‘Hem viscut en el monstre i en coneixem les entranyes’

Acte intens, molt intens, ahir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Tres independentistes represaliats, Núria Cadenes, Ramon Piqué, i Tamara Carrasco, no tan solament van ser capaços d’explicar amb precisió la presó, la tortura i el confinament que van viure en primer persona, sinó també d’oferir context, serenor i lliçons a la repressió actual. Davant una audiència que s’anava enfortint a cada minut, l’acte organitzat per VilaWeb ‘La repressió contra l’independentisme’ va aportar records de les víctimes de la repressió, però també dels qui els van ajudar. Avui VilaWeb ofereix l’acte sencer en vídeo, i un resum editat i escrit de les seves intervencions, que van fer aixecar el públic –subscriptors de VilaWeb que van omplir la sala– en un fort aplaudiment, alguns ulls negats i la gratitud a la mirada, en un acte que es va dividir en tres parts: el cas personal, la lectura política i un epíleg.

Núria Cadenes: ‘Per a molta gent, jo sóc una pintada de paret. Doncs jo no sóc la pintada, sinó la gent que la feia’

Núria Cadenes, detinguda el 1988, quan tenia divuit anys, acusada de ser membre de Terra Lliure, va negar sempre l’acusació però va ser condemnada sense proves. Quatre anys de presó. Va sortir en llibertat l’octubre del 1992. Ahir, trenta-un any després de ser detinguda, Cadenes parlava gesticulant com si afaiçonés una escultura i fos necessari que cada mot fos tallat amb les mans. Amb un to de veu d’emoció continguda, s’ajudava d’un bloc de notes que tenia davant. I va explicar això:

«Vull explicar dues coses. Una, que defineix una mica Espanya. I l’altra que ens defineix a nosaltres. Jo tenia divuit anys, m’apliquen la llei antiterrorista, deu dies incomunicada i a les seves mans. I a les seves mans passen coses. A Madrid no podia veure ningú i era molt sinistre. Hi penso poc, en això, però aquests dies em recordava dels advocats d’ofici. A la fi em van presentar una advocada d’ofici que em va dir: ‘Ai no sé què hi faig, jo, aquí. Jo em dedico a les adopcions!’ Això em va dir. Estàs absolutament desemparada. Em sembla que no és notícia, però us ho diré: jo vaig estar dos anys a la presó sense judici.

Va haver-hi un moment que ma mare i el meu advocat, Fernando Salas, víctima dels GAL, van anar a veure el jutge Carlos Bueren. ‘No hi ha acusació, no hi ha judici. Què passa?’ Bueren els va dir: ‘Si voleu que la Núria surti, que em firmi dos paperets. En un, que renunciï a les vel·leïtats independentistes. I en l’altre, m’hi posa quatre o cinc noms.’ ‘I si no sap noms?’, va demanar l’advocat. ‘Si no sap noms, que se’ls inventi.’ Aquesta és la cara que defineix Espanya.

I ara la cara que ens defineix a nosaltres. Certament, jo no vaig signar cap paperet, i no vaig sortir de la presó. Però sí que vaig sortir de la presó abans no pretenia l’estat, gràcies a la campanya immensa i de colors que es va fer a fora. Abans no se m’endugui la veu, que sóc molt bleda, us l’explicaré. Es veu que Bueren va dir a ma mare: ‘Estic de Núria Cadenes fins als collons.’ I ho estava perquè la gent l’inundava de postals. Postals innocents, precioses, d’un dibuix d’una noia amb bufanda i un poema, que li enviaven al jutge. I aquest gest a ell el molestava molt. Per a molta gent jo sóc una pintada de paret. Jo no sóc la pintada, sinó la gent que la feia. Per a aquesta gent, i la campanya, dels quaranta-dos anys que en demanaven en vaig sortir amb bastant menys. I és això que ens fa indestructibles.»

