Un monòleg d’Antonio Baños sobre el pes de la família, els terrors dels vuitanta i l’esquerra que es queixa

Quedo amb el periodista i ex-polític Antonio Baños (1967) a la seva oficina, és a dir, en una terrassa del passeig de Fabra i Puig de Barcelona, a tocar de la Meridiana. Tots plegats l’hem sentit moltes vegades com parlava del país, del procés o de Barcelona, però tinc ganes que m’expliqui com són els orígens familiars o què feia de jove. I de seguida veig que aquella expressió tan gastada d’estar “molt arrelat al barri” és insuficient per a Baños. Estic vivint al mateix solar on va viure el meu besavi, el meu avi i el meu pare, em diu. Em dónes una sarbatana i unes plomes, i sóc el poble originari.

El meu besavi es deia Vicente, i crec que era valencià i va anar a la guerra de Cuba. Quan va tornar va venir a Barcelona i va treballar de vigilant nocturn, perquè aquesta part de la Meridiana era plena de laboratoris farmacèutics. I davant d’un laboratori hi va construir una caseta. Tenia una figuera de coll de dama, i oques que perseguien la meva mare. Llavors, als anys seixanta, van permutar el terreny per a fer un edifici, i es va quedar tres pisos: la mama, la tieta i ell. Encara visc al pis de l’avi, i això és el que m’ha permès de ser periodista, perquè mai no he guanyat ni un duro. En els períodes d’aturs llargs que he tingut cíclicament, com després de ser diputat, et permet de reduir costos d’una manera tremenda i mantenir certa llibertat, perquè si hagués hagut de pagar lloguer hauria portat una vida, diguéssim, de nòmina. És a dir, que les rendes acumulades en quatre generacions es peten en un borinot que es dedica a les arts.

Veus aquell bar que es diu la Pubilla? A sobre hi havia el meu parvulari. Després els pares em van portar a l’escola Virolai, que en aquell moment era una escola hippie, amb professors amb pantalons de pana i tot allò de l’expressió corporal. Després la va comprar l’Opus, i ara és una escola d’elit. Com que era fill únic, els pares es van gastar tots els diners en educació. L’ascensor social. El pare sempre em deia, “Sobretot, no vull que siguis com jo.” Ah, i anàvem comprant enciclopèdies. Perquè consideraven que l’enciclopèdia era d’on s’aprenien les coses. Jo abans de tenir deu anys ja tenia cinc enciclopèdies variades de coses, que encara conservo. El pare deia: si li compro catorze llibres, serà catorze vegades més llest. I més quan van veure que al nen li agradava llegir. O sigui que vinga enciclopèdies.

El pare comprava carbó, portava un camió, també, i anava a vendre el carbó a les cases o als restaurants. També a la casa dels Pujol, a General Mitre. La mare, quan va començar, treballava a la Rosa, que era una mútua obrera. La tieta treballava a la Maquinista, el meu avi aquí a la Pegaso, l’àvia a la fàbrica de catifes del comte de Sert. Tots són a l’entorn de la Sagrera, i és el que es feia, treballaves a prop, i hi anaves amb bicicleta. La mare, quan es va casar, va haver de deixar la feina perquè les asseguradores de Barcelona prohibien explícitament que les dones casades treballessin. És a dir, tenir-me a mi va significar passar a ser mestressa de casa.

La meva dona és onze anys més jove que jo, però el pis de la seva mare i el pis de la meva estan decorats exactament igual. Quan hi entres dius: d’acord, ens entenem. Hi ha una cosa que m’agrada molt, que és el català menestral, perquè la meva mare parla en català, el meu pare castellà però sempre parlava en català amb els clients. Llavors tenim una llengua com de mercat de Sant Andreu, d’obrers reals. Molt de Teresina, no com allò que el català és de burgesos, o el català correcte, el català heavy, light i tot això. Jo sempre m’he sentit molt confortat amb un català que venia de la República, dels anys trenta, i que s’havia mantingut per a usos socials.

