Mònica Roca: “Abans la Cambra de Barcelona era de les elits. Ara és diferent”

Mònica Roca i Aparici (1969) és la candidata d’Eines de País, la llista independentista que es presenta a les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona. N’ha estat la primera presidenta en 135 anys d’història, i ara aspira a revalidar el càrrec. S’enfronta a la candidatura Va d’Empresa, encapçalada per l’ex-conseller delegat de l’asseguradora DKV Josep Santacreu. Just ahir, dia que es va fer l’entrevista, la candidatura de Roca, per una banda, va denunciar que havia rebut pressions per a retirar candidats de les eleccions i, per una altra, va demanar a la patronal PIMEC que complís el seu compromís de ser neutral i no afavorís la candidatura de Santacreu. Les eleccions comencen avui i s’allargaran fins al dimecres 20. En aquesta conversa, Roca precisa aquestes queixes i explica quin balanç fa del seu mandat i quins són els envits principals d’ara endavant.

—En què es diferencia Eines de País de la candidatura rival?
—En moltes coses. La cosa principal és que hem fet una obertura. La cambra era una cosa de poca gent, d’empreses molt lligades a les elits. Ara és completament diferent. Ens hem fet útils a tot el teixit productiu: empreses i autònoms. És la gran diferència: ara és la cambra de tothom. I hem fet un procés de modernització interior, de digitalització, i una tasca molt important al territori. La cambra estava massa centralitzada i hem fet delegacions territorials.

—I el projecte de país, en què és diferent?
—De vegades ens acusen de fer política. Sempre responc que la política la fas amb les decisions de cada dia. Del mitjà de transport que fas servir als llocs on vas a comprar. A nosaltres ens pertoquen les polítiques econòmiques. I nosaltres pensem que la millor política econòmica per a aquest país és tenir un estat propi. Volem un estat que ens defensi, que estigui a favor nostre i no pas en contra. Per tant, que no tingui un dèficit fiscal, que inverteixi en infrastructures, en recerca i coneixement, en salut. I això és una diferència amb l’altra candidatura, que no és clarament independentista com nosaltres.

—Poseu-me tres exemples de moments d’aquest mandat en què hagi estat important que hi hagués un govern independentista a la Cambra de Comerç de Barcelona.
—Hem defensat que Catalunya és una nació, que ha de ser un estat i que té uns dèficits injustos. Hem fet manifestos per a defensar la llengua. Tot just ahir, amb Plataforma per la Llengua, tornàvem a defensar la importància de l’oficialitat a Europa. També contra l’empresonament dels polítics del nostre govern. I, any rere any, hem sortit contínuament quan hi ha hagut dades sobre el dèficit en inversions i infrastructures que té l’estat espanyol amb el nostre país. Perquè els pressupostos estan molt bé, però a l’hora de la veritat, quan analitzem l’execució de les inversions, estem sempre al voltant d’un 30%. Això és una vergonya i hem reclamat que s’acabés aquesta actitud de l’estat espanyol.

—El poder empresarial va ser clau el 2017 per a frenar la independència. Què es pot fer per a capgirar això de la cambra estant?
—Pensem que l’empresariat és majoritàriament independentista, perquè és més a prop d’aquestes injustícies. Una altra cosa és que no s’hagi atrevit a dir-ho, cosa que està justificada: de vegades el teu negoci depèn de tercers, o de vendes a fora, i tens por d’explicar que ets independentista. Però una cambra que representi aquest empresariat i aquests autònoms ha de ser independentista. El fet important és que, en un nou moment d’embat, el teixit econòmic digui: “Estem amb la defensa d’aquest país.”

—Hi ha hagut cap canvi en la cultura política? Heu intentat de canviar, per exemple, la manera de fer lobby?
—Això era de les elits. Ningú no sabia què feia la cambra, ni a què es dedicava. L’obertura d’ara implica una manera de fer diferent. Volem parlar el llenguatge de les empreses del segle XXI per entendre’ns, perquè puguin desenvolupar els serveis que necessiten. De la pandèmia en podem treure aspectes positius: ha fet visibles deficiències del nostre teixit productiu. Per exemple, el nivell de digitalització de les nostres empreses. Hem ajudat més de 50.000 empreses.

—Heu denunciat que membres de la vostra candidatura havien rebut pressions. De quina mena?
—Membres de la nostra candidatura han rebut trucades en què els pressionaven perquè abandonessin la llista. Demanem que siguin unes eleccions netes, transparents i amb el màxim de garanties, si us plau.