Ramon Piqué: ‘L’operació Garzón la dirigeixen Garzón, Luis Roldán i Corcuera. Tots tres han acabat condemnats’

Ramon Piqué va ser detingut el 1992 en l’operació Garzón. Li van aplicar la llei antiterrorista i va ser torturat. Al cap dels anys, el Tribunal d’Estrasburg va condemnar l’estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures fetes. Ahir, vint-i-set anys després de la seva detenció, va explicar això:

«Jo era un dels qui feien les pintades per la Núria. I un dia va ser al rea l’inrevésvés: les pintades eren amb els nostres noms. Per a situar-nos, abans dels Jocs Olímpics del 1992 Garzón va detenir quaranta-cinc independentistes. L’operació, la va dur a terme Garzón, Luis Roldán i Corcuera. Tots tres han acabat processats i condemnats. Em detenen a Montcada i se m’enduen a Tres Cantos, el mateix lloc on han portat ara els companys. M’apliquen la llei antiterrorista, cinc dies incomunicat amb cops, bossa de plàstic al cap, cables a les mans, hores i hores sense poder descansar.

Recordo un personatge, la metgessa forense. Vaig entrar en una sala amb una bossa al cap, me la treuen, i quan vaig veure la cara de la metgessa, vaig veure la meva cara. Cara d’esglai. Jo em vaig desmuntar quan em van dir que tenien pròrroga per a tenir-me molts més dies incomunicat. Allà vaig caure i em vaig declarar culpable i vaig dir tot el que volien. Però després, declarant davant Garzón, de sobte, vaig explicar les tortures. Ho comento perquè anys després Jordi Evole va demanar a Garzón sobte el cas i el jutge va dir que ningú no li havia dit res de tortures. És un jutge prevaricador. I aquest n’és un exemple.

Una vegada condemnat, el tribunal va demanar indult i per sort no vaig entrar a la presó. Cinc anys després, el 1997, vam anar a Estrasburg. Anar-hi aleshores era un clam al buit, no és com ara. L’advocat de l’estat va dir que les nostres denuncies de tortures eren autolesions. I de fet n’hi havia hagut, d’autolesions. La de Marcel Dalmau, que es va llançar de cap contra la paret; i la d’Oriol Malló, que havia aconseguit retenir un clip de metall, d’aquests que es fan servir amb el paper, i se’l va clavar a la nineta dels ulls. Tot per sortir d’allà. Però nosaltres no ens havíem autolesionat, no. I finalment vam aconseguir que Europa condemnés l’estat. No per tortures, sinó per no haver-les investigades»

Tamara: ‘M’acusaven de tenir plans de cases-quarters de la Guàrdia Civil’

Tamara Carrasco va ser detinguda l’abril del 2018, acusada de terrorisme i de formar part dels CDR. Va ser obligada a viure confinada a Viladecans fins el 30 de maig d’enguany, sense haver passat per cap judici. Ahir, un any i mig després de la seva detenció, va explicar això:

«Un dia, a les set del matí, sento que piquen a la porta de casa. Jo em pensava que era el company de pis, que havia sortit de festa. Però quan obro em trobo dotze homes amb metralladores i passamuntanyes. Abans havien tirat a terra la porta de la veïna, i van veure que s’havien equivocat de pis. Per això a mi em van tocar el timbre. Vaig pensar que era una broma. Us juro que durant dues hores m’ho pensava. De què m’acusen? Demano advocats i em diuen que d’ofici, no pas que vull jo. I l’advocat, quan a ells els doni la gana. No abans. Em porten a Madrid en una mena de Seat Ibiza.

Van ser tres dies duríssims, tot i que no em van tocar, com als companys. Però no dorms. Interrogatoris constants. I tot això sense advocat. M’acusen de voler posar còctels Molotov, de tenir plans de cases-quarters de la Guàrdia Civil. Venia un noi que em parlava de la meva germana petita, del meu pare, per fer-me pressió. Anaven posant-se nerviosos perquè no trobaven res. Res, no tenien. I malgrat que la Griso i la Quintana explicaven el relat per la televisió, ells sabien que era mentida.

Finalment, em porten davant el jutge, i quan el fiscal parlava de no sé què d’un atemptat contra la Guàrdia Civil jo pensava: parla de mi? Al cap d’un quart s’aixeca la vista, i em diuen que em donen la llibertat condicional. I esclato d’alegria. Però després vaig haver d’estar un any i dos mesos confinada, i amb molta vigilància policíaca. No entenia res. Finalment vaig entendre algunes coses. Gràcies al llibre de Crònica del sis, de David Fernández, i a en Ramon i la seva parella, vaig poder posar context a tot allò que m’havia passat.»

