël Le Schournec i té 72 anys. El cirurgià perpetrava els abusos quan tenia les criatures sedades a la llitera de la sala d’operacions. Tot plegat va passar en diferents hospitals entre principis dels anys noranta i l’any 2014. Schournec s’enfronta ara a un judici, però –oh!, sorpresa!– no és el primer cop que s’asseu al banc dels acusats, perquè el 2020 ja va ser jutjat per haver violat la filla d’uns veïns. Bé, ara que ja hi he posat context, torno a la reflexió sobre la prudència i l’adequació, o no, d’anomenar monstres aquests homes. Quan llegia els comentaris d’aquesta nova notícia, de seguida he vist algú que els anomenava monstres, i d’aquí la voluntat de versar l’article d’avui sobre aquesta paraula. Sabia de sobres que causaria certs receles en el pensament feminista femení. Per grata sorpresa meva, el tema també va remoure el pensament feminista masculí. El que vaig argumentar als meus amics i que avui vull compartir amb vosaltres és per què vaig triar amb causa i conseqüència l’adjectiu monstres per parlar d’ells. Els motius són dos: per una banda, se’m va fer insuportable teclejar la paraula home després de conèixer els detalls del cas Pelicot. Els dits se’m negaven a limitar la seva definició i a embrutar la paraula home, que al meu entendre ja no els pertanyia. Dic embrutar perquè, per més que sovint he estat insultada o vexada per fer articles massa feministes, massa radicals, massa estil Estel Solé, continuo considerant que hi ha, encara, homes que s’acosten en accions i pensaments als preceptes feministes i que sí que es mereixen ser anomenats homes, perquè jo, personalment, els considero aliats. El segon motiu d’haver-me decantat per la paraula monstres és una mena de luxe que em vaig voler permetre fruit del cansament. M’explico: com a persona mínimament pública que sóc, o amb accés als mitjans, sé que tinc una responsabilitat vers aquella gent que em llegeix o que em segueix a xarxes. Sé que el meu discurs pot tenir un impacte i que, d’alguna manera, puc arribar a ser, per a algú, un agent educatiu, un referent (tot i que sovint se’m faci estrany elevar-ho a aquesta categoria). Precisament per tot això procuro de ser molt curosa amb la llengua, per exemple, i sí, intento mantenir intacta la meva llibertat de pensament i d’escriptura, alhora que mesuro el contingut d’allò que dic (en els articles i a la vida en general) Per a mi, dir monstres a aquells homes va ser un luxe que em vaig permetre perquè jo, com a dona, com a feminista, o senzillament com a persona, la lliçó social de privar-nos d’aquest mot per tal de fer entendre a la gran massa (als homes, sobretot) que el violador pot ser qualsevol, pot ser l’home de qui menys ens ho hauríem esperat, ja està apresa i superada de fa temps. És més, he alçat tantes vegades aquest argument a la televisió, a la ràdio i en articles, tertúlies i debats, que sento un cert esgotament d’haver d’agafar-me-la (o d’agafar-me’ls, els ovaris) amb paper de fumar a l’hora de dir el que realment vull dir per tal de prioritzar l’educació social d’un gènere que, en la gran majoria de casos, sembla que no vol entendre res. Què vull dir amb això? Que a l’hora d’escriure aquell article vaig tenir la clara sensació que no serveix de res, o de ben poc, que nosaltres, les dones, us anem explicant que no són monstres, que violador ho pot ser el teu veí Joan, l’Antoni amb qui surts amb bici els diumenges, el Ramon de la fleca de la cantonada o el teu germà. Perquè les violacions continuen, els assassinats continuen. Per tant, enfadada amb la situació, i tal vegada erròniament, em vaig prendre la llibertat, per una vegada, de dir el que em sortia de dins de les entranyes com a articulista, com a escriptora, sense pensar que pel camí podia perdre l’oportunitat d’obrir els ulls d’algun mascle. Perquè n’estic farta d’haver de tenir tanta cura amb qui no en té cap amb nosaltres. Sempre ens hem de sentir dir que som unes pesades per repetir contínuament els mateixos arguments feministes, i a cada article feminista, els comentaris de torn de mascles ofesos. Doncs aquell dia, en el meu Mail Obert, vaig dir-los monstres perquè jo la lliçó sí que la tinc apresa, perquè la lluita contra el masclisme no es condensa en una sola paraula i perquè res em va semblar més feminista que atorgar-me a mi mateixa el dret de dir el que em sortís de la fava mentre hi hagi homes-normals-que-no-són-monstres que ens continuïn violant i assassinant.