Mònica Glaenzel: “Hi ha frases de ‘Plats bruts’ que ara no ens atreviríem a dir”

Fins al 7 de gener, Mònica Glaenzel actua al Teatre Goya de Barcelona. Participa en Els conqueridors, una comèdia sobre els secrets d’un rodatge. Però no pas un rodatge qualsevol. Els espectadors es fiquen entre els bastidors del rodatge d’una nova sèrie que vol explicar la història de Jaume I. I, per fer encara més còmica la història, enmig del rodatge apareix el Jaume I real, interpretat per Ramon Madaula, per assessorar un actor, interpretat per Roger Coma, que no acaba de trobar el to a l’hora d’interpretar el rei per excel·lència dels catalans.

Aprofitem l’avinentesa per conversar amb Mònica Glaenzel. Més enllà de l’obra escrita per Ramon Madaula, hi parlem sobre la precarietat en què viuen els qui treballen al teatre. I també de les dificultats que implica la professió. I, és clar, en l’entrevista no hi podien faltar tampoc unes preguntes sobre Plats bruts, la sèrie que la va fer famosa.

—Com la podem definir, aquesta obra? Perquè és un projecte d’història d’època, però alhora és una comèdia?
—No és habitual ajuntar aquestes dues realitats, però crec que precisament aquesta és la gràcia del text que ha fet Ramon Madaula. És l’originalitat. A més, té aquest punt fantasia de fins i tot, amb un personatge que només en la ficció és possible. Tot plegat ho ha fet casar molt bé.

—La història sempre sembla una cosa molt seriosa, i aquí pots aprendre història del nostre país rient.
—Sí, tot el que s’explica sobre la història de Jaume I és verídic. La documentació és de molta exactitud. Fins i tot en el llenguatge. És molt buscat que sigui de l’època, però que a més pugui ser entenedor per al públic, perquè no sigui massa difícil i la comèdia funcioni. El que el fa més interessant és que aporta coses sobre la història de Jaume I que no són les que estudiàvem a l’escola, que no són les més conegudes. Expliquem coses més quotidianes de la vida del segle XIII. A més a més, això és el que li dóna més comicitat, perquè ho confronta amb el segle XXI.

—Perquè la gent ho entengui, Jaume I apareix de sobte en un rodatge de televisió d’una sèrie que explica la seva història.
—Correcte, és un rodatge d’una sèrie de qualsevol plataforma. És el somni que tindria qualsevol actor que fa un personatge històric. Que tot d’una vingués el mateix esperit del personatge verídic a donar-te un cop de mà, cosa que és meravellós.

—I portant-lo al segle XXI, de cop, aquest ídol… No sé si és la millor paraula: Jaume I és un ídol?
—Sí, no? S’ha mitificat! És el pare de tota la nostra pàtria, diguéssim.

—Quan poses aquest personatge al dia d’avui li veus tots els defectes.
—En realitat, humanitza. El que ha fet Madaula és criticar-lo estimant-lo. En el fons és el que després més t’acosta als personatges, que tinguin imperfeccions.

—Aquests darrers anys s’han posat molt de moda les sèries històriques i de la monarquia… Però no ens han explicat la nostra.
—I tant, a Espanya se n’han fet moltes. També hi ha The Crown al Regne Unit. Aquí no se n’ha fet cap, encara, crec… No, perdona. TV3 va fer Ermessenda. Per cert, una sèrie boníssima. Però, en tot cas, no teníem res que ens expliqués aquest personatge tan important. Jaume I es mereix una sèrie. Estaria molt bé. Però el que fem al teatre també està molt bé, ens poden venir a veure.

—De fet, també fa una crítica d’aquestes sèries d’època. Ve a dir que moltes vegades són pocs realistes…
—És clar, al teatre no passa tant, però l’audiovisual en general, sobretot la televisió, ha de confluir l’art i guanyar diners. I sovint això xoca. I ens trobem amb situacions com la que passa en l’obra. Que, de cop, el que representa que és el cap de la sèrie, el CEO, diu que si no es veuen pits i culs, no s’aconsegueix audiència. Això moltes vegades passa per sobre de qualsevol cosa. Aquestes coses poden arribar a trepitjar guions o contractes. Confronta dues coses que a priori són com l’aigua i l’oli.

—Realment els rodatges són tan estressats com els pinta la sèrie?
—Aquí està tot molt concentrat. Però sí, són situacions complicades, de vegades. Pensa que són equips molt grans, amb un gran ventall de personalitats. És una barreja complicada. Allò que expliquem està molt concentrat, però es nota que Ramon Madaula i molts de nosaltres hem viscut rodatges com aquest. Com diu un dels personatges: “En un plató pots veure éssers de tota època i condició.”

