Mònica Roca: “No és casualitat que la resolució del TSJC sortís poc abans del ple”

Dimecres al vespre, després de més de sis hores de ple, la Cambra de Comerç de Barcelona va aprovar per àmplia majoria de reconèixer el Consell de la República i de reduir el poder de les grans empreses al ple, tot retallant-ne els escons: de catorze a dos. És, sens dubte, un dels moments més importants del mandat, un punt d’inflexió que evidencia la resiliència de l’agenda democratitzadora de la junta independentista contra les pulsions continuistes dels poders fàctics –tant dins l’entitat com fora–, que sempre han cregut que la Cambra era seva.

Com afecta el resultat del ple la lluita pel poder al si de l’entitat, i com encara la junta els mesos vinents, després de la sentència amb què el TSJC provà de distorsionar el ple d’abans-d’ahir? De tot això i més, en parlem amb la presidenta, Mònica Roca.

—El ple d’ahir ja es preveia polèmic, però la sentència del TSJC ho acabà de complicar tot. L’empresa demandant defensava que la decisió obligava a dissoldre la junta, però tant vós com la Generalitat manteniu que no.
—Nosaltres vam rebre una carta a migdia que notificava la resolució del TSJC, però no vam rebre la interlocutòria fins al vespre, quan ja érem al ple. Al ple hi ha hagut moltes resolucions cap a una banda i cap a una altra, i nosaltres hem de continuar fent la nostra feina. Si arriba el moment que ens diuen que hem de dissoldre la Cambra ho farem, però ara com ara no hi ha res que ens faci pensar que hagi de ser així.

—Així doncs, la previsió és que la junta acabi el mandat i les eleccions es facin el maig vinent, tal com estava establert.
—Treballem amb aquesta idea, sí. També és veritat que a vegades les coses es mouen a poc a poc, i que a vegades es mouen molt ràpidament. No és casualitat que la resolució del TSJC sortís a migdia, poc abans del ple, però res no ens fa pensar que hàgim de canviar els terminis. Tenim molta feina, nosaltres anem fent. I si mai hem de canviar de plans, ja ho farem. Però en principi treballem amb aquests terminis, tal com ens diu la Generalitat.

—Estem en un moment del mandat en què es comencen a albirar les eleccions, que són a menys de dotze mesos. Hi haurà canvis significatius en la candidatura Eines de País amb vista a les eleccions?
—Tenim molta feina en els deu mesos que queden, i per tant no tenim tanta urgència a l’hora de preparar una candidatura; però sí que és veritat que nosaltres volem continuar amb el projecte i la ideologia que tan clarament hem expressat. Entenc que es puguin moure unes altres candidatures –és la percepció que tenim–, suposo que perquè les eleccions no els tornin a agafar desprevinguts, com va passar l’altra vegada. Però nosaltres continuem concentrats en tota la feina que hem de fer en aquests deu mesos que ens queden, i preferim no desviar-nos de les nostres obligacions.

—Parlant de feina, creieu que l’èxit del ple d’ahir reforça la junta?
—Totalment. Ahir va ser una jornada llarga perquè van coincidir molts punts de plens que han anat a parar al ple de juny –com ara el canvi d’escut o bé l’ampliació dels escons–, i el ple va ser tens. Així i tot, el comportament dels membres fou exemplar. Jo sempre demano que hi hagi diàleg; no ens agrada que es presentin propostes al ple i que es votin directament. El d’ahir va ser un ple molt participatiu, es van preservar les formes i tothom va guardar respecte a tothom. Va ser un èxit que va reforçar i unir la nostra candidatura, i que ens permet de continuar fent les coses que vam dir que aniríem fent.

—Això que dieu em sobta, perquè vaig poder parlar amb diversos membres que lamentaven l’actitud d’alguns assistents, que van titllar de molt mal educada. Ho veieu de la mateixa manera?
—Sempre hi ha algú que s’ha de fer notar, sí, però en general el ple va anar molt bé. Jo demano diàleg, que tothom s’impliqui. És veritat que a vegades no es pot evitar una rialleta aquí, un comentari fora de lloc allà, però en general no comparteixo aquest parer. No nego que en algun moment hi hagués una nota una mica discordant, però crec que s’ha de poder dialogar. No sóc partidària de tallar el diàleg (i potser algú m’ho pot retreure, perquè el ple va acabar a les onze de la nit). No crec que aquest hagi de ser el missatge, i el fet que hi hagués algun comentari fora de to no penso que canviï el tarannà del ple. Que hi ha oposició? Doncs és clar, només faltaria. Si no seríem tots de la mateixa candidatura, ho veuríem tot igual. Hi havia moltes candidatures barrejades, i també gent que no era de cap candidatura com ara les onze vocalies empresarials, que ahir van participar totes. Mai no les havíem tingudes totes allà!

