Hostes per un dia al monestir de les Benetes

El primer monestir de dones a Catalunya es va fundar l’any 945 al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, a Ciutat Vella. Era el monestir benedictí de Sant Pere de les Puelles, del qual encara roman l’església que duu aquest nom, a la plaça de Sant Pere. Les germanes que hi vivien, unes quantes vegades –per exemple, per la guerra del Francès (1808-1814)– van haver de sortir-ne fugint. I l’any 1835, amb la llei de la desamortització de Mendizábal, les van fer fora.

Van cercar un lloc més allunyat del centre de la ciutat per emplaçar-hi un nou monestir. I en uns terrenys de Sarrià, l’any 1879, la comunitat de germanes benedictines van inaugurar la nova llar. Expliquen que, en arribar-hi, van dur una clau del seu nou habitatge a la Mare de Déu de la Mercè, perquè la guardés i no les fessin mai fora d’allà.

El monestir abasta tota l’illa dels carrers de Dolors Monserdà, Anglí, Margenat i Carrasco i Formiguera. Voltant-lo per fora, la vida intramurs passa totalment desapercebuda, perquè no hi ha cap reixat. Únicament la porta de l’església, al carrer d’Anglí número 55, permet d’intuir-hi activitat.

A dins, la vida monàstica de les catorze germanes del monestir –n’hi ha dues més que viuen al santuari de Puiggraciós, al Vallès Oriental– se simultanieja amb activitats obertes a tothom. “La nostra vida es fonamenta en la pregària, el treball i l’acollida d’hostes”, diu la germana Esperança. L’acollida es fa còmodament, perquè el monestir de Sant Pere de les Puelles de Sarrià té una hostatgeria que rep hostes d’arreu. Joves i grans, arribats de fora de Barcelona –sempre n’hi ha d’estrangers–, comparteixen taula, on degusten els productes de l’hort del monestir.

En una magnífica estesa de terres llaurades i molt ben cuidades, hi veiem manats generosos d’api, bledes, enciams, tomaqueres, mongeteres…, un bé de Déu d’hortalisses i verdures que dóna color i vida a l’exterior, i alhora frescor i vitamines als àpats que les germanes i els hostes del monestir poden assaborir.

Als voltants de l’hort, hi ha un gran jardí que convida a passejar, a seure per a llegir en uns bancs i a contemplar. Hi trobem llimoners, mandariners i fins i tot un plataner carregats de fruita, i molts rosers amb roses grogues, roses i vermelles. Costa, quan hi ets, de recordar que et trobes al mig de la ciutat de Barcelona. És una sensació acompanya en tots els racons del monestir, perquè aquests murs gruixuts guarden molta història. I molta pau.

Benvinguts a la serenor

Entrant dins el recinte del monestir, les cabòries, els sorolls i el ritme apressat de la vida que mana i mena el món resten a fora. Tanquem la porta al darrere nostre i respirem la serenor, la calma, la tranquil·litat i tots els sinònims de la senzillesa. Les germanes Esperança i Catalina ens acompanyen per totes les estances del monestir. Visitem l’església on –ens expliquen– cada dia dediquen el temps d’oració i cant. “A dos quarts de set del matí fem les matines, l’ofici de les lectures. A un quart de nou, les laudes i l’eucaristia. A tres quarts de dues, la pregària de migdia –dita també ‘hora menor’–; a dos quarts de vuit fem les vespres, i a les nou del vespre, les completes.” Aquest últim moment d’oració és l’únic que la comunitat de Benetes –com són conegudes familiarment– viu a soles, i no té lloc a l’església, com tots els altres. “La pregària marca les nostres hores, els nostres espais i el nostre treball”, diu l’Esperança. Així ho va deixar regulat sant Benet, al segle V, quan va fundar la congregació benedictina a Montecassino (Itàlia). Al mig de la sala capitular, sobre un faristol, hi veiem el llibre que recull cada capítol diari de la regla de sant Benet que va esdevenir la base del monaquisme a Occident i que es resumeix amb tres paraules: pau, resa i treballa (pax, ora et labora). A la mateixa sala hi ha un parell d’escultures de Francesc Fajula.