—Per tant, podríem que en un plató sempre hi ha nervis.
—En un plató el temps és bàsic. Tants minuts de gravació són tants diners, i en conseqüència és una despesa. Nosaltres, quan entrem en un rodatge, la planificació són tretze seqüències i, peti qui peti, tu surts d’allà havent-ho fet, i amb les hores que ells han estimat.

—No sé si hi sortiu gaire benparats els actors, en aquesta obra. Us pinta una mica excèntrics, una mica especials…
—Com et deia, és una concentració. En els personatges que fan d’actors en aquesta obra segurament han concentrat tots els defectes. No tots els actors tenim els mateixos defectes acumulats. Això és claríssim. No els tenim mai tots. També et diria que allò que expliquem són coses que reconec més de quan vaig començar que no pas d’ara. Han canviat les coses, per sort.

—Voleu dir que ja no hi ha tant d’ego?
—Home, no, egocentrismes n’hi ha. Però passa que també és tot més educat. No són tan tolerats segons quins comportaments, cosa que agraeixo.

—El personatge que interpreta Roger Coma té una crisi existencial en l’obra. No acaba de trobar el to per a interpretar Jaume I, però de cop se li apareix el rei i li resol tots els dubtes. Us hi heu trobat mai, en aquesta situació? Algun personatge se us ha entravessat?
—No ho sé… Si m’ha sortit o no m’ha sortit, no ho he de dir jo. Però sí que hi ha processos que són més fàcils que altres. Si el text és ben escrit és fàcil. La base d’un actor perquè treballi i li surti bé la feina és que allò que faci sigui ben escrit i ben plantejat.

—M’imagino que de vegades també passa que heu de defensar un projecte que no us acabeu de creure perquè heu de portar menjar a casa.
—En el meu cas, opto per no fer-ho. Tinc pla B, C i D, però m’agrada massa la meva feina per a fer-la només per alimentar-me. Quan trio un projecte és perquè em faci feliç fer-lo. No només són les ganes de guanyar-te la vida o de comunicar coses. Totes les eleccions tenen una mica a veure amb la teva ètica. Per tant, hi ha coses per les quals no passo. Això ho tinc claríssim.

—Aquests últims anys heu fet molt més teatre que no televisió…
—He anat fent televisió, però coses així puntuals i transitòries…

—El teatre dóna per a viure?
—No. Normalment ho combinem amb moltes altres coses. O fent classes o… Per exemple, ara faig simultàniament dues coses. Sóc aquí com a actriu i dirigeixo un espectacle per al desembre a la Flyhard. És complicat. Diria que tots els meus companys de professió tenen uns altres plans. Està tot precaritzat. Tot i que penso que en general el món laboral aquí és bastant precari. Parles amb qualsevol persona i t’explica una situació similar. No ho sé, també li passa a la dependenta del forn que vaig, o a la gent jove, a la meva filla… Tots vivim amb precarietat. Però passa que es fa més greu quan tens certa edat i encara piques pedra… Em pensava que a la meva edat estaria més tranquil·la, i no. Però bé, és igual.

—No ha millorat la situació amb els anys? No s’ha donat més pes al teatre i han augmentat els sous?
—No. Els sous van baixar el 2008 i no s’han recuperat.

—Però fent televisió els sous no són més alts?
—Els sous de televisió són més elevats, i tant, però tampoc no són com eren. Els sous han baixat en tots els àmbits. Nosaltres tenim el problema que una feina de teatre dura sis mesos. I després hi ha problemes de calendari. És impossible que quan acabes una feina justament la setmana que ve en comencis una altra. És impossible. Falta que treballis perquè et demanin una cosa i per calendari no la puguis fer. O no tenim vacances pagades… Som uns falsos autònoms, en realitat.

—Després vénen les rondes fora de Barcelona…
—Sí, és clar. Això et demana un compromís que és possible de compaginar. Per exemple, la gira d’Els conqueridors es farà a la tardor del 2024. Però no sabem els dies exactes. Tampoc no sabem si seran molts o pocs. Es fa complicat de compaginar. Sí que hi ha molta solidaritat i ajuda. Tots ens donen certes facilitats perquè puguem combinar les feines. Perquè realment necessites aquella feina. Ho fem perquè és necessari…

—I no hi ha una fórmula per a resoldre-ho, tot plegat?
—A França tenen un sistema molt diferent. Tenen aquestes intermitències, i la seguretat social els compensa el fet que habitualment, malgrat que tinguis molt d’èxit, et trobes aquests forats per dificultat de coordinació d’agendes. Nosaltres si tenim un any molt bo, paguem molts impostos; en canvi, l’any següent no tens res i t’anirien molt bé aquells diners per a pagar el lloguer. Si haguéssim partit en dos anys els impostos, no hauria pagat tant i hauria pogut pagar el lloguer. En aquestes feines amb una fluctuació tan bèstia s’hauria de poder tenir en compte una cosa així.

