Mònica Roca: “Tornar a ser presidenta? No m’hi nego”

Mònica Roca i Aparici (1969) ha estat la primera presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona en 135 anys d’història i ha capitanejat la llista clarament independentista Eines de País. Enginyera de telecomunicacions, durant 10 anys va treballar a l’Agència Espacial Europea, i ara porta IsardSat, que té 42 treballadors i seus a Catalunya i Anglaterra. La senyora Roca ara afronta unes altres eleccions a la Cambra, que segurament seran el mes de setembre, després de la publicació dimarts del decret de la Generalitat que les regula. Eleccions en què no cal ser soci de la Cambra per a votar (no n’hi ha), tan sols ser autònom o empresari. Amb això i formar part del cens electoral n’hi ha prou.

La presidenta rep VilaWeb a la seu renovada de l’entitat per parlar i fer balanç del seu mandat, però també dels seus plans de futur, de les llistes rivals i de les relacions amb els partits polítics: no descarta de tornar a ser presidenta i diu que la seva llista serà exemple d’unitat independentista.

—Dimarts es va publicar el nou decret de la Generalitat que permetrà fer les eleccions a la Cambra. Com el veieu?
—El veiem molt bé. Es manté el vot electrònic. N’érem molt partidaris, perquè, si no, hauria estat com un pas enrere. Però sí que és veritat que s’havien d’esmenar algunes dades, com ara les diferències entre el vot electrònic presencial i el vot electrònic remot, perquè hi havia més verificació presencialment que no pas remotament.

—S’ha canviat l’auditora que validarà les eleccions, ara serà Indra.
—Ho farà Minsait, que és una filial d’Indra. No hi tinc res a dir.

—Amb el decret publicat, podreu fer les eleccions abans de l’estiu?
—No ho crec. Les eleccions seran després de l’estiu. Però hem d’esperar la convocatòria d’eleccions, que fa el departament, i no nosaltres.

—La gent es pensa que són eleccions presidencials. I no. És una mica com el Parlament de Catalunya, elegim un parlament i aquell parlament investeix un president. Dit això, la pregunta encara és legítima: si sortiu elegida en el ple, us presentareu per ser presidenta?
—La pregunta continua essent legítima, però deixa’m que faci un matís en això que has dit. Al parlament hi ha caps de llista, i aquí, no. Aquí tothom es presenta al seu epígraf, i pots sortir o no. Puc no sortir perfectament, i aquest és un matís important. I ja vam dir que no faríem allò de “jo no he sortit, però tu sí, em cedeixes el lloc”. Excepte raons mèdiques, no ho farem. I no dic que la presidència no li doni un toc, un matís a la candidatura, però totes les polítiques econòmiques les definim en equip.

—Deixeu-me reformular-ho, doncs. Us agradaria tornar a ser presidenta?
—No m’hi nego.

—L’altra opció de la vostra candidatura és Fitó?
—Fitó és evident que és molt ben posicionat, perquè ha estat vice-president durant tot el temps que jo he estat presidenta.

—I, en canvi, Joan Canadell, per això que dieu em sembla que es presenta per ajudar, però no pas per ser president.
—Algú tan estretament vinculat a un partit polític fins al punt de ser diputat no seria un bon candidat a la presidència. Tant Canadell com qualsevol altre. Dit això, al final la gent té afinitats polítiques, i nosaltres som una candidatura dins el món independentista, totalment transversal. Per tant, hem tingut i tindrem gent dels diferents partits polítics independentistes.

—D’Esquerra Republicana, també en teniu?
—Sí, és clar.

—Qui tindreu d’ERC a la candidatura?
—La candidatura la presentarem d’aquí a un mes. Per tant, no et puc donar noms, però ho hem dit sempre, quan la gent ens pregunta si l’independentisme està dividit, sempre contesto que a la cambra, no. A la cambra l’independentisme no està dividit.

—En una entrevista de fa poc vau dir que us sabia greu que ERC fos darrere la candidatura rival, que potser encapçala Santacreu. ERC encara és en aquesta candidatura?
—No ho sé. Ells m’insisteixen que no, però m’arriben moltes coses de molts llocs. Sí que crec que ERC no s’ha sentit còmode amb els òrgans de govern actuals de la Cambra, tot i que tinc una relació excel·lent amb el secretari d’Empresa, Albert Castellanos, i amb Oriol Sagrera, Gina Tost, Lluís Lluncà.

