Mònica López: “Tinc sort i continuo treballant a cinquanta anys i sense la necessitat d’operar-me”

Després de l’èxit de la temporada passada, la Calòrica torna als teatres amb De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, una auca ecologista que vol remoure consciències. Aquesta vegada la duen al Teatre Borràs, i molt pocs dies. I avisen tothom que es va quedar amb les ganes de veure-la al TNC o el Poliorama: és l’última oportunitat per a veure l’obra a Barcelona. Ja han tancat un cicle.

En parlem amb Mònica López, l’única actriu que ha tingut el privilegi de pujar dalt l’escenari amb la Calòrica malgrat no formar part de la companyia: “És la bomba. Abans de treballar-hi, ja n’era molt fan.” L’actriu viu un dels seus millors moments. “Tothom diu que a cinquanta anys les dones deixen de treballar, i jo tinc més feina que mai. Cada vegada faig papers de dones més interessants. Les històries de dones de més de cinquanta són molt més riques. Tenim més coses a dir perquè hem viscut més.” Malgrat tot, López és crítica amb l’art que es fa ara a Catalunya: “No puc suportar el teatre i la televisió que fem.”

—Últimament, feu papers que us donen moltes alegries. La setmana passada vau recollir un premi Forqué per la sèrie Rapa, i enguany us han donat un premi Max per l’obra amb la Calòrica…
—Hem de ser agraïts, i, per tant, sempre donaré les gràcies pels premis. Però més que amb el premi, em quedo amb els missatges que he rebut dels amics, que se n’alegraven. Em sento molt afortunada, però no tant pels premis, sinó perquè d’ençà que vaig començar he tingut molta sort. Vaig venir amb divuit anys de les Canàries a Barcelona, i des de llavors no he parat de treballar. He pogut escollir. Tothom diu que a cinquanta anys les dones deixen de treballar i jo tinc més feina que mai.

—…
—No sé per què em passa. M’agrada pensar que la feina crida la feina. I com que no he parat mai, sempre m’acaben cridant. Al final, et poses de moda. Encara que m’agradaria pensar que ja no ho sóc. Trenta anys són molts. Tinc clar que no necessito premis, el meu millor reconeixement és haver aconseguit treballar durant tant de temps regularment i poder viure d’allò que més m’agrada: actuar. Estic molt agraïda a la professió. M’ha tractat molt bé. Tinc sort i continuo treballant a cinquanta anys i sense la necessitat d’operar-me. A més, cada vegada faig papers de dones més interessants. Les històries de dones més de cinquanta són molt més riques. Tenim més coses a dir perquè hem viscut més.

—Creieu que aquests darrers anys ha canviat res i s’escriuen més papers per a dones de quaranta anys o cinquanta?
—No ho sé. Hi ha sèries amb papers meravellosos, però tinc la sensació que és una moda. I això em fa pensar que és superficial i que realment no hi és aquest canvi. Continuen passant coses tan bàsiques i fortes com que les actrius cobrem menys que els actors. Potser m’equivoco, però no hi confio. També confesso que em fa una mica de por això que passa, no entenc la necessitat de fer-ho tot políticament correcte. Ja no podem escriure obres que parlin d’un pederasta? No es podria escriure Lolita? Un moment! L’art és per a reflectir la realitat, i la pederàstia existirà sempre, n’hem de poder parlar. Fa poc vaig llegir que volien retallar de la pel·lícula Lo que el viento se llevó i retirar-ne les escenes racistes. Parlem del 1800, hi havia racisme en aquella època. Volen negar la història? L’art ha de reflectir la realitat, no podem ser correctes. Quan l’art és correcte, se’n va a la merda. No t’he respost…

—Si ara hi ha més personatges femenins.
—Diria que no. Encara no n’hi ha prou. Tampoc no hi ha prou dramaturgues ni directores bones. No els han donat espai. I tampoc no pot ser que les dones sempre acabem parlant de feminisme. Està bé que en parlem, però cal parlar de més coses; no pot ser que sempre expliquem com en som, de meravelloses.

—Vau arribar a Catalunya molt jove, us imaginàveu tot allò que vindria després?
—Vaig venir amb divuit anys perquè volia estudiar a l’Institut del Teatre. En aquell moment era la millor escola que hi havia. Però sempre vaig pensar que en acabat me n’aniria cap a Anglaterra, França o Alemanya. Però no va ser així, de seguida vaig començar a treballar i no he parat. Això va fer que no marxés i vaig fer aquí els millors amics, la meva gent. Curiosament, ara em surt molta feina fora, però és igual, ara casa meva és aquí.