—Dieu que teniu diversos plans. Un és la direcció. Com hi vau arribar?
—Sóc en aquesta feina, principalment, perquè m’agrada explicar històries. De fet, quan vaig descobrir que m’agradava el teatre, no sabia si volia ser escenògrafa, dramaturga, actriu… Al final vaig acabar d’actriu. Però m’agrada tot el procés. I en la direcció hi sóc perquè m’agraden les històries. Per exemple, ara al desembre faré un text de la Mercè Sarrias. Em va passar un dia el text perquè som amigues de fa molts anys. Me’l va passar perquè li valorés i em va dir que creia que hauria de fer un personatge. M’ho vaig llegir i em va agradar tant que li vaig demanar que me la deixés dirigir. I així ha estat.

—Per tant, us agradaria fes més coses de direcció?
—Mira, la veritat és que faré el que pugui i que m’agradi [riu]. De la mateixa manera que et dic que intento triar les obres que interpreto perquè em sento còmoda amb el missatge, encara que també hi ha molts factors, com ara els companys, en la direcció faré igual. No em posaré a dirigir una cosa que no m’agrada. M’agrada massa aquesta feina per a fer-la sense passió. Quan una cosa la fas amb tanta passió, pots passar-t’ho bé, però també pots patir moltíssim. I com que la part de patir no la vull, directament no m’exposo.

—Patir per què? Per l’autoexigència?
—O perquè hi ha coses que no són al teu abast. El teatre és un art tan col·lectiu, on apareixen tantes coses… No sé si la gent n’és conscient: però quan una cosa surt bé és la comunió de moltes coses.

—Té una energia especial?
—I tant! El teatre és vida. Heu estat mai en un cinema on la gent rigui la mateixa quantitat de vegades, i d’aquesta manera tan oberta, com en el teatre? No ho crec. Això només passa en el teatre. És una catarsi. [Tus.] Perdona, que estic constipada…

—Tranquil·la, cap problema…
—[Continua tossint] Per sort a l’escena se’m cura tot. Aquestes coses no passen. Fins i tot si tens mal al peu, el dolor se’n va. M’imagino que és l’adrenalina i la concentració. Com que has d’estar pel que has d’estar, la resta no afecta.

—Per tant, tenim una cura…
—Només una estona. Acabes i el dolor torna.

—Quina pena. Canviant de tema.: m’imagino que no us han fet mai una entrevista sense preguntar-vos per Plats bruts… No seré jo la primera…
—Fa vint-i-cinc anys que en parlo, però no passa res… [Riu.]

—No n’esteu fins al capdamunt?
—No, ho entenc perfectament. Al contrari, per mi no és cap problema.

—M’ha sorprès que últimament veig que gent molt jove parla de Plats bruts…
—A mi també m’al·lucina això!

—Com s’aconsegueix que no passi de moda?
—Hi ha algun capítol que crec que no passaria el filtre actual. I, en canvi, també n’hi ha algun que em fa pensar que estàvem millor abans que ara, amb autocensura per exemple. Ara la gent ens autocensurem d’una manera espectacular. Hi ha frases de Plats bruts que ara no ens atreviríem a dir.

—Quin és el secret de l’èxit?
—[Riu.] No ho sé. Si el sabés, n’hauríem fet més, i tothom intentaria reproduir-ho. Crec que ens vam trobar un grup de gent que ens vam sumar tots a explicar la mateixa història. En aquell moment, tant guionistes com actors, tots compartíem pis. Parlàvem de coses molt properes. Sabíem de què parlàvem. Nosaltres érem fans de les sitcoms americanes, on es treballava amb públic. Era un format que ens semblava ideal perquè nosaltres veníem del teatre. I nosaltres aquesta brillantor que et dóna el públic ens semblava essencial per a poder fer televisió.

—Vau ser pioners en això…
—No saps pas com ens va costar! Demanàvem: posa’ns algú, encara que siguin poquets. El públic que teníem allà va ser clau. Les rialles no eren enllaunades. No les hi posàvem nosaltres, era el públic que hi havia el plató. I tot plegat ho feia espontani. Per això penso que és graciós.

—Plats bruts es va fer en un moment que hi havia un boom en les sèries de TV3… Parlem de Plats bruts, però també encara es recorda Jet lag o Lo Cartanyà. Ara no hi ha sèries que acabin de funcionar… Se’n fan molt poques.
—Ja! No ho entenc. No sé per què han llençat la tovallola. Hi ha talent, els actors, els realitzadors, els guionistes… I a més hem tingut exemples de coses que s’han fet aquí, i després les han venut a una plataforma i triomfen. És a dir, els nostres projectes no és que només funcionin aquí; a fora també. Mira Escape Room d’en Joel Joan. Va ser top 10 a Netflix. Funciona. Per què no poden ser-ho en més coses? Però per resoldre-ho hauràs d’entrevistar algú altre, perquè jo no ho entenc.