22.09.2015 - 06:00
Parlar de «retòrica científica» és posar de relleu els recursos que desplega l’investigador per a fer que el destinatari subscriga el seu punt de vista. Entre aquests recursos n’hi ha un que és tan evident que el solem oblidar: la llengua natural que utilitza. El problema, però, es planteja de manera diferent en les ciències exactes i en les humanes i socials. En les primeres hi ha un cert consens sobre els objectius i els procediments de l’activitat d’investigació i, per tant, la competència s’estableix entre els individus, sotmesos a les mateixes regles. Quant a les ciències humanes i socials, l’activitat la porten a terme grups que poden discrepar bastant sobre els objectius i procediments apropiats, i que, per tant, no juguen amb les mateixes regles exactament. És aquest últim cas el que considerarem ací.
Quan reflexionem sobre les llengües en les quals publiquen els investigadors, tendim de manera natural a preguntar-nos si el monolingüisme afavoreix o no la producció de coneixements. No és aquest el lloc per raonar en termes de defensa de la diversitat de les llengües, que serien com les espècies animals que hauríem de preservar. La idea que diu que els investigadors haurien d’escriure en la seua llengua materna perquè és la llengua del seu país delata desconeixement de la realitat sociolingüística. En el segle II dC no hauríem fet escriure en gal a un filòsof natiu de Lió explicant-li que el llatí o el grec eren per a ell idiomes estrangers; en el segle xxi un economista no publicarà tots els seus textos en eslovac perquè siga aquesta la seua llengua materna.
El fet que les llengües en què es comunica la ciència siguen diverses representa en principi un obstacle. Per tant, el remei més ràpid no seria que utilitzaren, tots, el mateix idioma? Aparentment, en el món contemporani el candidat natural a aquesta funció és l’anglès acadèmic, sempre, això sí, que la comunitat científica controle acuradament l’ús que se’n fa i vetlle per la claredat d’expressió, la precisió de les definicions, el rigor dels raonaments i dels mètodes i el respecte a les normes bibliogràfiques.
Producció i difusió de discursos científics
En realitat, no podem evitar raonar en termes de «llengua»; cal considerar les condicions efectives de producció i de difusió dels «discursos» de coneixement. Els científics no existeixen sinó inscrits en comunitats que els legitimen i en les quals es validen els seus enunciats; aquestes comunitats s’associen a diversos tipus de discurs: orals (seminaris, jornades d’estudis, col·loquis, congressos…) o escrits (tesis, projectes d’investigació, manuals, obres col·lectives, revistes, cartells…). Dins d’aquest extens repertori, el gènere discursiu més important és indubtablement la revista. Estrictament jerarquitzades, les revistes científiques són les proveïdores essencials d’autoritat acadèmica. La màxima «perish or publish» (“publicar o morir”) deixa clar que per publish s’entén publicar articles en revistes, allí on es construeix la carrera d’un investigador: els contractes, la categoria professional, el prestigi. És aquest el model que regna totalment en les ciències «dures» i que va conquistant les ciències humanes i socials. És, doncs, en aquestes que concentrarem la nostra atenció.
Les revistes internacionals que no s’associen a una escola o un país particular són les més prestigioses; és gracies a aquestes publicacions que, més enllà de la seua diversitat, un camp de coneixement se suposa que pot mostrar la seua identitat, però també és on evidentment hi ha més competència. Imaginem que les revistes més prestigioses foren totes transnacionals i anglòfones. El seu públic es compon d’individus de filiacions religioses i ètniques i de tradicions intel·lectuals molt diverses. Lògicament, són lectors que no solen compartir més fons cultural que els coneixements globalitzats. Com que es tracta de les revistes que proporcionen un major benefici simbòlic, és sobre elles que recau el control més fort. Els qui hi presenten un article estan en posició de debilitat si tracten de desviar-se de les normes o els supòsits dominants en la comunitat. Han d’escriure en funció de les expectatives dels revisors que avaluaran el seu text. Però com que aquests poden procedir de qualsevol país i de qualsevol corrent d’investigació, els autors tracten d’anticipar-se a l’avaluació dels membres del comitè de revisió adaptant-se per avançat als usos dominants de la revista, els criteris que predominen en la lectura dels números ja publicats. Per la seua banda, per a fer el seu treball els avaluadors han d’adaptar-se a la imatge que es formen d’un revisor globalitzat; és així com esperen legitimar la seua posició d’expert.
Com a resultat d’aquests condicionants, els autors d’articles adopten algunes estratègies de defensa anticipada. En particular: a) Introduir totes les referències possibles als autors de la disciplina més citats en les revistes internacionals. Recorrent a aquestes referències considerades autoritzades, l’autor legitima la seua pertinença al camp del saber en qüestió. b) Eliminar totes les referències a un patrimoni cultural que no puga compartir un lector globalitzat. La filosofia, per exemple, no queda exclosa d’una revista internacional de ciències humanes i socials, però és preferible citar pensadors recents i que escriguen en anglès: Austin, Grice, Searle, Wittgenstein… millor que Hegel, Husserl o Bergson. c) No allunyar-se de les normes d’estil comunament practicades en la disciplina: des de qüestions lèxiques fins a la composició de textos. Els textos científics fan servir un repertori particularment restringit de vocabulari i construccions sintàctiques, pràctica que facilita el treball dels autors que no són anglòfons natius.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Dominique Maingueneau. Catedràtic de Ciències del Llenguatge a la Universitat París-Sorbona. Des de fa dècades, la seua investigació està centrada en la lingüística francesa i l’anàlisi del discurs. Alguns dels seus llibres més recents són Discours et analyse du discours (Armand Colin, 2014) i, amb J. Angermuller i R. Wodak, The discourse studies reader. Main trends in theory and analysis (John Benjamins, 2014).
