Mònica Roca: “Volem transformar el model econòmic”

Mònica Roca i Aparici (1969) és la primera presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona en 135 anys d’història. Enginyera de telecomunicacions, durant deu anys va treballar a l’Agència Espacial Europea, i ara porta l’empresa IsardSat, que té quaranta-dos treballadors i seus a Catalunya i Anglaterra. L’empresa, per exemple, monitora amb satèl·lits el desglaç dels pols. En aquesta entrevista biogràfica feta dimecres a la seu de la cambra que presideix, l’enginyera que somniava a ser astronauta, Mònica Roca, parla dels seus orígens familiars, de la seva carrera científica i empresarial i dels plans que té a la cambra. Independentista, forma part de la candidatura Eines de País, i vol transformar el model econòmic, basar-lo en el talent, prendre’s molt més seriosament la transformació energètica i l’ecologisme. També té un consell per a les empreses: posa una dona a la direcció i els beneficis et creixeran entre un 10% i un 20%.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Mestra. Va muntar un parvulari. I ha fet de directora en moltes escoles.

—I el pare?
—Em sembla que era enginyer tècnic.

—Vós sou enginyera de telecomunicacions i la vostra germana Anna, doctora en epidemiologia. Carreres potents
—La meva mare era una persona molt potent i com que era mestra ens va inculcar la idea d’estudiar. A la família, la meva àvia va baixar a Barcelona des del Ripollès amb la seva germana i la seva cosina. L’àvia va muntar el bar el Ripollès a Sants, la germana un forn, i la cosina, una pastisseria. Eren dones molt potents.

—Alta burgesia, veig.
—Ha!  No. Vinc d’una família molt treballadora i de molta empenta. I la sort, que hi fa un paper. Però que la sort et trobi treballant. Einstein ho deia: la sort t’agafa treballant. Catalunya té un talent innat. Sempre hem estat molt treballadors. I no vull que deixi de ser així. Veig amb tristesa quan es diu: que ens treguin les castanyes del foc. No. Les castanyes del foc ens les hem de treure nosaltres. Ara, amb un estat que hi doni suport. Perquè, si no, els fruits no surten.

—A quin col·legi vau anar?
—Al parvulari de la mare, i després a una escola de monges, de Sants, on la mare havia fet classes, i on ella havia estat alumna. Després, a l’institut Ateneu Montserrat, a Hostafrancs. Era una estudiant de 9 i 10, i ja de petita m’agradaven les ciències.

—Per què volíeu ser astronauta?
—Ni ho recordo, de tan petita que era, que ja ho deia. Es veu que quan l’home va arribar a la lluna, jo tenia mesos i la mare em va plantar a mirar-m’ho assegudeta al sofà, a veure l’esdeveniment per la televisió. Em devia arribar al subconscient i es va quedar allà gravat. I sempre més. No recordo haver dit cap altra cosa.

—Vau fer enginyeria de telecomunicacions a la universitat. L’única noia de classe?
—L’any 1987 hi havia classes, no totes, on jo era l’única noia de 80 o 100, sí. Després a segon es feia un gran cribratge i si el primer curs érem 800, a segon ja només eren 400, a tercer 200, i acabàvem la carrera 50. Doncs a cada curs el percentatge de noies era més alt. Ja no estava tan sola.

—Heu fet mai cap prova per a ser-ho, d’astronauta?
—Mira, tu saps que ara hi ha un procés de selecció?

—Sí. I hi tenen preferència les dones. Encara us hi presentareu?
—La prova per a l’Agència Espacial Europea és per sota cinquanta. Jo en tinc cinquanta-dos. Però m’ho vaig mirant, perquè no sé si el límit de cinquanta és un límit infranquejable del tot. La primera selecció que va fer l’Agència Espacial Europea de l’Espai a què podies anar amb passaport espanyol em va enganxar estudiant, i sense títol. És la de Pedro Duque. La segona, em va enganxar embarassada del meu tercer fill. No hi vaig poder anar. I la tercera és ara.

—Us frustra no haver estat astronauta?
—No ho he estat. De moment. Però m’ha servit per a caminar. No em sento frustrada per no haver estat astronauta perquè tota la meva vida ha estat al voltant de l’espai, i tot el que he aconseguit no ho hauria aconseguit si no hagués tingut clar que volia ser astronauta.