—D’alguna manera Barcelona us va canviar la vida.
—Sí, venir amb divuit anys em va canviar la vida. Era una noia de ciutat petita, provinciana, i Barcelona, als anys vuitanta era… Trobo a faltar aquella Barcelona que vaig conèixer. La d’ara m’avorreix estrepitosament. No puc suportar el teatre i la televisió que fem, és d’una burgesia i una autocomplaença que em fa vergonya. Catalunya, tan increïble com és, no la veig enlloc. Vivim del rèdit d’allò que vam fer als anys vuitanta i noranta, i no ens adonem que ara tot és comercial. No m’agrada el que veig al teatre. És més, fins i tot quan faig funcions, em demano a mi mateixa: què fem? No fem pensar ningú, venim a fitxar i prou!

—Què voleu dir?
—Entre els actors ara és habitual assajar per separat. De cop, em convoquen assajar de quatre a cinc, i al meu company de cinc a sis. No ho puc entendre, no fem aquesta funció junts? Per saber què fer necessito veure què faràs. Alguna cosa no rutlla. Ens mirem massa el melic. Catalunya era oberta de ment, era la rauxa i la bogeria. I ara… I no em facis parlar de Barcelona!

—Què li passa?
—No és només Barcelona perquè passa a tot arreu. També passa a Roma o a Istambul. Però és molt trist veure com ens hem venut al turisme. Què és això? És un mal dels nostres temps. A veure quan ens adonem que són diners per ara i fam per al futur.

—Aquella noia que va arribar amb divuit anys a Barcelona pensava a triomfar?
—Sóc d’una generació diferent de la teva i això de triomfar és una cosa que teniu molt els joves d’ara, perquè us han posat aquesta idea al cap, però nosaltres no hi pensàvem. A vosaltres, sempre us diuen que si no triomfeu no sou ningú. Però jo vaig deixar Nissaga de poder perquè no aprenia res. I ho vaig deixar per fer teatre. Imagina’t, no tenia cap intenció de fer-me famosa o de fer grans pel·lícules. És clar que somiava a fer pel·lícules, però tenia clar que si no m’arribava, no passava res. Volia anar fent, com una formigueta, per aprendre un ofici. I vaig tenir la gran sort d’estar envoltada dels grans actors d’aquella època. Gent que s’havia tancat als teatres els anys setanta i vuitanta per aconseguir millores col·lectives. Llàstima que aquests darrers vint anys ens ho hàgim carregat tot. Ja no existeix la consciència col·lectiva.

—Què en recordeu, d’aquests grans?
—Gent com ara Jordi Dauder, Vicky Peña i Mario Gas ens van ensenyar que junts érem més forts. Recordo perfectament com ens van animar, als joves de Nissaga de poder, a anar junts a la direcció a demanar més diners. Ens van dir que si en lloc d’anar-hi separats hi anàvem junts, aconseguiríem condicions més bones. Avui és impossible. Tothom vol ser el privilegiat i cobrar mil euros més que l’altre. En canvi, en aquella època parlàvem entre nosaltres per dir-nos què cobràvem i poder demanar junts condicions més bones. Em sento molt afortunada d’haver heretat aquesta manera de pensar, molt més d’esquerres i col·lectiva. Importava la feina conjunta, no lluir-te tot sol. No vaig pensar mai a triomfar o guanyar premis.

—Sempre s’ha dit que en aquesta professió hi ha molts egos, cosa que xoca amb aquesta idea de col·lectiu.
—Els egos han existit sempre. Els actors dels anys vuitanta eren molt famosos i tenien egos, però alhora tenien aquesta consciència. L’ego el tenien quan sortien a escena i es lluïen, o quan parlaven en una entrevista, però després valoraven el col·lectiu.