—I per què ERC no s’ha sentit còmode? Perquè la Cambra es va adherir al Consell de la República, o per què?
—No ho sé. Suposo que són moltes coses. Això del Consell de la República sempre he dit que no s’ha sabut interpretar, o no ens hem sabut explicar. Nosaltres diem que la millor política econòmica per Catalunya és la de tenir un estat propi, i tenim moltes xifres que ens avalen en aquest discurs. Per tant, donarem suport a tot allò que camini cap a un estat propi. El Consell de la República fa alguna cosa perquè evolucionem cap a un estat propi? Sí, per tant, el volem reconèixer. Però també vam donar suport al manifest d’autonomia i amnistia i autodeterminació que liderava David Fernàndez, i que al darrere sabeu que hi ha Esquerra Republicana. I això no havia sortit en aquest mitjà, per exemple.

—Si haguéssiu de valorar els vostres anys a la Cambra de Comerç, de quin aspecte esteu orgullosa?
—Dels indicadors de progrés i benestar. Que quan fem estudis no tot depengui del PIB. Pots tenir uns desequilibris socials molt bèsties, i, en canvi, el PIB anar disparat. Per això, a banda del PIB, també posem indicadors d’inversió en educació, en salut, en recerca i desenvolupament, benestar social. S’ha d’analitzar la diferència entre els salaris més alts i els més baixos, equitat de gènere i equitat intergeneracional.

—I d’aquests indicadors, a Catalunya, quins progressen?
—Catalunya té un llast molt important, que és el pes d’Espanya. El que veiem en la majoria d’indicadors, excepte en un o dos, és que sempre estem més bé que l’estat espanyol, però la corba s’assembla molt.

—Per què passa?
—Quan fa tants anys que ets dins un estat que té una manera de fer, al final també n’agafes vicis. I n’hi ha una que m’agradaria remarcar que estem molt pitjor que l’estat espanyol, molt pitjor, i a la cua a l’Europa, que és en les energies renovables. En emissions de CO₂, com que aquí tenim nuclears, sortim bé, però les inversions en renovables són un desastre. Hi ha d’haver parcs eòlics, si us plau. Interioritzem-ho.

—Coneixeu la consellera d’Acció Climàtica, Teresa Jordà?
—Sí. Vam demanar que es fes un comissionat pel tema de les energies renovables. Primer se’ns va adherir Foment, i després PIMEC, i  conjuntament vam demanar que es fes un comissionat. Doncs no s’ha fet. La gràcia que té un comissionat és que té rang de conselleria, però és transversal perquè ja no solament és Acció Climàtica, aquí hi ha d’anar Economia, hi ha d’anar Empresa. Vam fer un estudi sobre la inversió que requeríem cada any per a complir els objectius 2030 de la Unió Europea i els 2050. La inversió sortia de mil milions anuals al principi, i anar pujant. Ha passat un any, n’ha passat un altre, i això no hi és.

—També hi ha coses que no han anat bé aquests anys. Per exemple, heu perdut la vice-presidència de la Cambra de Comerç espanyola. “M’han marcat un gol aquí que no m’esperava”, m’ha semblat entendre que dèieu en una entrevista. És això?
—Bastant. Ningú no em va dir res i es va convocar un ple per votar la presidència i el comitè executiu. El president ens encoratjava a tots a continuar al comitè executiu. I així ho vaig entendre. No m’avisen amb temps, dilluns tenia entrevistes. I vaig delegar el vot. No t’ho perdis, amb el mateix president! I ens van fer caure de la vice-presidència. Sempre dic que tothom és lliure de muntar-se el seu comitè executiu, només faltaria. Si no m’hi vol, per alguna cosa serà. Perquè nosaltres no som allà tot el dia rient-li les gràcies. Però que no m’ho vingui a dir, home, això em va semblar molt lleig.

—I un altre afer que no hagi anat prou bé?
—Teníem molta obsessió amb aquest intercanvi, per no dir-li transferència, de coneixement entre empreses i universitats o centres de recerca. Hem fet projectes al voltant d’això, però tot just s’arrenca. I per acabar, així com les empreses sí que valoren la Cambra com un ajut, potser el món polític no acaba d’entendre totes les possibilitats que té la Cambra per a ajudar el teixit productiu. Aquí em falta acabar de treballar.

—Us veuen com un rival, un contrapès?
—Potser els governs, no especifico, en general no acaben de veure totes les possibilitats que té la Cambra de Comerç de Barcelona. Sempre demano que ens utilitzin, perquè som una organització de dret públic.

—Dels vint-i-quatre milions de pressupost sempre reclameu que teniu una part de funció pública, però sense finançament. Aquest finançament quin hauria de ser?
—Hi ha un finançament que estaria al voltant dels 3 milions i mig d’euros. I en aquest darrer any, ens n’han donat 600.000 per a totes les 13 cambres. Per tant, a Barcelona li’n tocaran uns 300.000. Agraeixo de tota manera l’etiqueta. És important el fet que s’ha introduït el concepte de funció pública. Això és un pas. El que passa és que en lloc de 600.000 haurien de ser 6 milions per a totes les cambres.

