Monique Makon: ‘Veuen estrany que una negra sigui d’aquí. Doncs ho som’

Monique Makon, de vint-i-dos anys, és una cantant de jazz, soul i R&B de Nou Barris. També treballa d’educadora social. Nascuda a Barcelona, avui serà una de les assistents a la manifestació que es farà en aquesta ciutat en memòria de George Floyd, per les vides negres i contra el racisme, convocada per la comunitat negra. En aquesta entrevista telefònica, Makon ens explica les seves experiències com a dona negra a Catalunya i els seus punts de vista sobre el racisme imperant.

—Vau néixer a Nou Barris.
—Vaig néixer a la Vall d’Hebron. Els meus pares, del Camerun, es van conèixer a Barcelona. Ma mare va sortir molt jove del Camerun, va recórrer molts països per aconseguir un visat i el 1992 va arribar amb avió a Barcelona. I s’hi va trobar amb el meu pare, que havia treballat a la presó de la Trinitat Vella, i després va fer de cuiner, i encara en fa. A casa ells em parlen en castellà, i a vegades en francès, i entre ells es parlen la llengua bassà, llengua del Camerun.

—Avui anireu a la manifestació?
—Sí. S’hi ha d’anar perquè la qüestió va més enllà de l’assassinat de George Floyd, que va colpir i emocionar tot el món. S’hi ha d’anar perquè cada dia ens trobem amb notícies que un migrant, sigui marroquí, negre, etc., ha estat assassinat per nazis, policies o per algú a qui se li ha girat el cap. I que ha decidit matar-lo i llevar-li la vida. George Floyd ha estat la gota que ha fet vessar el got. I potser ara ja no ens trobem en la situació que no puguis estar en un mateix establiment que una persona blanca, però ens continuen oprimint amb unes altres formes que fan molt de mal. Aniré a cridar, a desfogar-me i indignar-me per tota aquesta ràbia i tristesa que porto a sobre. Per què no ens unim? Per què sempre ens fan mal? Per què he de tenir por simplement pel fet de ser negra? Per què tant d’odi cap a la nostra ètnia?

—L’altre dia llegia aquesta frase: ‘He patit més racisme per negra, que per catalana’.
—Ha! Mira, potser és postmodern, però hi ha una cosa que en diuen els microracismes. Aquí en tens un: que et parlin castellà només pel fet de ser negre és microracisme. O que et parlin de manera molt pausada, no fos cas que no ho entenguessis. I jo ja ho faig expressament, perquè m’encanten les reaccions. Entro en una farmàcia, veig que comencen en castellà i els responc en català. Els peta el cap. Hola?! He nascut aquí. Què hi veus d’estrany, que parli català? Doncs sí, veuen estrany que una negra sigui d’aquí. Doncs ho som. Tampoc no culpo la gent que se’n sorprèn. No hi ha referents, no hi estan acostumats.

—Quines experiències racistes recordeu?
—Recordo ser petita i els companys mirar-me i dir-me que era l’única negra de classe. Seure en un seient del transport públic i que la persona del costat s’aixequés, i canviés de lloc perquè sóc negra. Anar caminant i veure com una mare li diu a la seva filla: ‘Vés amb compte. Que passi davant ella.’ Anar caminant i veure que la persona que tens al davant es posa nerviosa, es para, deixa que passi jo primera, i només aleshores continuar caminant. En canvi, agressions jo no n’he tingut, però uns nazis sí que em van perseguir el Primer d’Octubre, quan jo sortia del tren, i anava cap a casa. Em van perseguir tres nazis. Em cridaven, insultaven i denigraven. Sempre que passo per un grup de nois, a mi em diuen coses. I aquest cop eren casualment nazis. M’agredien per negra, segur. Ara, també et dic que anava, ara que hi caic, amb una americana de color groc. Potser es van confondre. A mi m’agrada molt el color groc. Però perquè als negres ens queda bé. No sé si ho van confondre. No m’estranyaria.

—El Primer d’Octubre vau anar a votar?
—Vaig anar a votar. No sóc independentista, però no estic d’acord que ens privin dels nostres drets. Vaig anar a votar perquè em nego a acceptar-ho. I no m’agrada aquesta plaga de gent i aquests imbècils que s’escuden dient que són d’esquerres. Perquè no ho són. Perquè mai no es preocupen del poble obrer. Ja no dic el poble, dic el poble obrer. Com diu el meu company, quan dius ‘ciutadans’ vol dir que inclous la burgesia, i jo no m’identifico amb la burgesia. No m’agrada Espanya perquè no té cura de la classe obrera. I l’única cosa que fa és separar-nos més. I si toca que ens separem d’Espanya, doncs les coses són com són, m’entens? Us ho heu buscat.

—Monique Makon és cantant de jazz.
—I educadora social a Nou Barris. Això també. A mi m’agradaria viure de totes dues coses. Ara en la meva carrera professional em moc còmodament en el soul, R&B, funk, i el blues, però estic oberta a descobrir més gèneres. I atenció a la música, que aquí també et qualifiquen, i et posen clixés sense parar. Pel fet de ser negra ja automàticament et fa cantar jazz, soul i blues. I el fet de ser negra vol dir que ja cantes bé. Per tant, també et puc parlar del racisme que hi ha cap a les cantants de jazz blanques: si no ets negra, no cantes bé. Mira, tinc uns col·legues que tenen un conjunt de celtic punk, i vaig participar amb ells en una cançó. Una negra cantant celtic punk? Peta el cap.

—Aquests dies, essent educadora social, deveu veure tot un món.
—Aquests dies al·lucino d’allò més. Per sort no he tingut cap ERTO. Teletreballant. A Nou Barris hi ha una taula que es diu Taula de Franja de 9 Barris, que fem els ‘Tallers de juliol’. I hem intentat adaptar aquest projecte.

—Racisme a la feina d’educadora?
—Doncs no. M’agafen de referent. I és curiós de veure que nenes que poden ser racistes amb altres nenes, però que amb mi no tenen actituds racistes. Al contrari.