17.10.2020 - 21:50
|
Actualització: 18.10.2020 - 10:22
Mónica Oltra Jarque vol ser invisible; li agrada viure on viu; llegeix Benedetti i escolta Serrat; detesta la hipocresia; admira el Che Guevara; li agrada passar el temps conversant amb gent que li aporta alguna cosa; valora la lleialtat dels altres; els colors que prefereix són el malva i el turquesa i la flor que més li agrada és la del taronger; com a principal virtut destaca la seua constància i detesta la ira com un dels seus principals defectes. Li agradaria morir tranquil·la i sense fer patir els altres.
Així es defineix la vice-presidenta primera de la Generalitat en un qüestionari quasi al final del llibre biogràfic que tot just arriba a les llibreries. Es titula: ‘Mónica Oltra o el compromís’, l’ha escrit Tomàs Escuder i el publica Lletra Impresa Edicions.
Biografia autoritzada
No és un llibre d’encàrrec, remarca l’autor, qui, quan va concebre el projecte, no coneixia personalment Mónica Oltra. L’admirava, és clar, diu. I això es nota al text. És una biografia autoritzada que Oltra i el seu entorn han llegit i revisat.
La formació de sociòleg d’Escuder l’empeny a pensar que la biografia és un gènere molt interessant i que les vides de les persones rellevants s’han de contar.
Mónica Oltra està a punt de fer cinquanta-un anys, és vice-presidenta de la Generalitat, titular de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, i és la persona que cada divendres compareix davant la premsa per explicar els acords del govern valencià. És, per tant, una persona rellevant. Políticament i social.
L’autor ha fet allò que en periodisme s’anomena ombra i en sociologia, observació participant o no participant. És a dir, a banda d’entrevistar el personatge o de conversar-hi, l’ha acompanyat en quelcom que podríem anomenar vida quotidiana: a casa amb els fills, al xalet amb les cosines, a casa de la mare, en algun míting, fumant en un banc a prop del palau dels Valeriola o en alguna reunió de les que es fan al despatx de la vice-presidència… Ara les converses les mantenen a la nit i per WhatsApp, quan el dia s’acaba i toca repassar.
El treball de camp, com l’anomena Escuder, el va iniciar abans de les eleccions del 2019 i quan va començar la pandèmia, el confinament i tot el que encara vivim, l’original ja era en mans de l’editor. Per tant, no podem conèixer els sentiments de la vice-presidenta en aquests mesos en què la covid-19 s’ha acarnissat amb algunes residències d’ancians, un àmbit de la seua competència.
Els primers anys
Al llibre descobrim els primers anys d’Oltra a Neuss, la República Federal d’Alemanya, que, malgrat que ella diu que ja queden molt lluny i que se sent plenament ‘d’ací’, ‘d’eixe xicotet triangle definit pel Túria, l’Albufera i la mar’, marcaran per sempre el seu caràcter i la seua trajectòria política.
L’autor es refereix moltes vegades al caràcter luterà d’Oltra. No com a practicant d’una església, sinó per l’austeritat i la sobrietat, la rectitud moral com a base del seu comportament, al costat d’un sentit utòpic per dur endavant el seu ideari. Treball, estudi i compromís.
La Mónica Oltra que ens mostra aquesta biografia és una dona amb conviccions de pedra picada. Orgullosa del seu origen humil, filla de classe treballadora, molt influenciada per la ideologia comunista de son pare. Afirma ella amb contundència, i això també quedava clar en el retrat que li va fer Ferran Torrent l’any 2013, quan encara era la Mónica de les samarretes, que diu i fa el que pensa i no el que li agrada escoltar a la gent. I així sorprèn algun sector del seu partit quan és nomenada fallera major de la seua falla i s’emociona entrant a la plaça de la Mare de Déu, o quan a la visita a un centre de majors se sent incapaç de fer promeses que sap que no podrà complir.
La normalitat
Al llibre, les fotografies de l’àlbum privat es barregen amb les de la vida pública. Algunes groguegen, unes altres són més recents. Amb els pares; amb els fills; amb la gent del Cabanyal; en campanya electoral, amb Varufakis o amb Pasqual Maragall; celebrant victòries o de visita al Safari Park del Verger. Hi ha la Mónica Oltra de les samarretes i la de la vida més íntima. Aquella cara humana que normalment no coneixem dels polítics. Un cert desvetllament del pudor.