—Precisament, una altra queixa d’alguns assistents era que als plens sempre hi van els mateixos, i que hi ha molts membres que tan sols es presenten quan s’han de votar resolucions polèmiques, sovint sense ni haver-se’n llegit el programa.
—Això és cent per cent correcte, sí. I després vénen i et diuen que hauríem de parlar de temes econòmics, i penses: “Tu quan has vingut al ple a parlar de temes econòmics? Si no hi has vingut mai!” El límit entre allò que és polític i allò que és econòmic és molt difús, i així ho vam argumentar nosaltres. Per exemple: en termes econòmics, el reconeixement del Consell per la República és molt clar. La millor política econòmica és la de comptar amb un estat propi, i nosaltres repetim sempre aquesta frase perquè és així. Us en puc posar exemples, com ara els 45.000 milions d’euros de dèficit d’infrastructures, el 7,8% que ha arribat en projectes europeus en compte del 19% que ens correspondria per PIB, la manca d’inversió respecte del que s’havia pressupostat en infrastructures, el dèficit fiscal… Podem anar sumant. Per tant, és evident que, d’un punt de vista estrictament econòmic, el millor que li podria passar a Catalunya és tenir un estat propi, i per tant donarem suport a totes aquestes entitats que defensin això. També ens hem esforçat molt a dir que això no és en absolut partidisme, i per això ens hem esperat que el Consell sigui tan neutre com sigui possible per a reconèixer-lo. No hauria de caldre remarcar-ho, però sembla que sí. Nosaltres veiem el Consell com un element més que lluita pels drets i la llibertat de poble català amb independència dels patits polítics, perquè aglutina diverses entitats i diverses formacions. És per això que no n’hem fet el reconeixement fins ara, per a no posar-nos de part de ningú. Això no és partidista. Sí que és ideològic, és clar. Però és que nosaltres hem dit netament i clara que som independentistes.

—Un dels grans objectius de la candidatura Eines de País ha estat acostar l’entitat a la petita i mitjana empresa, que juntes conformen el gruix productiu del país. El ple d’ahir referma aquest rumb?
—Nosaltres vam defensar que les petites empreses no eren ben representades en el ple de la cambra. Representen més d’un 99% de les empreses i ocupen entre un 70% i un 75% dels treballadors. Entenem que la seva representació al ple, doncs, hauria de ser equivalent al seu pes en el teixit reproductiu, i alhora defensem que són precisament les petites empreses que necessiten més organitzacions com la nostra, perquè les grans empreses solen tenir una influència que no requereix tant els serveis d’una cambra de comerç. La majoria dels serveis que ofereix la cambra, com ara la digitalització i la internacionalització, van més adreçats a les pimes i als autònoms que no a les grans empreses. Això no vol dir que nosaltres no entenguem que hi ha grans empreses que són importantíssimes per a l’economia catalana. En reconeixem la importància, i entenem que han de poder influir en decisions importants. Per això proposem la figura del soci institucional, perquè entenem que aquestes empreses tenen unes altres necessitats i volem comptar-hi (i que comptin amb nosaltres). Però això no exclou que ens havíem de centrar en el que representa 99% de les empreses. Ens sentim a prop de les petites empreses i les defensem. A més, de grans empreses n’hi ha de moltes menes, n’hi ha de molt arrelades al territori que evidentment volem tenir en compte. És bo tenir un dinamisme com el que té Catalunya, que fa aixecar molt ràpidament una empresa. El problema és que després no les sabem fer créixer, i l’obligació de la cambra és ajudar-les en aquest procés. Hi insisteixo: de grans empreses n’hi ha que ens encantaria tenir-les a la cambra, i de fet n’hi tenim alguna. No totes les grans empreses són empreses de l’ÍBEX que tenen l’esperit en un altre lloc, hi ha moltes grans empreses que tenen cor català. La nostra tasca, per tant, és entendre’ns-hi.