—La patronal PIMEC és parcial, en aquestes eleccions?
—Hem demanat que PIMEC sigui tan neutral com sigui possible, com ho han estat altres organitzacions empresarials. Hi ha empreses de PIMEC a totes dues candidatures i hem de veure fins a quin punt reben totes el mateix ajut. Ara mateix hi ha molta confusió. PIMEC va dir molt clarament que ells no volien ni guanyar ni perdre, i per tant no hi ha cap candidatura amb el nom de PIMEC. Van dir que ajudarien qualsevol que es presentés. Nosaltres demanem que sigui així. De moment, per exemple, un col·lectiu de taxis ha dit que donaria suport a la candidatura de PIMEC. Quina és la candidatura de PIMEC? En totes dues candidatures hi ha membres de PIMEC.

—Però no en la mateixa proporció. L’altra en té més. 
—En la nostra n’hi ha nou, i en l’altra més de vint. Per això demanem que siguin molt curosos. Creen molta confusió entre l’empresariat. Si no es presenten, per què no es rep el mateix suport en totes dues candidatures amb membres de PIMEC?

—Us preocupa que els sis escons que tenen reservats les patronals a les eleccions puguin decantar la balança en cas d’un resultat molt ajustat.
—Sí, és una preocupació. Jo lloo tots els pactes. No és una crítica, en absolut. Si aquesta vegada Foment i PIMEC es posen d’acord i fan una llista conjunta per a aquestes sis vocalies, fantàstic. Ara: que siguin molt conscients que aquests llocs reservats per a les patronals no s’elegeixen per sufragi, i ni tan sols els trien els membres del ple que sí que han estat elegits per sufragi. No hi ha cap elecció. I això no els legitima per a ser presidenciables. Espero que no passi. És cert que poden decantar la balança. Nosaltres no comptem amb aquests vots. També us diré una cosa: en aquesta llista de sis, hi ha de tot. Hi ha persones amb qui tinc una relació excel·lent, i que em consta que pensen que la millor política econòmica per a Catalunya és un estat propi.

—Aquest problema s’hauria de resoldre amb una reforma del reglament?
—No em sembla malament que es doni una part del ple a les associacions empresarials de màxima representativitat. Ho determina la llei estatal del 2014, que és la que ens regeix, perquè la catalana encara no és reformada. No em sembla malament mentre respectin la voluntat del ple elegit per sufragi.

—De fet, l’altre dia vau retreure al govern que no sigui “prou valent” per a aprovar la llei de cambres catalana. Què ha passat?
—Qui ha posat bastons a la roda ha estat PIMEC. Això ve de molt lluny. Vam començar negociant amb la consellera Àngels Chacón. Hi va haver malentesos. Vam assumir la nostra part de la culpa i vam dir: “Comencem de nou.” Ens vam reunir amb totes les associacions empresarials i amb sindicats per a explicar la nostra proposta, que no tenia cap conflicte amb la llei vigent. Amb PIMEC hi hem estat reunits un munt d’hores, fins que un dia es van aixecar de la taula de negociació. Van dir: “No ho acceptem.”

—I per què?
—PIMEC té el seu joc i defensa el seu tros de pastís. Potser li fa por que nosaltres ocupem una part del seu espai. No hi estic d’acord, però ho poden defensar. Allò que no em sembla admissible és que la conselleria no estigui per damunt d’això. No poden estar sotmesos a la voluntat d’una patronal. Entenc que hi ha d’haver diàleg, però hi haurien d’haver estat per damunt. Això, la primera època de negociació, quan es debatia una proposta de llei de la conselleria.

—I després?
—A això no s’hi arriba a temps i decidim fer-ho com una proposició de llei. Per fer-ho així, n’hi ha prou que un grup parlamentari ho registri. Per Esquerra Republicana, que és qui era al govern, era molt fàcil d’entrar-ho. Però es buscava una majoria àmplia amb dos grups més. I això s’ha intentat de totes les maneres. Molts d’aquests partits no s’hi van voler sumar perquè la llei no tenia el suport de PIMEC. Una llei referendada per les tretze cambres catalanes, cosa que no sabeu el valor que té.

—A què atribuïu la incapacitat d’aquest govern de sobreposar-se a la PIMEC?
—Recordo una frase: “No permetrem que hi hagi cap terratrèmol.” Celebro que vulguin estar d’acord amb les organitzacions empresarials. Però n’hi ha moltes. Per què no volen cap terratrèmol amb la patronal i, en canvi, no els importa tenir-ne un amb les cambres? No sé si falta el coratge per a anar endavant malgrat que hi pugui haver organitzacions descontentes.

