Monolingüisme a Oristano

Escena de platja: és el capvespre i dues nines juguen en una cala solitària. Tal com solen jugar les nines: xerrant sense parar. De tant en tant fan personatges tot estrafent la veu. S’ho passen tan bé que se’ls fa fosc i els pares les han de cridar que pugin a sopar. Final de l’escena. Què hi trobeu d’estrany? Res que us cridi l’atenció? No? Exacte: no hi ha res d’estrany, tot és com ha de ser i com ens agrada que sigui.

Ara l’escena tal com va anar de debò: és el capvespre i dues nines juguen en una cala solitària. Tal com solen jugar les nines, xerrant sense parar. De tant en tant fan personatges tot estrafent la veu i canviant d’idioma, del menorquí al castellà. S’ho passen tan bé que etcètera.

Captada la diferència? Si el bilingüisme fos aquesta cosa tan sensacional, com és que la primera escena ens sembla tan perfecta? Algú hauria pogut notar-ho, no? Doncs no, és clar que no, perquè fóra absurd: perquè compleixi la seva funció primordial, la d’identificació, la llengua no s’ha de notar, ha de ser invisible. Si el bilingüisme ens fes més rics com a comunitat, com és que a ningú li ve al cap la possibilitat que les dues primeres nenes siguin més pobres? I això que he recalcat dos cops la idea de parla, mitjançant els mots ‘xerrant’ i ‘veu’. Si féssim observar l’escena a gent de rams diversos perquè ens descrivissin les protagonistes, probablement es fixarien en la vestimenta, els moviments, el grau de salut i nutrició que podria indicar l’estat físic, i segurament algun altre element que se m’escapa. Però ningú declararia, al final del vídeo, una cosa com ara: ‘Ui, pobretes, només parlen un idioma!’ Igual que nosaltres no ho fem (no se’ns acut) quan assistim a qualsevol altra escena, real o retransmesa.

En canvi, l’element llengua segur que apareixeria si la mateixa escena la protagonitzessin dues nenes parlant en dos idiomes diferents. Cadascuna el seu. Com és natural, el fet cridaria prou l’atenció perquè els observadors miressin d’elucubrar motius i conseqüències d’aquest fet. Per què cridaria l’atenció? Doncs perquè seria una anomalia. La canalla, igual que els grans, tendeixen a facilitar la intercomunicabilitat aproximant els codis tant com poden. Si no poden, perquè una nena és africana i parla swahili i l’altra georgiana, jugaran igualment, però xerraran molt menys, perquè moltes coses no les podran compartir. El joc quedarà limitat. Ara, tan aviat com trobin un codi comú, si per exemple resulta que els pares respectius han arribat fa poc a Madrid i ja xampurregen el castellà, no tingueu el més mínim dubte que el faran servir. Cap de les dues s’entossudirà a usar un codi que sap que l’altra no entén, perquè el que és important és poder jugar. Exactament el mateix que fan tots els infants catalanoparlants quan comparteixen joc amb infants castellans. Un cop comprovat amb els primers temptejos que l’altre no parla el seu codi, el castellà, com a llengua dominant que és, esdevindrà codi únic. Fins i tot arriba a passar, i aquí ja no ho aprofundiré perquè de moment ja ens hem fet prou mal, que nens i nenes catalans juguin en castellà entre ells perquè a edats molt prematures ja han interioritzat un precepte bàsic del bon diglòssic, que és adreçar-se sempre en la llengua dominant al desconegut.

Tornem a l’escena tal com va anar realment. Com és que la veu exterior, la dels personatges que no són elles, s’expressa en castellà? Per alguna raó molt pròxima a la de la frase anterior: tot el que no és l’univers de casa s’expressa en l’altra llengua, la grossa, la que fan servir el metge i la tele, i per tant els personatges de fantasia. Exactament igual que quan nosaltres, de nanos, jugàvem a indis i ‘vaqueros’ o a ‘los siete secretos’. Ni el Club Súper 3 ni l’escolarització en català han pogut canviar aquest mecanisme de submissió profunda. La canalla catalana triga ben poc a adquirir consciència que allò que parla és una llengua que no arriba a tot, que no sempre serveix, i per això de vegades cal recórrer a una altra.

Perdoneu tantes obvietats sabudes i resabudes, però em calien per arribar fins aquí. Com és que a l’inrevés no passa? Per què les nenes castellanes no canvien d’idioma quan fan personatges? La resposta es pot enunciar de moltes maneres, i en part dependrà de si viuen en una comunitat monolingüe o no (de fet, caldrà dedicar un apartat especial als fills de parelles bilingüitzades, que alternen els dos idiomes en l’ús domèstic, per més que un sigui prevalent. Es tracta de parlants que probablement mostraran formes més o menys acusades de diguioiguisme, aquest poti-poti de transició que a Catalunya ara com ara va en augment). Però el fons serà el mateix: perquè els parlants de llengües dominants també adquireixen consciència ben aviat que la seva llengua sí que serveix per a tot; no hi ha cap àmbit de la vida quotidiana en què calgui qüestionar-se si allò que es parla és adequat o oportú. Per dir-ho en termes sociolingüístics, la llengua els resultarà invisible, perquè és l’expressió mateixa. I fins i tot en el moment que la vida els col·loqui davant d’una situació amb parlants de codis diferents descobriran que no canvia res: seran els altres nanos els que s’adaptaran a ells. No cal fer cap esforç. Per això el dia que les circumstàncies els obliguen a fer-lo, solen reaccionar amb contrarietat, com aquells dos espanyols de vacances a Egipte (l’anècdota és de Jesús Tusón) que sortien d’un basar indignats: ‘¡Mira que son burros, estos árabes! ¡Les hablo en castellano, alto y claro, y no me entienden!’, a la qual cosa el company reblava: ‘Es que no te quieren entender.’ O aquelles cambreres d’una pizzeria de Ciutadella que escridassen i humilien dos clients perquè les obliguen a l’esforç d’entendre la llengua del país on es guanyen la vida. Amb la col·laboració inestimable, tot s’ha de dir, d’uns quants exemplars de nadius als quals l’autoodi pot transformar fàcilment en energúmens.

Quina ironia que el nom del local sigui el d’una vila de Sardenya, un dels indrets on els autòctons amaguen més la llengua per por de no ser prou monolingüement universals!