Mònica Huguet: “Catalunya va aprendre paraules en català gràcies a TV3”

Aquest mes de febrer farà quaranta anys que Mònica Huguet va entrar a treballar a TV3, quasi tants anys com té la cadena. I no va pas començar de qualsevol manera. Huguet va ser la primera presentadora del Telenotícies migdia, conjuntament amb Salvador Alsius. Només tenia vint-i-un anys. Feia quart de periodisme quan li van fer la proposta, que no va poder rebutjar. Repassem amb ella el començament de TV3 i la seva trajectòria. Malgrat que fa anys que no la veiem a la pantalla, continua treballant-hi, actualment com a directora del programa El cotxe, amb Eloi Vila.

—Quaranta anys de TV3, i quasi quaranta anys de Mònica Huguet a TV3. Deveu ser de les poques que fa tants anys que hi són…
—No ho sé, i és una cosa que m’agradaria saber. Aquest mes farà quaranta anys que hi treballo. En aquests anys se n’ha anat molta gent; també n’hi ha que s’han jubilat o que hi van entrar a treballar més tard. Pensa que al principi érem pocs que donàvem la cara. És que ni la Mari Pau Huguet no hi era, hi va entrar el 1986. Ara que ho dius, potser sí que sóc l’única dels que van donar la cara al començament que encara hi és. Però en altres departaments segur que hi ha gent que hi és de fa més temps que jo i tot.

—Vau ser la primera presentadora del Telenotícies migdia, quan només teníeu vint-i-un anys.
—Sempre dic que em vaig llançar a la piscina perquè era jove, tenia inconsciència i valentia. En aquell moment m’agraden els reptes i no veia els perills. Ara ho penso i… Si hagués estat més gran, no ho sé, si m’hi hauria atrevit. Mai no havia pensat que seria presentadora. Volia ser reportera. Tenia aquesta imatge més romàntica del periodista. Volia anar als llocs on passaven les coses. De cop, m’arriba la proposta de fer les proves a TV3. Pensava que si m’agafaven seria redactora, però em van agafar de presentadora. Uns americans, que eren els encarregats d’escollir-ho, van considerar que tenia una imatge que entrava molt bé a les cases. No podia dir que no. Però sempre he tingut la sensació que havia començat la casa per la teulada. Per a ser presentadora de telenotícies és millor haver fet abans periodisme de carrer. M’hauria agradat començar amb més experiència.

—Al final, no heu fet mai de reportera…
—No [riu]. La cosa més semblant és quan he estat de redactora a informatius. Vaig estar uns deu anys presentant, amb alguna pausa a la secció de política. Després vaig estar deu anys a La revista, que a l’estiu es transformava De vacances. Aquí fèiem reportatges curts. I en acabat vaig passar a la redacció fent de sots-cap de societat i cap de cultura. I, per tant, tampoc no feia reportatges. Més tard ja he passat a programes, de manera que mai no he acabat fent de reportera.

—I us agradaria?
—La veritat és que sí. Saps què m’ha passat? Formo part d’una generació de dones que vam treballar en un moment en què la paraula “conciliació” no existia. Fèiem la doble jornada laboral, era esgotador. Tinc tres fills i la veritat és que tinc la sensació de no haver fet res bé durant uns quants anys. No arribava a tot arreu. Tenies la sensació que ni podies estar prou pels fills ni prou per la feina. Ni hi pensava, a ser reportera, perquè això vol dir estar vint-i-quatre hores el dia pensant en els reportatges. Jo no podia. Després ja em van oferir els càrrecs de cap i va ser incompatible.

—Ha canviat això de la conciliació? O ser periodista i mare és complicat?
—En el periodisme crec que és més difícil de conciliar que en altres professions. Perquè, encara que hi hagi convenis, és complicat. Per exemple, a TV3 tenim un conveni, hi ha uns horaris marcats, i potser és més fàcil de conciliar que uns altres llocs. El problema és que si tu vols ser un bon periodista no són només les hores que pots estar a la redacció, hi ha molta feina fora. Cal que visquem la realitat. Si estàs tot el dia tancat a la redacció, no la vius. Cal, per exemple, tenir molt presents els contactes, i cuidar-los. I, és clar, això és el que no podíem fer en aquell moment les dones amb fills. En aquella època era més difícil que els homes renunciessin a la professió per estar més amb els nens. Això ha canviat. Jo no vaig donar mai l’excusa dels nens per canviar l’horari o faltar, no m’hi vaig atrevir. Sempre pensava que si deia això em mirarien malament. En canvi, quan he estat cap ho he vist. He canviat horaris a homes perquè el nen es posava malalt o qualsevol altra cosa. Està molt bé! Això havia de canviar. També s’ha de dir que els horaris d’aquest país són demencials. I això és un problema social. El problema és la societat i com està organitzada a Catalunya i a Espanya, a diferència d’altres llocs d’Europa. Allà es fa tot més d’hora, no es perd el temps per dinar. Els grans executius europeus a les cinc ja són a casa, a tot estirar a les sis.