—Expliqueu-me exemples de funció pública.
—Una de les nostres funcions més importants és la funció consultiva, que vol dir recollir, entendre què passa en els diferents sectors empresarials, i traspassar-ho a l’administració. Tenim 168 participades, que vol dir consells d’administració en què anem. Això s’ha de treballar. Som a la Fira, al Port, a la UOC, etc.

—Com ha afectat la covid el vostre mandat?
—La covid, en aquest sentit, ens ha anat molt malament a tots, però ens ha acostat les empreses. Hem rebut vint mil empreses d’una manera molt personalitzada. Hem pogut demostrar l’obertura a les empreses que volíem. La nostra funció és servir les empreses. L’obertura també es veu en la renovació d’aquest edifici. Hem obert finestres, espais, ja es pot pujar a la planta 10, que ha deixat de ser presidència i restar tancada. Aquest és el meu despatx, que el compartim; quan jo no hi sóc, hi entra algú altre. Aquesta obertura de la Cambra, per mi, és un dels grans encerts.

—Hi ha dues teories sobre la inflació que hem viscut. Primera, a causa de la guerra; segona, han estat les empreses mateixes que l’han creada inflant preus.
—És complicat. El problema de l’energia ja va començar abans de la guerra. Hi ha hagut un conjunt de factors que ha estat com l’apocalipsi. Hi ha la pesta (covid), la guerra, la fam. I ara, amb la sequera, és el que faltava. Realment, hi ha hagut un seguit de factors que ha complicat molt la conjuntura. Que hi ha hagut algú que s’hagi aprofitat d’aquesta situació? Com sempre, segur que sí. Tenim exemples concrets amb la qüestió de l’energia, que hi ha hagut un abús d’aquesta situació.

—Quin exemple podríeu donar?
—No diré cap nom, però ja t’ho pots imaginar, les grans energètiques. Només calia veure els seus beneficis en plena crisi econòmica. Per tant, hi ha gent que se n’ha beneficiat. Però, també deixa’m dir, a Catalunya, l’empresariat és petit. Més del 99% del nostre teixit productiu és petita i mitjana empresa. La petita i mitjana empresa hem de tenir en compte que ha patit molt. En molts sectors, l’única cosa que hem fet és traspassar els costos en els preus. Però no s’ha augmentat el marge. I m’agrada posar d’exemple Bonpreu, una de les empreses de referència d’empresa gran catalana.

—Però aquests sí que han apujat els preus.
—Però perquè han repartit els costos, no han augmentat els marges.

—La sequera, com preveieu que afectarà l’economia?
—Fa de mal dir, perquè l’impacte pot ser molt divers. En el preu dels aliments, pot ser. I la indústria potser també. Nosaltres hem fet una previsió d’1,8 de creixement al final del 2023 i un 2 del 2024. El 2023 va de més a menys. Però tenim una variabilitat més gran que mai. Sí que és veritat que hi ha molts riscos i la sequera claríssimament n’és un.

—Joan Canadell em va dir que teníeu dades que els empresaris són més independentistes que la societat en general.
—Fa molt de temps que ho diem. Nosaltres vam dir que pensàvem que guanyaríem perquè l’empresariat és més independentista que no s’ha fet veure Vam guanyar. L’última dada és aquesta. Ara veurem què passa a les eleccions vinents, però l’última dada és aquesta. L’empresariat en general, en aquesta mena de manifestacions polítiques, és poruc. Perquè et poden fer molt de mal segons quines decisions es prenguin contra la teva empresa. I, per tant, una cosa és allò que vota i l’altra és allò que diu. I, per tant, sempre hi ha manifestacions que es fan amb la boca petita. Sempre els deia: “No us preocupeu, la Cambra ja es manifestarà per vosaltres.” I fem això.

—Eines de País, per què canvieu de nom?
—No canviem de nom. Eines de País és un paraigua. És un paraigua de l’ANC que té diferents potes. No deixem de ser Eines de País. Encara ho som. I sota el paraigua Eines de País, tindrem nom propi.

—Res a afegir?
—La situació econòmica és complicada, però Catalunya és molt resilient i sembla mentida com ens anem sortint de les crisis d’una manera prou reeixida. Jo de vegades dic que és de massa resiliència que no toquem mai fons, perquè algun dia hauríem de tocar fons i dir prou i que volem deixar de tenir un dèficit fiscal com el que tenim, i treballar de valent per fer un pas endavant en la constitució d’un estat.