—Per què feu telecomunicacions i no aeronàutica?
—Aeronàutica es feia a Madrid. I, com camins, eren carreres més lligades a governs, una cosa més feixuga. Telecomunicacions era nova, i amb una pinzellada més moderna

—Assignatura amb especial record de la carrera?
—Processament del senyal. Com el codifiques, com l’envies, com es descodifica l’ona de radiofreqüència que has de tractar. Assignatura de les més difícils, que no em va ser especialment fàcil, i de la qual vaig gaudir més. I l’altra va ser radar. Assignatures que encara aplico avui dia a la meva feina.

—Què voleu dir?
—L’empresa que tinc, IsardSat, es dedica bàsicament a això. Sensors, radars i processament de senyal.

—Expliqueu una mica més la feina, si us plau.
—Hi ha satèl·lits de comunicacions, de navegació (d’aquí el GPS), satèl·lits que exploren l’espai i satèl·lits d’observació de la terra, que donen voltes a la terra per explorar la glaciologia, l’oceanografia, la hidrologia. Els nostres satèl·lits són aquests tercers, i observen la terra i el clima. Observen contínuament un desgel, per exemple. Nosaltres desenvolupem els algorismes per processar aquestes dades i traduir aquesta informació. Som enginyers, matemàtics, físics, que traduïm les dades perquè un glaciòleg o un oceanògraf ho pugui entendre. També fem paràmetres dins el satèl·lit i coses de calibració de l’instrument. Els satèl·lits són de l’Agència Espacial Europea, i nosaltres també hi fem una part operacional, d’instal·lar una manovella que genera les dades. Ara estudiem si fer el maquinari: crear la nostra màquina. Ja ho veurem.

—Quines mides tenen, els satèl·lits?
—El més gran amb què hem treballat és com un autobús, deu tones. Enorme. Però ara s’envien nanosatèl·lits, amb una mida estàndard que fa 10 cm cúbics cada unitat. I pots combinar-hi unitats. Tres, cinc, dotze.

—Quanta gent sou a l’empresa? I quantes dones?
—Som quaranta-dues persones. I un 40%, dones.

—Els vostres clients són sempre estats?
—Ara no. Al començament sí. Més que estats, agències estatals, com ara l’Agència Espacial Europa o la UE. Després ens vam obrir a ajuntaments. I ara ja treballem amb empresa privada. Tenim línies en què oferim servei directe a l’usuari, com un pagès que necessita mesures d’humitat del sòl.

—Depèn de diners públics?
—Ara ja no. Abans, sí. Diners públics europeus.

—IsardSat. Quin nom.
—Isard és paraula germànica que ve d’Ice Ward. Guardià del gel. L’animal, l’isard, guarda el gel a partir de dos mil metres d’altitud. I a mi m’encanta la muntanya. Aquest estiu he fet un GR11 des de Llívia fins al cap de Creus. M’agrada anar per on van els isards. Com més amunt, millor. El primer sensor amb què vam començar a treballar, per excel·lència, és el que monitora el desgel dels pols. Som els guardians del gel mitjançant satèl·lits. I encara és un dels nostres puntals. Som coautors de dos articles al Nature, un pel desgel de l’Àrtic i un altre pel de l’Antàrtic.

—Les dades del desglaç us deuen espantar.
—Poc que espanta, de fet. Hauria d’espantar més. Ens espanta a nosaltres, però poc els governs. A la darrera cimera del clima, a Nova York, es deia que s’havia d’invertir un 4% del PIB a aturar un canvi climàtic. Els semblava impossible. Doncs guaita, amb la covid el PIB l’hem reduït d’un 11,4% el darrer any. Allò que ens semblava impossible ara ha vingut forçat, i tenim el problema per resoldre.

—Gran error de l’independentisme: no lligar-se a l’ecologisme.
—I a la transformació energètica. Del tot d’acord. Hauria de ser un dels punts principals dels partits independentistes. És la recomanació que els vaig fer: agafeu com a eix principal la transformació energètica.

—Abans de fundar l’empresa, vau estar deu anys als Països Baixos, a l’Agència Espacial Europea. La feina exacta, quina era?
—Era enginyera de sistemes del radar altímetre de l’Envisat, satèl·lit d’observació de la terra.

—Us veig una estelada al coll. Sempre la porteu?
—Me la va comprar la meva germana al monestir de Ripoll. Plata i pissarra. Fa deu anys. I vaig dir que la portaria fins que siguem independents. No me la trec ni per anar a la dutxa.

—L’independentisme d’on us ve?
—De sempre. A les carpetes de l’escola, estelades. Potser em ve de casa meva, però potser no amb aquesta fal·lera. L’avi era un soldat republicà, i a casa tots hem estat sempre catalanistes, sí.