—En aquests quaranta anys el periodisme ha canviat de dalt a baix?
—Completament. Tot i que he de dir que TV3 va néixer ja fent les coses diferents. En aquell moment només existia Televisió Espanyola, i nosaltres volíem ser completament diferents. Ells anaven a gravar amb un tècnic d’àudio, un altre d’il·luminació, un xofer… Nosaltres, en canvi, vam importar de l’estranger la figura ENG, que feia que tot anés més de pressa. És un equip de dos periodistes, que poden gravar i editar la peça. No necessiten cap càmera, sinó que tots dos poden fer totes les funcions.

—Aquesta innovació s’ha perdut com a segell?
—Una mica sí. Potser actualment hem tornat a liderar-la, però durant uns quants anys la vam perdre. Els altres també van anar innovant, i costava més. Els últims anys, en general, les televisions hem fet més o menys el mateix. Hem seguit uns estils semblants. A mi una cosa que sempre m’espantava una mica era quan sentia diferents televisions o ràdios, i tots dèiem el mateix d’una notícia concreta basada en unes declaracions. Totes posàvem les mateixes declaracions. Això demostrava que ningú no s’havia parat a pensar una mica si el tros que havíem de destacar era aquest. Ningú no pensava si es podia explicar d’una altra manera. La gràcia de TV3 al principi era que sempre pensàvem en com explicar les coses d’una manera diferent. I això ho hem perdut. Fa poc, un fill meu em deia que les televisions ens anàvem quedant antiquades, perquè no anem a les escletxes del sistema. No investiguem. I crec que té raó.

—Moltes vegades fa la sensació que ens copiem tots.
—Sí. I, a més a més, què passa? Que el periodista a vegades veu que l’altre ha posat la mateixa declaració, i pensa que això significa que ho ha fet bé. I no! Encara que ara tot es replanteja. Des del moment en què tu t’informes pel mòbil i hi ha aquesta gran quantitat d’informació, fins i tot diria excessiva, el periodista hi ha d’aportar el criteri. Per tant, tot plegat ha de canviar. Hi haurà un moment que, quan sigui l’hora del telenotícies, tothom ja ho haurà vist tot. Llavors què hauran de fer els informatius?

—Aportar-hi l’anàlisi?
—És clar. Hi hauran d’aportar el criteri, perquè, a més a més, amb tanta informació, no sabem què és veritat i què és mentida, d’on surten les coses, qui les canalitza… I llavors, els periodistes haurem d’agafar aquesta funció, perquè, si no, deixarem d’existir. Si es tracta només de donar informació, qualsevol ho pot fer amb un mòbil i penjar-ho a les xarxes. Nosaltres haurem d’aportar-hi el criteri, l’anàlisi i el valor.

—És que ja hi ha televisions amb presentadors creats amb intel·ligència artificial.
—Per això crec que ara el pas de TV3, amb el 3Cat, era imprescindible. Evidentment, anem tard, però en realitat tothom va tard. Tots aquests canvis tecnològics han estat tan ràpids que no sabíem gaire bé cap on havíem de tirar. I, a més, encara hi ha un públic que necessita aquesta televisió lineal. Però, és clar, havíem perdut la gent jove. I ara volem recuperar-la.