La transició la vaig veure per la tele, com que la família estava polititzada em deien que ho mirés, que era històric. Però arriba el pujolisme, i faig una desconnexió que té a veure amb l’adolescència. També em van vendre una Catalunya on eres cosmopolita, espanyol, obert, del PSC, àrea metropolitana, o barretinaire, quico, bastoner, pujolista. O del cau o de la Fira d’Abril. I no és això, perquè jo sóc de territori fronterer. Recordo un moment molt maco, quan era a Súmate, que vam anar a veure el president Mas. I es pensaven que hi aniríem una delegació de dues persones, i hi vam anar setze, i mudats com en un casament, amb colònia, perquè per a molts era la primera vegada que anaven al palau. Una cosa bona del procés és que ha dinamitat aquesta separació que convenia a socialistes i convergents.

Mentre xerrem el cambrer ens ve a demanar, i Baños li pregunta com està, i què fa un company que està de baixa. Comenten les novetats del barri, i quan marxa aprofito per a preguntar-li per la tria estètica quan va ser candidat de la CUP.

Jo anava mudat pel meu avi, que havia treballat aquí, a la Pegaso. Ell mai no ho va explicar, però havia estat vinculat a la CNT, jo crec que com a membre del sindicat. Quan va acabar la guerra el van jutjar sumaríssimament, a ell i el seu germà, a pena de mort. I el va salvar una germana que s’havia casat amb un catòlic. Ell sempre tenia aquesta cosa de la sobrietat, es dutxava amb aigua freda si podia ser, cabells curts i sobretot anar mudat. I deia: és que volen que anem vestits com pobres perquè pensem com pobres. Fantàstic. Eren unes idees igualitaristes molt pensades, que reivindicaven orgullosament l’autoformació. És a dir, no et queixis, tu aprèn. Els anarquistes i els catalanistes anaven a tots als ateneus de Sant Andreu, que n’hi havia molts. Aquesta idea que l’obrer té l’obligació de saber, és tot el contrari que el paternalisme de l’universitari sobre l’immigrant o l’obrer. Totes aquestes coses, les he anat descobrint després, pivotant sobre la família d’abans de la guerra, perquè la tradició oral està estroncada.

Quan el conseller Mundó va fer una llei en la qual anul·laven tots aquests judicis, jo vaig mirar la llista, i hi havia l’avi i l’oncle. Et baixaves una mena de diploma amb el seu nom, Antonio Boncompain. I vaig anar a la mare: mira, per fi el iaio. I em va dir: no, no, al teu avi no el van jutjar mai. Home, però està a la vista de… No, no, no, no. La meva mare es deia Llibertat, ella era Liberté, i, és clar, quan va passar la guerra no estava batejada, perquè el meu avi era anticlerical, però la sogra la va portar a batejar d’amagat, i ara es diu Maria del Carme. És clar, de ser Llibertat a Maria del Carme és un retrat perfecte de país. Quan em van proposar això de la política em deia: no t’hi fiquis, que et vindran a buscar. Però és que era literal, van picar a la porta i van venir a buscar el seu pare. De fet, ha tornat a passar: el Jesús de la Directa, Tamara Carrasco. Aquella cosa que era dels anys trenta, dels setanta, que et torni a passar a la teva generació, indica que aquí hi ha un patró.

La gent que passeja per Fabra i Puig s’atura a saludar Baños. Passa un matrimoni que duu un cartell, i li expliquen que més tard aniran al tall de la Meridiana. Ell els encoratja. Mentrestant la taula s’ha omplert de patates braves, de croquetes.