—A la cambra sou la primera dona presidenta en cent trenta anys.
—En cent trenta-cinc. Quan em diuen: és un repte per a tu ser la primera dona? No. Per a mi el repte és ser presidenta de la Cambra de Comerç. El fet de ser la primera dona presidenta no m’és cap pes. És una alegria haver trencat la dinàmica. Al comitè executiu som quatre dones de dotze. Mirem de canviar-ho.

—Més enllà de la Cambra: PIMEC, Foment, com estan les dones al món de l’empresa?
—És un desastre. Costa molt. I sovint ens diuen: no hi posaràs cap dona si no té els mèrits. I jo dic: tampoc no vull deixar de posar-l’hi perquè sigui una dona. Oi que no? Jo pregunto, per què se suposa que l’home té els mèrits i la dona no? Sempre has de justificar que no ets quota. Fa uns anys t’hauria dit “quotes, no”. Ara penso que són l’única manera de revertir la dinàmica. Els nostres estudis diuen que el 58% de les carreres superiors són ocupades per dones. Hi tenim un 58% de dones, a l’empresa? No. En tecnològiques, n’hi tenim un 30%, i en les altres, un 35%. Des de l’Observatori de la Dona fem informes sobre economia, o el rendiment de les empreses, i tenim una dada interessant: les empreses que tenen directives, tenen entre un 10% i un 20% més de beneficis que les que no. Ho podríem fer millor? Sí, si els homes posessin dones als comitès executius.

—El feminisme ha de ser sempre d’esquerres?
—El feminisme s’ha eixamplat, i ja no és d’esquerres i prou. Ha nascut com un moviment d’esquerres, perquè és evident: d’on vénen les reclamacions més socials, i no tan sols sobre el gènere? De les esquerres. Però s’ha eixamplat i ara arriba al centre. Encara hi ha una part de la dreta que té una estructura jeràrquica familiar i que pensa que donar llibertat a la dona és fer la cuina més grossa. I no ho diuen de broma.

—Passem a la Cambra: Abertis, Naturgy i Hoteles Catalonia han deixat de ser cadires de plata.
—A nosaltres el concepte no ens agrada. I no és res en contra d’aquestes empreses, i m’agrada que es reflecteixi a les entrevistes. Només faltaria. Però no té lògica que de les 60 cadires, dels 60 representants, només quaranta vinguin del vot. N’hi ha 6 que són de les patronals, i 14 que s’ocupen simplement si pagues. El que en diuen “cadires de plata”. Pots comprar una cadira en una subhasta. Comença a 75.000 i anar pujant. Si pagues, tens dret de vot i pots canviar el sentit de la majoria. Nosaltres creiem que no té solta i hem d’intentar que el màxim de representants siguin triats per sufragi. Tampoc no veiem clar com es vota: Comerç té tres cadires, perquè el seu PIB és molt gran. I un sector més petit, només una cadira. Ho voldríem corregir perquè serveis, per exemple, és infravalorat. Per corregir això hi ha la via dels vocals consultors. No tenen dret de vot, però tenen veu. 25. I així compenses. Però no veiem que tingui sentit que alguns sectors no tinguin vot.

—Per què és tan important la llei de cambres? L’anterior president, Joan Canadell, de fet, diu que se’n va perquè la llei no tira endavant.
—Per dos motius: primer, per la representativitat. Si tens una llei que t’empara, a l’hora de prendre posició, demanar, reclamar, exigir i fer valer l’empresariat, tens molta més credibilitat. En segon lloc, la llei ens asseguraria un finançament. Al final fem coses de servei públic que no tenim compensat de manera neta i clara. Tenim ara els famosos 2,5 milions d’euros que es donen per a les 13 cambres catalanes, que representem 650.000 empreses. El nostre pressupost, a Barcelona, és de 20 milions o 21 milions d’euros. I tenim uns dos milions de diners públics.

—Els sindicats, CCOO i UGT, i la patronal, Foment, junts, contra la llei de cambres. Curiosa aliança. Per què?
—Ells ho veuen com un pastís que tenen repartit i no volen que hi entri ningú més. Suposo que ho veuen com una qüestió de pressupostos i representativitat. Però els diem que no és així. Són agents socials i nosaltres, agents econòmics. Hem de trobar l’encaix. I ara tenim la feinada inhumana d’ajudar les empreses per la covid. I no veig per què ens hem de barallar.

