Mònica Batet guanya el Crexells amb ‘Una història és una pedra llançada al riu’ 

Coincidint amb la revetlla de Sant Joan, l’Ateneu Barcelonès atorga el premi Crexells, el més antic en llengua catalana. Com a premi a obra publicada, ajuda a donar prestigi a les novel·les guanyadores. Al llarg de cinquanta-tres anys, l’han guanyat autors amb tant de renom com ara Mercè Rodoreda, Jesús Moncada i Pere Calders. Enguany ha estat per a la novel·la de Mònica Batet Una història és una pedra llançada al riu, publicada per Angle Editorial el gener del 2023. És la seva sisena novel·la i el seu vuitè llibre. Per tant, parlem d’una autora consolidada que el premi ajudarà a projectar-se.

El jurat que ha triat el LIII premi Crexells considera que Una història és una pedra llançada al riu “és una novel·la amb un magnetisme especial, que ens immergeix en un univers evocador, de múltiples ressons i significats. S’alça com un cant d’amor vibrant al gest de narrar històries i de fer-ne música enfront de l’autoritarisme. En forma de relats bategants, de personatges convertits en figures mítiques i d’un espai i un context particularíssims, Mònica Batet homenatja i fa lluir la tradició popular d’explicar-se contes, d’escoltar-los, de versionar-los i de convertir-los en motius de vida i de resposta. Una tradició que és alhora oral, literària i musical”.

Mònica Batet ha explicat que volia tractar diferents temes a la novel·la i que s’adonava que tots tenien a veure amb el poder: “En primer lloc, el poder de l’oralitat i de com les històries passen de família en família i es perpetuen al llarg del temps, tot i que cada vegada que són explicades pateixen una manipulació. Després, el poder del folklore. Perquè el folklore ens explica com a societat. Ja apareix en uns altres textos meus. El fet és que vaig estudiar filologia catalana (una carrera tristament desprestigiada actualment) i vaig tenir la sort de tenir de professor Josep Maria Pujol, especialista en folklore. I suposo que ell va posar una llavor que en la meva literatura ha fruitat. A la novel·la, hi apareixen dos folkloristes, un que explica contes populars i un altre que parla de les cançons populars. També tracto el poder que té l’art com a manera d’explicar-nos. De fet, és una cançó que explica què va passant i que fila les històries que es narren. També parlo del poder del poble, que val més que el poder dels polítics. I parlo del poder autoritari, el que decideix per tu, el que et fa acotar el cap o et fa rebel·lar.”

El jurat ha estat format per l’escriptora i periodista Anna Ballbona, el poeta, escriptor, crític literari i periodista Andreu Gomila, l’escriptora, periodista i professora Eva Piquer, el doctor en filologia catalana Francesco Ardolino i la traductora i periodista cultural Valèria Gallart. També ha format part del jurat, tot i que sense capacitat de vot al veredicte final, la vice-presidenta primera de l’Ateneu i directora de la Revista de Catalunya, Lluïsa Julià.

Julià ha explicat que enguany el premi ha estat molt disputat, amb obres d’autors consagrats i uns altres de no tant. I Anna Ballbona ha destacat l’univers suggeridor i evocador que construeix Batet, “una declaració d’amor al fet de narrar històries, de vincular-se amb la tradició, amb narracions que tenen una veu pròpia, que són pròpiament un personatge més, que travessen tota la novel·la”. Ha continuat Ballbona: “La novel·la és un cant a la imaginació, a la creativitat, a la curiositat, i es contraposa al poder dels autoritarismes, als murs. Una obra que escriu amb un estil que dóna molta vivesa al relat, amb codis propis, particulars, amb flaire de llegenda. És un univers particularíssim, on el lector ha de fer feina, perquè comença a les palpentes però de seguida s’hi troba bé i vol saber-ne més.”

Sobre l’autoritarisme, Mònica Batet diu que qui el rep primer sempre són les dones. I ha recordat que actualment hi ha països com l’Aràbia Saudita en què les dones tenen prohibit de cantar. Sobre això, un dels encerts de la novel·la que destaca el jurat també és que Batet construeix un món paral·lel que ens interpel·la sobre el món actual. L’autora explica que als anys vuitanta, encara petita, la guerra freda va restar gravada en el seu imaginari, tot i que allò que realment la interessa és no tant l’autoritari com aquell que és sotmès a l’autoritarisme i com s’hi rebel·la. De fet, la novel·la podria passar en qualsevol lloc d’Europa.

Una història és una pedra llançada al riu va ser finalista del premi Finestres (també a obra publicada). Aquest premi ajudarà a tornar a posar la mirada en aquesta obra, que ha tingut molt bones crítiques. La seva editora, Rosa Rey, considera que se’l mereix molt. Recordem les paraules que hi va dedicar l’escriptora Tina Vallès en un dels seus articles d’opinió de VilaWeb: “Una història és una pedra llançada al riu podria passar en qualsevol lloc d’Europa, i les imatges de les ciutats turques devastades hi encaixen tant com les de, posem per cas, la guerra dels Balcans. Ara bé, si es llegeix des d’aquí, la novel·la ens parla del nostre passat, també, i del nostre… futur. ‘Tinc el convenciment que hi ha històries que es repeteixen en països diferents’, diu un personatge de Batet, i sembla que parli de la seva novel·la.”