—Què ens perdem amb aquesta llei? De què ens serviria?
—És una llei possibilista. No és de màxims. No és la que voldríem. L’hem rebaixada molt precisament perquè la tramitació fos més lleugera, i perquè tenir una llei que encara és del 2002 fa molta pena. Som l’única comunitat autònoma de l’estat espanyol, i no m’agrada gens parlar en aquests termes, que no té una llei de cambres. Per tant, no és una llei que ens doni una gran cobertura. Nosaltres volíem que aquesta llei recollís que tenim un seguit de funcions públiques que abans tenien un pressupost que venia de la quota cameral. Però ara no existeix, aquesta quota, i les funcions les continuem tenint. I les volem, aquestes funcions, però volem que les financin. Són al voltant d’un 15% de les nostres funcions. A banda, en aquesta llei hi havia un punt en què la governança de totes les cambres catalanes estava molt ben explicada.

—Els vostres opositors critiquen que no s’ha fet una gestió prou bona de les finances de la Cambra. Diuen que heu deixat 4 milions de caixa mentre que els gestors anteriors en van deixar 13.
—La nostra obligació com a cambra és estar al servei de les empreses. Us imagineu que, en plena pandèmia, la cambra té guanys extraordinaris mentre les empreses tanquen? Per favor. Nosaltres ens hem de posar al servei de les empreses. Seria irrespectuós i impresentable que una entitat al servei de les empreses tingués grans beneficis mentre les empreses ho passen malament. A més a més, no és una dada correcta.

—Per què?
—Perquè avui aquesta cambra val molt més que no valia fa quatre anys. Hem convertit la tresoreria en inversions. Hem renovat de dalt a baix l’edifici de la Diagonal, on treballen 150 persones, però que dóna cabuda a més de 600 persones que podran fer xarxa i formació. Només aquest edifici s’ha revaloritzat de 46 milions a 60. Amb els 7 que nosaltres hi hem invertit, l’hem valoritzat en 14. Això on ho compten? Què hi fan 13 milions en un compte corrent? S’havia de posar al servei de les empreses. La cambra d’avui val molt més que no la de fa quatre anys. I encara una altra cosa: tots els pressupostos s’han aprovat per unanimitat al ple. Totes les empreses que no els volien haurien d’haver aixecat la mà llavors. I no ho van fer. Perquè era perfectament explicat on anaven tots els diners.

—Una altra crítica que us fan: fa poc vau dir que no calia que tornessin les empreses que van canviar de seu el 2017 si no ho volen.
—Hi ha un flux d’empreses enorme. Continu. Passa a totes les ciutats del món. I el flux net és positiu per a Barcelona. Sempre hi ha més empreses que arriben que no pas que se’n van. A aquell fet en concret no hi hem de donar més importància. Tots sabem les pressions que hi va haver. Al capdavall, els treballadors són aquí. Jo també vull que les decisions es prenguin aquí, i crec que un país ha de tenir empreses grans, és importantíssim. Però empreses grans que quan han de prendre una decisió ho facin en favor de les seves seus a Catalunya. Si aquí només arrosseguem les decisions que afavoreixen altres llocs, això no té gens d’interès.

—Hi ha alguna cosa, mirant enrere, que hauríeu fet diferent?
—De tot s’aprèn. Però estem molt contents. S’han fet coses irreversibles, com la modernització del llenguatge per adreçar-nos a les empreses i els autònoms, o la força que hem donat al territori. També hem donat una mirada social i equitativa a la cambra. Un dels nostres llegats són els indicadors de progrés i benestar, que també té en compte la sostenibilitat i la qualitat del creixement, no tan sols la quantitat.

—Però hi ha cap autocrítica concreta? 
—Alguna cosa no hem sabut explicar, si hi ha una part de l’empresariat, d’aquestes elits, que no ens ha entès. Nosaltres mai no hem anat en contra de la gran empresa. Hi volem una relació institucional. Només hem criticat que no és democràtic que aquestes grans empreses tinguin vot al ple. Hi han de tenir veu. Potser, en aquest sentit, no ens hem sabut explicar prou.

—Quins són els dos o tres envits essencials per al mandat següent?
—La llei de cambres, sens dubte. Un altre element que explica quina mena de país i de cambra volem és la sindicatura empresarial. Tal com hi ha un síndic de greuges, un síndic empresarial ens sembla imprescindible per a recollir totes les problemàtiques d’empreses i autònoms davant l’administració. Aquesta vegada, a més a més, la candidatura incorpora membres del tercer sector, al qual donem molt valor. I, finalment, continuar essent la cambra del segle XXI. La cambra s’ha d’acostar tant a l’autònom del poble més remot com a la gran empresa de Barcelona.