I d’aquesta normalitat se n’expliquen episodis entranyables com la relació impossible dels seus pares a València, perquè Juan Oltra estava separat quan es va emparellar amb Angelita Jarque, i aquest és un dels principals motius que els va fer emigrar a Alemanya. I hi ha el casament dels pares amb ella i el seu germà Juan fent de padrins. I el primer casament de Mónica Oltra, amb Miquel Real, que des del 2015 és el seu cap de gabinet; i el segon, que acaba com acaba i que en el llibre s’explica com ‘una forta decepció’. ‘Un inconvenient en termes polítics, una ferida que ha tingut i que s’ha tancat’, diu Tomàs Escuder, per a remarcar a continuació que la ferida gran va ser la mort accidental de son pare el 2013.
País? Territori? Regió?
Al pròleg del llibre, Gustau Muñoz escriu que ‘Mónica Oltra és una figura destacada d’un valencianisme pràctic, que no es deté en grans elaboracions, però que defensa l’autogovern i l’ampliació de tots els marges possibles de la vida social autònoma i la promoció de la llengua i la cultura marginada, la pròpia dels valencians.’
I per a saber més d’aquest tema avancem en la lectura i ens trobem amb aquest paràgraf: ‘Què pensa Mónica Oltra del territori valencià? País, Comunitat, Regió, Regne? On desenvolupa la seua tasca? Per a ella, aquestes denominacions tenen poca o escassa rellevància en termes designatius. El que a ella li importa és el contingut: la molla, en termes socials. Té aquesta concepció de l’espai polític alguna cosa a veure que va nàixer a Alemanya? És aquest un fet determinant en la seua manera de pensar el territori?’.
El biògraf es pregunta si Mónica Oltra és la continuadora de la tasca d’unes altres dones que amb el seu acompliment han fet avançar el món. I cita noms: des de Rosa Luxemburg fins a Carme Miquel o Rosa Serrano. També Concepción Arenal, Matilde Salvador o Hannah Arendt. Li preguntem a l’autor si Oltra no és massa jove per a aquests paral·lelismes i la seua resposta és aquesta: ‘És un tema d’edat. El treball que han fet aquestes dones és comparable al que podrà fer Mónica al llarg de la seua carrera. Ella va en aquest camí. Quan Mónica tinga 80 anys, que algú en faça una altra biografia.’
Del PC a la vice-presidència de la Generalitat
Al llarg dels capítols es traça l’evolució política de Mónica Oltra. També les discrepàncies, les dissidències, les escissions, les renúncies, els canvis de partit, les aliances. Des de la militància al PC fins a Iniciativa i la creació de Compromís. Hi ha noms que formen part del cercle més íntim i proper de la vice-presidenta. Cristina i Mireia Mollà, Ximo Cádiz, Evarist Mahiques o el ja citat Miquel Real.
Justament és Real, probablement, la persona que millor coneix Mónica Oltra, és qui escriu l’epíleg del llibre i el titula: ‘La política que voldria ser invisible’.
Pel que sembla, aquesta ànsia de la invisibilitat és un dels desigs que Mónica Oltra expressa sovint. Real aprofita la invitació per a fixar doctrina i per a fer una mena de revenja. Recorda les eleccions del 2015, aquelles que van propiciar la formació del primer govern de coalició a la Generalitat Valenciana que va acabar batejat com a Govern del Botànic. Escriu Real que les negociacions van ser molt dures entre un PSPV que havia guanyat els comicis però havia perdut vots respecte dels anteriors, i un Compromís tan eufòric com necessari per a fer possible el canvi somniat. Tot és a les hemeroteques. Com també hi és el que Real qualifica de ‘pressió immisericorde, misògina i displicent a què des de moltes tribunes periodístiques i socials es va sotmetre Mónica Oltra. Se la feia responsable de no facilitar en safata de plata al PSPV la presidència de la Generalitat […] És en aquest context d’egos, de testosterona desbordant, d’intervencions de poders fàctics, d’interferències econòmiques, mediàtiques (perdó per la redundància), polítiques, patriarcals, socials, on es va construir un imaginari de Mónica Oltra com a dona ambiciosa, depredadora, insaciable, una espècie de “viuda negra”, devoradora, sense límits ni escrúpols.’
I el futur?
‘Anar a Madrid? No es pot dir mai. Però sóc de terres xicotetes. El meu país és tan petit, com diria Lluís Llach, es mou entre el Túria, la Devesa del Saler i el mar. Sóc de terres xicotetes’, confessa al seu biògraf.
Tomàs Escuder va nàixer a Castelló l’any 1946, és navegant, sociòleg, va estudiar Administració d’Empreses i Antropologia a la Sorbona de París. És autor de llibres de viatges, narracions i biografies, com ara la de Joan Lerma quan era president de la Generalitat.