—En aquest món deu costar de tenir l’autoestima alta.
—No em puc queixar, he treballat sempre. Però és clar, hi ha moments que t’afecta. Recordo sortir de fer una funció amb Carmen Machi i que tothom cridés el seu nom. De cop, una nena petita em mira i li pregunta a la seva mare: “I aquesta qui és?” La mare em mira i li diu que no sóc ningú. M’acabava de veure actuar! Per sort, ara aquestes situacions em fan riure. Confessaré que de vegades em deprimeixo perquè no m’agrada alguna feina que he fet. Però després penso que no tinc cap dret de queixar-me, sóc una privilegiada. Saps quants amics amb talent tinc sense feina? T’asseguro que són iguals o més bons que no pas jo. En definitiva, és una loteria i a mi m’ha tocat. Però mira, no tinc unes altres coses. La meva millor amiga vol tornar a ser actriu, però quan la veig amb el seu fill d’onze anys no puc evitar de pensar que ella té una funció meravellosa a casa. En canvi, jo no. Quan havia de ser mare, no tenia temps, sempre treballava. La vida és això.

—Us molesta que us continuïn demanant per l’Abril de Nissaga de poder?
—Home! El producte no era de gaire qualitat, però ho veia tothom. He passat per diverses fases. En aquella època, em feia molta il·lusió que els pares posessin a les seves filles Abril. Però la vida al carrer no era tan fàcil de vegades. Recordo un dia que em barallava amb la meva parella i de cop em van venir a demanar un autògraf. Era molt xocant. Encara sort que no existien els selfies. Plorava i em demanaven un autògraf. No ho podia entendre. Ho portava malament. Després van passar molts anys que ningú no em reconeixia. I ara em tornen a recordar aquell paper. Em fa molta gràcia.

—Suposo que és perquè 8TV la va tornar a emetre.
—He de confessar que era un avorriment fer d’aquesta dona, era tan bona… La frase que vaig repetir més vegades era: “Què vols dir?” Normalment, em feien servir perquè els altres personatges expliquessin què els passava. M’avorria molt, i per això ho vaig deixar. Tenia vint anys i només agafava vicis. A TV3 no va agradar la meva decisió. No m’han trucat mai més. Però vist amb perspectiva vaig fer molt bé.

—Tornem a l’actualitat. Com és això de recuperar un personatge que us ha donat tantes alegries? Després dels premis us hi enfronteu amb més nervis o més seguretat?
—És molt curiós, quan recuperes un personatge al cap d’un temps, la funció sempre millora. Quan l’has de tornar a fer al cap d’un any, hi trobes coses noves. Mantens tot allò que havies fet abans, però trobes matisos nous. La veritat és que gaudeixo més ara que quan vam estrenar al TNC. Estic més oberta i deixo que passin més coses.

—És curiós que un problema de la companyia la Calòrica l’aprofiti per explicar com és la societat actual. D’una cosa simple com una avaria al local d’assaig es pot explicar la humanitat.
—Aquest és el secret de la Calòrica. Joan Yago, el dramaturg, sempre parla de coses molt serioses amb comèdia. Les bones comèdies ho fan. Una altra cosa que m’agrada molt de la Calòrica és que es fan moltes preguntes, però no donen respostes. Avui dia, sembla que tots tenim la necessitat que ens ho donin tot molt mastegat i tancat; i no, la missió del teatre ha de ser fer-nos pensar. Per això, trobo interessants els finals oberts, com ara el de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. En la funció es parla de la societat del punt de vista micro, però també del macro. Parlem d’un problema molt local en un edifici a l’Hospitalet, però en definitiva parlem de l’escalfament global i el canvi climàtic. I tot plegat fa que passin coses molt curioses al teatre.

—Com ara?
—Una vegada que vam fer l’obra per a un grup de joves i al final vam fer un col·loqui. Al llarg de l’obra van riure molt, però quan va acabar la funció estaven desesperats i ens retreien que no donéssim respostes als dubtes que sorgien. Els vam haver de dir que no els podem donar respostes, la nostra feina és despertar les ments. Expliquem que les coses no van bé, i que ho fem tot molt malament. Recordem que tots, des de l’individu més petit, som responsables del canvi climàtic. L’escena més potent de la funció és quan ho mostrem, per mitjà d’una reunió de veïns. Allà tothom és egoista, tothom mira per si mateix i vol solucionar el seu problema, ningú no mira quin és el problema més important de l’edifici. Pensen que ja faran alguna cosa quan passi, però la qüestió és que ja passa. És com el canvi climàtic. No és una cosa que ja vindrà, ho tenim aquí. I els polítics en tenen molta responsabilitat, però nosaltres també.

—En l’obra no hi ha cap moral…
—No hi ha moral, hi ha ètica. El director sempre diu que no vol donar lliçons. No en sabem prou, simplement som uns còmics que plantegem coses que ens passen pel cap.