La Candelaria

A la segona part de l’acte, els ponents van fer una lectura política del cas i el van comparar amb l’actualitat. Per Núria Cadenes, la situació és aquesta: «Europa ara marca la diferència; amb tots els peròs i silencis, limita l’estat. Però la gran diferència som nosaltres. I us ho explicaré a través de la Candelaria, si m’ho permeteu. Jo vivia al Turó de la Peira, a Barcelona, i la Candelaria era la veïna. Molt treballadora, no analfabeta, però tampoc lletrada. Mans esguerrades. Esmorzava a casa nostra, moltes vegades. Ella havia vist com la policia franquista entrava a casa per detenir ma mare. Anys després va veure com la policia democràtica entrava per detenir-me a mi. I la Candelaria n’havia après. ‘Això no es toca, això què hi fa aquí, treu!’, anava dient als guàrdies civils. I gràcies a la seva presència els policies tampoc no van poder posar-me res dins el pis, ni proves falses. I si ella n’havia après, jo crec que ara ho hem fet nosaltres. I ara ja som tots Candelaries. I quan diuen aquestes barbaritats ja tots ens demanem si s’ho inventen, i que ho demostrin. Aquesta és la gran diferència. Ja no combreguem amb les seves rodes de molí. Està bé que no ens enganxi el llot de les seves maniobres.»

Quim Gil

Ramon Piqué explica: «Els qui vam viure el 92 recordem el diari El País avalant aquella operació. Una operació necessària. O el titular de La Vanguardia. Detinguts uns presumptes independentistes. Però jo us vull parlar de la història de Quim Gil, un jove periodista de Girona, molt content de treballar a El País, i que va cobrir la meva detenció. I em va explicar un dia que va fer la seva crònica sobre la meva detenció i els escorcolls. I l’envia a la Blanca Cia. Noms que et queden. Blanca Cia. I l’endemà Quim Gil veu que al diari sortia publicat que havien trobat explosius a casa. Truca a la Blanca Cia, que li respon: ‘Aquesta informació l’hem rebuda de la Guàrdia Civil. I si no t’agrada, plegues.’

Quim Gil va plegar. La complicitat de la premsa sempre ha estat denunciada. però jo també vull dir que durant els noranta vaig fer moltes conferències explicant l’operació Garzón. Actes on venien deu persones. vint. Un dia recordo que vam arribar a ser trenta. I un dia, només una. Ni l’organitzador, no va venir. I mireu ara. És molt important de mirar enrere. No estem derrotats. En absolut. A l’inrevés. Vénen temps difícils, sí, però som molts més del que volen i diuen.»

Poesia final

Per acabar, Tamara Carrasco va cloure la seva intervenció així: «Comparteixo políticament allò que ha dit abans la Núria. La lluita antirepressiva ens desvia del veritable camí. Juguem a defensar-nos o agafem iniciativa? Crec que quan som actius, hem estat imparables. Siguem-ho. Crec en la mobilització mobilització i mobilització. I ho dic així. I si m’han de tornar a imputar, que ho facin!», cridava entre aplaudiments.

Ramon Piqué va acabar amb un poema d’Àlvar Valls: ‘Per als damnats d’aquest país i els altres, / per als vençuts i els reus de tant d’escarn, / per als qui fan del morir llur malviure, / per ells l’amor, per ells el nostre clam.’

Núria Cadenes va cloure l’acte d’aquesta manera. ‘Us vull llegir un poema d’un poeta que no recordo qui era. Ho hauria de tornar a mirar. El vaig traduir del castellà. I diu simplement: “Hem viscut en el monstre i en coneixem les entranyes. I la meva fona és la de David.”  Aquesta ha de ser la nostra actitud enfront d’Espanya.’

‘El vers és de José Martí, del Grau de València i dirigent de la independència de Cuba’, reblava Vicent Partal, director del diari, abans que el públic, dempeus, aplaudís agraït l’hora i mitja d’acte intens, i il·luminador, ahir al CCCB de Barcelona, en una sala plena, i vídeo en directe.