Jo vaig fer la mili. Em vaig apuntar a la Creu Roja, i vaig fer el curset i tot, però va venir un senyor a dir que érem massa, i cap a Cartagena. Quan hi vaig arribar semblava una barreja de l’Espanya de l’època i del segle XVI, perquè hi havia gent analfabeta. I jonquis. La meva generació va enganxar de pet l’època de l’heroïna. O, més ben dit, els germans grans d’alguns amics. Després hi va haver una altra tongada que s’hi va enganxar, però al meu entorn l’heroïna feia un pànic horrorós. En David Castillo, que és poeta, ho explicava. Veies l’agulla. O sigui, que es va optar per una altra mena de drogues, sobretot l’alcohol, suposo. I després vam encadenar-ho amb la sida, que va aparèixer quan vam entrar a l’adolescència. El primer mort de sida que coneixia va ser un nano alemany, quan jo tenia vint-i-tres anys… De catàstrofe en catàstrofe, i a més el 1986, Txernòbil.

Una cosa que m’agrada explicar és que nosaltres ens vam criar amb la por nuclear. La idea que algú prem un botó i morim tots no em deixava dormir. El primer que recordo és la notícia que havien inventat la bomba de neutrons, que podia matar tothom i deixar els els edificis. Una por tel·lúrica, eh?

Toca preguntar-li com va decidir d’estudiar periodisme. Una setmana abans d’entrar. A la tele de l’època hi havia dues sèries fetes per antropòlegs. Una es deia Las reglas del juego, que era d’un tal Jáuregui, i explicava per què tenim família, què pensem, i llavors anava fent com una espècie d’escenografies molt setanteres, marcianíssimes. I una altra, que és del Luis Pancorbo, que es deia Otros pueblos. Viatjava i feia una explicació etnogràfica dels berbers, o Papua, però també dels anglesos o Portugal. De fet, va entrevistar Lévi-Strauss. I vaig pensar que podria ser antropòleg per a explicar el món, perquè a més era una branca de geografia i història. Però la mare em va dir que allò no tenia sortida, i que acabaria fent de professor d’institut al costat de casa. I un dia ens vam trucar amb el meu millor amic, el Rafa Tapounet, que sempre havia volgut fer periodisme, i vaig pensar que el periodisme era el low cost de l’antropologia, expliques el món amb casos reals però amb menys ínfules.

Vaig fer la beca i els jocs olímpics a TV3, però després recordo trucar als anuncis de La Vanguardia, d’encarregat de magatzem. Jo no tenia experiència ni com a periodista ni com a res. Amb un altre amic vam anar a un curset per vendre enciclopèdies, i feia treballs a casa, pintava unes figuretes de Hulk de plàstic, que venien verdes en unes bosses gegants, i jo pintava de carmesí els pantalons. Començava a notar que el món del periodisme era patrimoni dels que havien lluitat contra Franco i van portar la democràcia i tot allò, i que no es mourien. L’altre dia vaig descobrir que el Manuel Vicent encara és viu i escriu a El País. Però si ja era vell quan jo tenia vint anys!

L’altre dia vaig repassar una novel·la infame, que ha donat una pel·lícula encara més infame, que és El amante bilingüe del Juan Marsé. Una cosa que deixa com a trotskistes els de Ciutadans. Es burla de la normalització lingüística, no de la immersió, de la normalització! Perquè és un xarnego que es vol lligar una noia que hi treballa, a normalització. Qui ho pot llegir, això? A part de Brigitte Vasallo i el xarneguisme sobrevingut. Aquella Catalunya no existeix. És una literatura que no toca cap corda contemporània.

Jo sóc del mateix any que Ray Loriga i Kurt Cobain, de la mateixa generació que David Foster Wallace. Els del Cronen. Per això sóc essencialment un antihippie. Recordo la matraca que fotien… [aquí m’imita de manera molt convincent un cantautor castellà] Tu saps què és, quan tenies catorze o quinze anys i volies divertir-te, que sortissin aquells senyors amb ponxos a la tele? I, és clar, quan surt “Enamorada de la moda juvenil”, diu que “el futuro ya está aquí”, dius home, per fi. Quina llosa de gent, quina tabarra, quin horror. I continua, perquè ara ha tornat el hippisme. A les escoles, que ensenyen mandales i eneagrames i coses així.