—La societat no en surt gaire ben parada.
—Gens ni mica. Però cap personatge, ni els de barri de l’Hospitalet ni la dona negacionista que interpreto jo. No se’n salva ningú.

—Ara que parleu del vostre personatge. No us han vingut a cercar perquè us presenteu a les eleccions? En el primer monòleg, en què defenseu que el canvi climàtic és mentida, sou molt convincent…
—No és mèrit meu, és molt ben escrit. Hi ha dies que la gent aplaudeix! Moltes vegades cridaria: “No aplaudiu, collons!” Després m’agrada pensar que valoren el monòleg, que aplaudeixen l’actriu i no el contingut. Però sempre tinc el dubte si realment saben què aplaudeixen. És tan ben escrit que en algun moment pots pensar que els negacionistes tenen raó. Però, no, senyors, no tenen raó!

—Quan surts de l’obra, sents que tothom debat sobre allò que acaba de veure.
—És la millor part. A més, vam estrenar en plena pandèmia i tenia molt més sentit que no pas ara. Feia poc que havíem viscut un fet extraordinari, vam poder veure que si els humans desapareixíem dels carrers, la naturalesa ressorgia. Però mira on som ara… Avui passejava pel centre de Barcelona, i tothom comprava com un boig. Tots plens de bosses de plàstic.

—Semblava que n’havíem d’aprendre molt, d’aquella pandèmia…
—El neocapitalisme liberal ens ha guanyat la guerra fa molt de temps, i no ens n’hem ni adonat. Ens pensem que això que fem és l’única manera de viure i existir i no és veritat. Ens han guanyat!

—Com és això de treballar amb la Calòrica?
—És la bomba. Abans de treballar-hi, ja n’era molt fan. Havia treballat amb el seu director, Isra Solà, que havia fet d’ajudant de direcció d’unes altres obres que vaig fer, i sempre em parlava de la seva companyia. Quan vaig veure el primer espectacle, me’n vaig tornar una fan absoluta. Des de llavors que no me n’he perdut cap. Per això, quan em van demanar si volia afegir-m’hi per un projecte, vaig dir que sí. Sense haver llegit l’obra. Nou mesos després vaig rebre el text i vaig al·lucinar. Em va encantar. Sempre dic que m’ha tocat la loteria. Són treballadors nats. No paren de treballar, i sempre amb alegria. Durant molt de temps he estat seguidora seva, ara m’agrada pensar que som família.

—Sempre que es parla de la Calòrica continua sortint la frase de “companyia emergent”. Després de més d’una dècada, no s’hauria de canviar emergent per referent?
—Totalment d’acord. Recordo que a la roda de premsa del Teatre Nacional va sorgir aquesta idea i ho van defensar molt bé. L’Isra Solà va defensar que estaven molt feliços d’arribar al TNC, però que ja tenien trenta anys i que, per tant, no es podia dir que gràcies a ells el teatre emergent arribés a dalt de tot. Els emergents són els que tenen dinou i vint anys i comencen a fer coses. I seria realment interessant que aquesta gent que comença tingués oportunitats als teatres públics. La Calòrica ja no són emergents, fa més de deu anys que tiren endavant projectes. Són molt sòlids. I ara, per fi, els ha arribat a la consolidació.

—Sempre es donen oportunitats a la mateixa gent, cal optar pel talent nou?
—És veritat, però no sabria dir-te per què passa. Quan vaig començar existia la famosa Red de Teatros de España, i estava molt bé, perquè permetia que les funcions després rondessin. Ara no existeix. Tan sols ronden alguns projectes, que tenen actors famosos i els ajuntaments s’hi fixen. O projectes com el nostre, que ha tingut molt bona crítica i premis. Però és molt complicat. Ens hem carregat la xarxa que hi havia. Fa poc he estat filmant a Galícia, i m’ha sorprès descobrir actors increïbles que no coneixia. Tots treballem molt, però si no surt a la televisió estatal, no et coneixen. Abans no passava, recordo fer rondes i la gent, al final, et venia a saludar i et parlava de l’obra anterior que havies anat a representar en aquell poble o ciutat. Segurament tot plegat és culpa d’un centralisme mal entès.

—De vegades sembla que, si no surts a la televisió, no pots vendre entrades.
—Totalment, això ha fet molt de mal. Sempre havia passat una mica, però ara passa molt més. Ens va a la contra, perquè allò que realment és important no són els actors, sinó les històries ben dirigides.