—Què en recordeu, dels inicis?
—Feia de parella de Salvador Alsius i em sentia una mica com una alumna, el seu costat. Hi anava a aprendre. A la carrera no em van formar per a la feina de presentadora, però a TV3 tampoc. Suposo que van veure que ho feia bé el dia que vaig fer la prova, però ningú no em va dir com m’havia de posar ni com ho havia de fer. La prova és que ara surten molt més rectes. La posició del cos és molt més dinàmica. Ningú no ens va donar cap consell. No hi havia ni departament d’imatge. Teníem maquillatge, però no teníem perruqueria. Tinc una gran nebulosa…

—Sí?
—Recordo que el primer telenotícies estava nerviosa, però tampoc gaire. És veritat que havíem assajat molt. Havíem fet molts números zero. Crec que estaven més nerviosos els meus pares que jo. He de dir que jo no vaig fer periodisme per ser presentadora. No m’ho havia plantejat mai, Sempre vaig tenir la sensació que podia fer més bé altres coses. Al final això de presentar se’m feia una mica feixuc. Els presentadors d’ara fan moltes coses: surten del plató, presenten especials… En aquella època, no. I a mi això se’m feia pesat. Jo volia sortir, volia veure món com a periodista. Per això finalment vaig demanar deixar de presentar els telenotícies.

—Al començament TV3 va fer un paper molt important per a la normalització del català.
—Catalunya va aprendre paraules en català gràcies a TV3. Com a periodista també vaig aprendre molt de català. Jo escrivia força bé, perquè a la facultat ja ens van ensenyar català, però al començament de la televisió hi havia gent que escrivia molt malament. Eren periodistes que sempre havien fet la seva feina en castellà. Llavors vam aprendre’n molt tots plegats. I això és una cosa que no s’hauria de perdre. És un dels perills que hi ha en la societat que tenim. Ha canviat tant, amb les plataformes i les xarxes… Hem d’aconseguir que el català torni a ser present a tot arreu.

—Últimament, s’ha criticat TV3 per això…
—Ara no sóc a la redacció d’informatius, però et puc assegurar que sempre que hi he estat he vist com es vigilava molt. Però tenim la societat que tenim. Vas pel carrer fent preguntes a la gent, i molts et responen en castellà. Tu pots treballar per trobar algú que et respongui en català, però la societat s’ha castellanitzat tota. No és tan fàcil a Barcelona. Estic convençuda que no hi ha hagut cap intencionalitat de fer aparèixer més castellà per part dels treballadors de TV3 ni de l’empresa, però és molt complicat. Els catalans no hem pres prou consciència que no hem de canviar la llengua. Segurament ara això va canviant. I crec que, en aquest sentit, serà bona l’aparició de la plataforma 3Cat. Està bé que aquest públic que ha utilitzat molt les xarxes ara trobi productes fets en català. Havíem perdut aquest públic jove. I necessiten referents.

—Quin és el canvi més revolucionari d’aquests quaranta anys? Potser l’arribada d’internet?
—Probablement, sí. Pensa que quan vaig començar escrivíem a màquina. Els teletips arribaven per fax. No teníem mòbil. Havies d’aconseguir la informació trucant, amb el fax o anant a veure la gent. La manera com treballàvem era molt diferent. També he de dir que hi havia una cosa bona, que és que a les redaccions hi havia molt més debat. Teníem més temps per a pensar, perquè la immediatesa no era tan important. Teníem el telenotícies al migdia i al vespre, i ja està. I ara tenim els telenotícies, el 324 que és un continu, la web, les xarxes… No tens ni un minut per a pensar, sempre estàs desbordat. Que tanta informació no ens faci oblidar que un bon periodista ha de parar i pensar. No pot ser que en les rodes de premsa tots els periodistes enviïn tweets i ningú no faci preguntes. No pot ser. Hem de preguntar allò que no surt en la nota de premsa que ens passen. Però, és clar, no tenim temps, perquè no podem pensar, no ens podem documentar, perquè és tot tan ràpid.

—Aquesta rapidesa ens mata…
—I tant! Explicaré una experiència que vaig viure. Quan era cap de cultura, molt sovint venia algú a dir-me: “S’ha mort tal persona.” I de seguida tothom començava a dir que ho havíem de dir. La meva feina era frenar-ho, perquè podia ser que no fos veritat. No val allò que fem servir massa sovint: “Ho diu tothom.” Que ho digui tothom no significa que sigui veritat. M’havia trobat moltes vegades que aquella persona no s’havia mort! Moltes vegades aquesta immediatesa no et deixa verificar res. I el periodista ha de verificar i ha de consultar amb les seves fonts.