—La gestió de la covid-19 del govern de la Generalitat, com l’heu vista?
—Pensem que la gran part de responsabilitat és del govern espanyol. És el que té accés als mercats. I hauria d’haver donat ajuts directes a les empreses. Ara, la Generalitat també n’havia d’haver donat més. Endeutant-se. No pot ser que s’hagi arribat només a un 0,4%-0,6% de dèficit, si es podia haver arribat a 1,1%. Ara és el moment d’endeutar-se i ajudar les empreses per evitar que tanquin. S’havien de donar ajuts directes a les empreses. Per mi han pecat de no haver-se endeutat, i no s’ha fet prou. Perquè, a més a més, és endeutar-se amb l’estat espanyol. No sé per què hem d’anar-hi quedant bé. I una altra: a l’hora d’obrir els confinaments, nosaltres havíem fet una proposta, i la continuem fent, d’una obertura ordenada i utilitzant la tecnologia, perquè sigui més controlada i, a la vegada, més persistent en el temps. Ara obres, i tornes a tancar. Vam fer la prova pilot Obrir Girona, amb el Col·legi Farmacèutics involucrat. Aquests són els dos punts: haver-se endeutat més amb ajudes a les empreses i obrir de manera més controlada per poder-ho allargar.

—Algun país on emmirallar-se en ajudes directes a l’empresa?
—I tant: França, Alemanya, Anglaterra. La nostra seu a Anglaterra rep ajut per als treballadors. I aquí, no.

—El pas de Joan Canadell a Junts deu fer que Pere Aragonès, o alguns altres, vegin la Cambra al costat de Junts. Enteneu la resistència?
—No ho comparteixo, però entenc que hi pugui ser, i ho vaig canviant. No m’ha costat gaire. Jo no he militat mai en cap partit, he tingut reunions amb Pere Aragonès, i els ho he dit molt clar: a mi no em feu aquest joc. Jo vull un govern i tant me fa si una conselleria és de Junts o d’ERC. No és problema meu. És vostre. I si la conselleria d’empresa la té l’un o l’altre m’és igual. I si em deriveu a Economia, hi aniré.

—Alguna dirà: els de la Cambra fan política!
—Jo me’n ric. De política en fem tots, i tot el dia: des del lloc on vius, què compres, com parles a l’hora de sopar amb la canalla. I aquests que ho diuen són els que en fan tot el dia, de política. Nosaltres procurem ser molt neutrals en tots els estudis econòmics que fa el Gabinet d’Estudis Econòmics. Som independentistes perquè pensem que les empreses catalanes viurien molt millor. I com a Cambra diem que a les empreses catalanes els aniria millor si fóssim un estat independent, sí. Punt. Ho vaig dir al meu discurs d’investidura: una cosa és la raó per la qual he vingut a la cambra. I una altra, què hi he vingut a fer. Per què hem vingut. Per a què hem vingut. Hem vingut perquè som independentistes i perquè hi havia poca representativitat independentista al món empresarial. I l’altra és què hem vingut a fer: a treballar per les empreses i fer créixer el país. Jo no pregunto a les empreses si són independentistes a l’hora d’ajudar-les. Ahir mateix vaig dinar amb el senyor Javier Godó. Reunió fantàstica, molt amable, i molt interessant. Moltes empreses es volen manifestar neutrals. He tingut reunions amb Ramon Ripoll, de Deloitte. Nacho Marull, de Price Water House. Manel Brufau, d’Indra. Totes es manifesten neutrals i no en parlem, d’aquest tema.

—El somni del vostre mandat?
—Volem transformar el model econòmic. Més basat en el coneixement i la tecnologia, en el talent. I el tenim desglossat en quinze punts. El nostre pla estratègic. M’agradaria posar una llavor en aquesta transformació de model econòmic. La covid és una oportunitat per a adonar-nos que tenim un model econòmic molt fràgil. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat per construir fonaments més forts basats en el talent, el valor afegit, el coneixement, la tecnologia. Tant si parlem de turisme com si parlem d’espai. Aquest gra de sorra m’agradaria que hi fos.

—Res a afegir?
—Potser el meu punt fort, i la petjada, és fer palès que aquesta cambra lluita per una Catalunya amb model econòmic molt fort basat en el talent, el coneixement i la sostenibilitat. I això ja no és qüestionable. Em sembla tan evident treballar per la transformació energètica i per un país sostenible… I que sigui social. La base d’una societat justa és la formació i l’educació. Només cal veure els governs autoritaris i els governs més democràtics. Això ens portarà a una economia més forta.