El diumenge a dos quarts d’onze del matí fan missa, també oberta a tothom, i el primer diumenge de mes, en acabar la celebració, continuen la trobada amb un esmorzar en què cadascú aporta algun producte.

Sempre hi ha activitats programades en aquest gran oasi de pau a la ciutat. S’hi organitzen, per exemple, tallers d’espiritualitat i creixement personal, dansa contemplativa, cal·ligrafia. S’hi poden fer també recessos on es viu la meditació contemplativa i l’aprofundiment en l’aquí i l’ara. I, en dies determinats, les germanes benetes acompanyen visites guiades per l’interior del monestir. Tot allò que fan ho van anunciant a la seva pàgina web, i en tríptics i un suro a la paret a la sala, on els laics són sempre benvinguts. En les visites guiades, ensenyen el claustre, l’església i la sala capitular. En temps de la guerra de 1936-1939, el monestir va ser lloc d’intendència per als soldats.

Les benetes recullen donacions d’aliments per al Banc d’Aliments i la gent també acostuma a portar-lo roba. “Nosaltres intentem aprofitar-ho tot, i la roba en concret la classifiquem i ens la vénen a buscar del centre Assís”, expliquen.

Fins fa poc, les germanes benetes havien treballat de valent en els tallers que varen tenir actius, en què també varen donar feina a molta gent. “Cosíem roba religiosa, sobretot casulles, restauràvem llibres antics i pergamins, teníem copisteria, fèiem llibres i n’enquadernàvem”, explica la germana Catalina, que és qui fa sonar les melodies de l’orgue de l’església. A l’arxiu del monestir, hi custodien un document de la consagració de l’església, de l’any 945, i també els patrons de les seves confeccions que enviaven a diversos països.

Ara donen acollida i aporten alegria als hostes. Ofereixen també els cants en els moments d’oració i pregària, i l’escolta i l’acompanyament a partir de la senzillesa de la vida. Totes són nascudes a Catalunya. Saben que la mitjana d’edat, com a la majoria de comunitats de vida monàstica, és molt alta, però viuen el present de manera tan intensa i agraïda que el futur no els significa cap maldecap –a diferència de la majoria dels mortals. La Catalina tenia vint-i-quatre anys quan va entrar a la congregació, i l’Esperança, vint-i-set. I mig segle després, continuen compaginant la pregària diària amb les relacions personals amb els laics. Els més habituals i propers varen crear l’Associació d’Amigues i Amics del Monestir.

Bressol del centre Assís

L’any 2001, el monestir de les Benetes impulsà el naixement del Centre d’Acollida Assís. Tres persones amb afany d’ajudar la gent que sabien que no tenien cap lloc per a dormir o que anaven a cercar un entrepà en un monestir i després en un altre a demanar alguna cosa per a sopar, varen pensar: “Potser que fem un centre d’acollida per aquesta gent sense sostre.” Ho explica la germana Catalina, perquè ella era una d’aquelles tres impulsores de la creació del centre Assís que avui acull persones sense llar, ara ja en pisos. I parla dels altres dos cofundadors: “Eren de la nostra comunitat de laics. I ens hi va ajudar també la treballadora social del barri. Volíem començar el mil·lenni posant en marxa aquesta iniciativa.” Recorda que van redactar una carta explicant què volien fer. “I aquell escrit –diu– el vam escampar per tot Sarrià. Entràvem a les botigues i en deixàvem una còpia. Amb tot el suport que vam rebre de la gent ho vam dur endavant.”

Les germanes benedictines també formen part d’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura. Als Països Catalans i a l’estat espanyol hi ha vint-i-quatre monestirs benedictins, i cadascun funciona i s’organitza autònomament. En tots la regla de sant Benet continua essent el pal de paller de la vida monàstica.