—La reducció de les “cadires de plata”, doncs, vol equilibrar el balanç entre la petita i mitjana empresa, per una banda, i les grans empreses, per una altra, sense descomptar-ne cap?
—En essència, vol fer créixer el sufragi del ple. No té sentit que al segle XXI només s’escullin per sufragi dos terços de la cambra. Imagineu-vos si al parlament hi hagués una proporció fixa de diputats no electes! No ho entendria ningú. Conceptualment, això no es pot justificar, i per tant hem de trobar una manera de col·laborar amb les grans empreses que no impliqui –per dir-ho d’alguna manera– subhastar les vocalies. Això vol dir que el ple serà més representatiu, perquè tothom s’haurà de sotmetre a votació. Les grans empreses també s’hi poden presentar; no hi ha res que els impedeixi de presentar-s’hi i guanyar la seva vocalia com ha de fer la resta. El nostre objectiu, doncs, és doble: per una banda, democratitzar la cambra; i per una altra, intentar que el ple es correspongui més fidelment al teixit productiu català.

—La inflació del juny és d’un 10,2%, la dada més alta des del 1985. Sembla que vénen mesos difícils. Com afronta aquesta conjuntura la Cambra?
—És veritat que la inflació és altíssima i que bat tots els rècords, però la inflació subjacent, que és la que nosaltres creiem que s’ha de tenir en compte, no es troba en aquestes xifres. Creiem que és molt important que hi hagi el pacte de rendes, i això és una feina en què patronals i sindicats han de treballar amb força. Tant per a l’empresariat com per a la ciutadania, un pacte de rendes donaria més tranquil·litat perquè anivellaria els sous amb la inflació subjacent. És molt perillós lligar els augments de sous amb la inflació, perquè això origina una escalada de preus i salaris molt perillosa, que no farà sinó créixer. Però, per una altra banda, tampoc pots no augmentar els sous, perquè la pèrdua de poder adquisitiu seria enorme. La inflació encara no afecta d’una manera gaire determinant el consum –tot i que ara se’n comença a notar l’impacte–, però el turisme, per exemple, es troba a l’alça de manera espectacular. La por és què passarà quan acabi l’estiu.

—Què passarà? Com ho veieu?
—Com que hi ha una mica d’estalvi crec que aquest estiu encara hi haurà una despesa alta, però què passarà quan arribi la tardor? Amb la inflació, la sensació és d’estar amb una pilota dalt d’un cim i no saber de quin costat caurà. Nosaltres mirem de ser realistes, però no alarmistes: l’alarmisme tan sols provoca més alarmisme. Hem de ser prudents: l’economia catalana és espectacularment resilient, suposo que pel que hem hagut de patir sempre, i de seguida girem la truita i encarem els moments de canvi com una oportunitat. Ara, els moments de canvi també són delicats, perquè les oportunitats no són equitatives i qui més pateix, normalment, són els més vulnerables. Així doncs, hem d’estar molt atents a la situació de les petites empreses, que segurament es trobaran en conjuntures més difícils.

—I amb el preu de l’energia?
—El preu de l’energia és un altre dels grans causants de la inflació. No entenem com és que no hi ha una acció concreta contra aquests oligopolis energètics, que tripliquen els seus beneficis. Això que passa és un escàndol. S’haurien de prendre mesures molt dràstiques i molt clares, tot fiscalitzant aquestes empreses i limitant els preus de l’energia. Aquestes mesures contundents que hem exigit no arriben, i no pot ser que les energètiques tinguin aquests beneficis a costa de tothom.

—Les mesures del govern espanyol han acabat traduint-se en una rebaixa dels imposts sobre els carburants i un topall del gas que ha disminuït molt lleugerament el preu de la llum i que, per a acabar-ho d’adobar, hem acabat pagant entre tots. Són mesures a l’altura del moment?
—Són mesures molt cosmètiques, si em permeteu la paraula. És millor que res, suposo, però molt lluny del que hauríem de fer. Han rebaixat el preu de l’electricitat d’un 210% a un 200%? Doncs ja em diràs.