Cada generació té un viatge d’aquests iniciàtics per fer-se l’heroi, que sol ser a Sud-Amèrica, perquè aquí no parla idiomes ningú, i allà hi fa bon temps, i hi ha noies i nois molt guapos, i una colla d’universitaris que parlen castellà. La generació anterior anava a Cuba, la meva va anar a Nicaragua i la següent ha anat a Veneçuela. Que allà els diuen sandaleros, perquè van amb sandàlies, com els guiris d’aquí. Passegen, els treuen la pasta i se’ls follen. I després tornen i et diuen “hi hauries d’anar, tot allò és diferent…”, però m’acaben explicant que s’han tirat una estudiant de sociologia. Això sempre m’ha fet força gràcia. El viatge de l’europeu. És un turisme sexual amb brasa política.

És el progre pesat, que havia començat a la Lliga Comunista Revolucionària però s’anava fent més socialdemòcrata. Conec molt bé molta gent d’aquesta generació, són deu anys més grans que jo, van fer aquest canvi des de la clandestinitat dels setanta. Després van estar uns anys amb el Mariscal, el Nazario, i anaven pel Born quan estava buit. Van començar a dissenyar coses i es van deixar la cueta. Jo els detestava. Una impostura, perquè molts eren de la burgesia, una gauche divine actualitzada, com són ara els Comuns. Una variació del discurs petitburgès, confortable, pels quals l’esquerra no és una ideologia sinó una manera de viure. Vas a uns restaurants, viatges a uns llocs, però segur que no et posaran a la presó. Et diuen que no hi ha cap lluita política possible, perquè ells ja van matar el feixisme i van portar la democràcia. I no només no pots fer res, sinó que encara has d’aguantar la Maruja Torres. De veritat, prefereixo ser mort que hippie, o que tornar a sentir un altre cop allò del viatge a Nicaragua.

El matí avança i arriba una gran amiga de Baños, que s’entaula amb nosaltres i demana un plat combinat. Ja veig que perdré el tren cap a Girona, però Baños encara té corda.

Ara diuen que és una pel·lícula incel, i entenc per què, però reivindico El club de la lluita, la novel·la i la pel·lícula. Us han dit que havíeu de fer coses, però ja no es pot fer res més. L’abundància i l’ordre porta a ser prescindible. Tot està fet. La gran literatura, l’economia. Sí, però jo de què visc? A més, als noranta hi ha, fruit de la globalització, una bombolla general de confort, no de riquesa, no de prosperitat, de confort. Els viatges low cost. Ara, tu continuaves sent un precari. Jo no he tingut mai una nòmina, tot i que fa trenta anys que sóc periodista. I no m’han donat mai cap premi, cosa que demostra que ho he fet bé.

Era una mena de posició sarcàstica, no el nihilisme adolescent d’ara. Quan volies explicar alguna cosa, feies un fanzine. Nosaltres amb el grup fèiem maquetes. No esperàvem una discogràfica. Anàvem amb dos micros d’un amic, i gravàvem el que fos. Feies el casset i l’anaves repartint. És a dir, no era una lluita contra el canal oficial, simplement era una vida en paral·lel al canal oficial.

Aquest és el problema de l’esquerra woke o del jovent. Quan diuen “a nosaltres ens van educar en el patriarcat”, i t’ho diu una persona de vint anys. Però a veure, el teus pares no són universitaris? I a quina escola vas anar, a Súnion? Que et van dir que havies de planxar? Són mantres de queixa però no d’acció. Una cosa és la queixa i una altra la rebel·lia. Encara que sigui personal, no? Rebel·lar-se és construir-te, construir alguna cosa. La queixa és estèril, no porta enlloc.