—Heu explicat que durant aquesta època vau tenir estrès?
—Sí, vaig tenir un problema. Em van fer cap de cultura el 2008, en plena crisi. A TV3 ens van reduir moltíssim el pressupost. I de cop vam tenir menys mitjans, en un moment en què cada vegada teníem més coses a fer: hi havia el 3/24, les xarxes, la pàgina web… Tenia la sensació que tot es descontrolava, i a mi m’agrada tenir-ho tot controlat i fer la feina ben feta, i això em causava estrès. Quan feia vuit anys que estava en aquesta posició, durant les vacances, l’estrès em va causar una amnèsia global transitòria. De cop, vaig perdre la memòria durant unes quantes hores. No sabia si els meus pares eren vius, si tenia fills… No sabia ni qui era, ni on era. Em vaig espantar una mica, i vaig demanar un canvi.

—Aquí va ser quan vau passar a programes?
—Sí, però he de dir que, malgrat que m’ho vaig passar malament per aquesta sensació de descontrol, a mi m’agradava molt aquella feina. A mi m’agrada treballar, però no m’agrada arribar a sentir-me esclava de la feina. Si ho volies fer bé havies de posar-hi moltes hores. Això em feia patir una mica, però a la vegada vaig aprendre i gaudir molt.

—Ara fa temps que no sortiu davant la pantalla.
—Sí, faig de directora d’El cotxe amb Eloi Vila. M’agrada molt el que fem, crec que fem un bon producte.

—Com que no sortiu a pantalla, suposo que heu de sentir-vos a dir la cosa típica de: “Ja no treballeu a la televisió?”
—Hi ha gent que em pregunta si encara treballo a TV3. És un error pensar això. En realitat, la televisió no la fa la gent que surt a la pantalla. Ells són la minoria, al darrere hi ha molta gent: periodistes, productors, realitzadors, càmeres, tècnics, lingüistes… Hi ha de tot. Tots tenen una feina molt poc visibilitzada, però el presentador els necessita per a poder fer la seva feina.

—L’altre dia, al programa de celebració dels quaranta anys, em va sorprendre que els que havien anat a treballar a Madrid semblaven els grans triomfadors.
—Estic d’acord amb tu, hi faltava molta gent. Hi ha gent que s’ha enfadat, n’hi ha que no hi han estat perquè no han volgut venir. A mi va haver-hi una cosa que em va saber greu: que tinguessin la Fina Brunet a plató i no tingués cap presència en el programa, a excepció d’una cita i un petó que ell va llançar. I em sap greu, no només per qui és la Fina dins de TV3, sinó perquè acaba de passar una malaltia molt greu, i va fer l’esforç de venir. Ella hi era i no li van donar presència. En canvi, va sortir una altra de les tres senyores, la Griso, fent una intervenció gravada. No és per res, però la Fina Brunet ha fet moltes més coses que la Griso a TV3. També he de dir que a tothom li va fer molta il·lusió que Carles Francino vingués. És una persona molt estimada a la casa. Va ser clau per a la redacció. Quan ell va arribar la redacció es va cohesionar molt més. I quan se’n va anar això ho vam perdre.

—A vós també us va arribar una oferta per a anar a Madrid?
—Cert. Jo volia estar amb els meus fills. Sabia que si anava a Madrid a convertir-me en una estrella hauria de treballar moltes hores. Un temps que no passaria amb els meus fills. Vaig tenir clar què triava. I vull que quedi clara una cosa: els treballadors de TV3 no hem tingut la sensació d’inferioritat amb els que se n’anaven a Madrid. Al contrari, nosaltres sempre ens hem comparat amb altres televisions europees.

—Però aquesta oferta no va ser la més esbojarrada, oi?
—Ai! Cert! Fa poc ho vaig explicar a l’Eloi Vila en el programa Islàndia de RAC1! Fa molts anys em van oferir de sortir a la revista Playboy. Va ser molt bèstia. Encara no entenc com es van atrevir a oferir-m’ho. Em van dir que no calia que anés despullada del tot, però, és clar, imagina’t. No sé com se’ls va acudir. I m’ho pagaven, eh? Suposo que en aquell moment era una societat molt més patriarcal, i em veien només com una dona de fer bonic. Nosaltres vam lluitar perquè la gent ens valorés com a periodistes, no com a dones que llegien les notícies que els feien els altres.